24- FORA D'ESPAI I TEMPS

Potser a la nostra vida no hem de fer trampes. Fer trampes a la vida, és agafar una drecera per obtenir alguna cosa saltant-se qualsevol principi o il·lusió o honestedat, les que se solen tenir a l’adolescència i a la primera joventut, i arribar a ser un aparent triomfador quan s’és un perdedor, algú que pel camí ha perdut allò que creia i pel que s’esforçava, i que ha fet trampes. Millor arribar a gran encara fracassant, equivocant-se o encertant, però sense fer trampes.

I això sí, cal tocar els estels amb el cap ben alt, satisfets de ser nosaltres, amb limitacions o sense, i contar històries, ja sigui a casa i a la vora del foc, a l’hivern, si pot ser després de tornar d’un viatge llarg i desorganitzat, o a les roques i sota el sol, si és a l’estiu, sense perdre contacte amb la calor del foc i del sol i de les roques, calor de vida.

  

Les històries, les que es conten amb el cap alt i tocant els estels, que siguin engrescadores, amb molts “continuarà”, i tinguin sentit de l’humor. Mentre tinguem sentit de l’humor i curiositat, estem salvats. Veure la vida com una història que vas desvelant, i mai caure en drama sinó en riure.

Agélaste es una paraula grega que descriu a qui no sap riure, a qui no té sentit de l’humor. Kundera diu “No existe paz posible entre el novelista y el agélaste. No habiendo escuchado nunca la risa de Dios, los agélastes están persuadidos de que la verdad es clara, de que todos los hombres deben pensar lo mismo y que ellos son exactamente lo que imaginan ser. Pero es precisamente al perder la certidumbre de la verdad y, el consentimiento unánime de los otros cuando el hombre deviene individuo. La novela es un paraíso imaginario de los individuos. Es el territorio donde nadie está en posesión de la verdad…”

Jo no tinc cap veritat. I a sobre he perdut el sentit de l’espai i del temps. Aquesta frase que acabo d’escriure, la de perdre el sentit de l’espai i del temps, no és un joc literari que busca un impacte emocional o intel·lectual, és una realitat contundent que vaig descobrir fa dies, quan després d’una sortida vaig tornar a casa, sense tenir-ne encara consciència, i després de dormir ho vaig assimilar i entendre: havia perdut el sentit de l’espai i del temps.  

Va ser quan vam sortir una tarda que ho contradeia tot. Anunciada tramuntana, ens trobem amb vent de mar. Qui havia de venir no ve, i qui no havia de venir, ve, i qui volia venir no ve perquè el vent anunciat és massa fort, però el vent no ve.

Així, em trobo amb un grup de deu persones, heterogènies com mai, predominant noies molt joves, però totes diferents entre elles. Tenim vent de mar i amb vent de mar mai anem Sud, però continuem contradient i anem Sud. Sortim.

El grup paleja bé, desperdigats però amb facilitat. Creuem la badia de Cadaqués i abans d’arribar als penya-segats de Punta Prima, cap a Roses, ja som molt lluny els uns dels altres, i una persona es troba malament, marejada: és que comencem a creuar els límits d’espai i temps, els dos límits.

Arribem a la cova del Bou Marí, i amb les ones penso que no podrem arribar a la petita platja que hi ha al seu final, però hi arribem totes i tots, sense problema, continua la contradicció, ens hem instal·lat en ella.

Tornem i trobem un rem al mig del mar, abandonat. Recordo a Odisseu, qui camina per la muntanya portant un rem a la mà. El grup continua desperdigat, però amb bon ritme. Parem a Escucurucu i són quasi les vuit, el temps ja fa el que vol. Mengem una mica i pugem a dalt de l’illot, i és allí, en el seu vòrtex on tot culmina, evidentment sense culminar res.

No tenim càmera, i de la sortida només tenim les fotos i un vídeo que fem amb un mòbil quan som a dalt d’Escurucucu, en el seu vòrtex, traspassant límits i prenent un té excel·lent, el millor té que podem prendre. Llavors passa, arran l’illot, un petit i antic veler de color verd, i un dels dos tripulants, a qui no veiem perquè el tapa la vela, crida molt fort paraules que no entenem i saluda amb vehemència. Responem tots, pensant que és només algú que saluda des d’un vaixell, però entre els seus crits jo crec entendre el meu nom. Un dels companys diu que li ha semblat entendre “soy tu hijo”. Quan reacciono el veler és ja lluny, el vent l’empeny amb força.

Ha sigut només un instant, uns crits, un veler i el nostre grup assegut en un lloc impossible bevent té. Jo dic que en veritat és el meu fill, i tots riuen, pensen que bromejo. Però no, no bromejo. És el meu fill gran, qui per fer-se conèixer ha cridat “Mútur, soy tu hijo” i ha passat mar endins, com una exhalació, com un instant que no s’entén i que descol·loca.   

La frase, dita des d’una petita barca de vela que es perd cap a l’horitzó, dita per algú tapat per la vela, “Mútur, soy tu hijo”, és sorprenent, i per a mi, insisteixo, almenys per a mi, concreta en un sol moment i una sola imatge l’Odissea i el que l’Odissea representa i significa: aquell que enfronta l’horitzó, tenint un lloc i una gent on i amb qui tornar. La vela es perd a l'horitzó, i el meu fill amb ella.

Nosaltres tornem a Portlligat encara desperdigats, fent-se ja nit, amb mandra, abduïts, sense lògica ni temps, deixant-nos portar per un espai de magnífic vespre, en un lloc que no és el mateix que quan hem sortit, mai ho és, però aquesta vegada encara menys.

I ara, conscient que no puc transmetre el que vam sentir durant tota la sortida, amb tanta joventut i força i llum, i sobretot el que va ser el moment del grup bevent té i el veler passant i perdent-se, publico les fotos, les úniques que tenim, i el vídeo, tot repetitiu, però és el moment que va desencallar espai i temps, i potser les fotos i el vídeo ho expliquen millor que les meves lletres, i qui vulgui i pugui entendre que ho entengui.

Les fotos són reiteratives, cert, i el veler, encara que va passar molt a prop, a la foto es veu lluny, tot quadra, sense quadrar res, que és el que és.

Diumenge vam sortir amb tramuntaneta i mar de fons, i a l’arribar a Cap de Creus vam ballar, que és el que sempre volem fer, ballar un vals, o el que toqui, amb el mar, el cel, el moment i la gent. Ho vam fer, contents. També publico alguna foto.

Continuarà...

Fotos dalt d'Escucurucu.

Fotos de diumenge

23- GRILLS I CRANCS

Un grill i un ésser humà tenen la mateixa situació dins de l’Univers: hi són. Potser tots dos intenten entendre què fan a l’Univers, com hi han arribat, què serà d’ells quan ja no hi siguin. El grill ho intentarà entendre amb l’enteniment grill (limitat) i l’ésser humà amb l’enteniment humà (limitat) i tots dos no entendran res, i quedaran sense saber què fan aquí, qui o què els ha posat o no posat aquí, i què serà d’ells quan ja no hi siguin. El grill no prendrà mesures (crec) a partir de la seva falta d’enteniment, però el ésser humà a vegades ho farà i s’inventarà respostes, i fins i tot defensarà amb violència aquestes invencions, arribant a cremar a la foguera a aquells que defensin altres invencions.

L’únic que poden arribar a entendre tant el grill com l’ésser humà, l’única certesa a la qual poden arribar, és que sembla (ja veiem que tampoc és una certesa absoluta), doncs sembla que tots dos tenen un temps limitat per ser aquí. I faran bé en viure d’acord amb aquesta no absoluta certesa.  

Nosaltres, els de Caiaqués, com a grup sense solta ni volta, sense reunions, estatuts ni jerarquies, amb la humilitat del que sap que no sap res, lluny de tota competició, com un grill que canta a la vora de la platja, ho intentem, això de viure el nostre temps limitat a l’Univers, sense grans esperances ni desesperances, sent el que som, o el que sembla que som. I a sobre, ens ho passem bé intentant-ho.

És estiu, i hi ha barques, calor i gent, amb tot el dret a ser-hi, tant les barques com la calor com la gent, i nosaltres també hi som, també amb tot el dret a fugir de les barques, de la calor i de la gent. Per això sortim més aviat al matí, al voltant de les vuit, quan encara la calor, les barques i la gent no hi són.

Divendres vam sortir amb ones de vent de mar, i vam jugar amb elles, saltant i passant-ho bé, sense perill i amb alegria. Vam tornar contents. Diumenge vam sortir amb mar i vent tranquils, una mínima tramuntana, i ens vam arribar a Cap de Creus, per saludar des de lluny Portbou i les costes franceses.

Després ens vam aturar a les roques, com si fóssim crancs, i per respectar les roques i els verdaders crancs i altres éssers vius que són en elles, vam assajar una nova manera, més respectuosa amb les roques, de guardar els caiacs mentre nosaltres fem de crancs: vam lligar els caiacs flotant al costat de les roques. A poc a poc n’aprendrem i ho farem millor. Després, amarrats els caiacs i escampats nosaltres per sobre les roques,  ens ho vam passar d’allò més bé, xerrant i bevent el te que porta la Mati, tot un clàssic, i vam tornar empesos per la tramuntana, en un riu suau i plàcid en el qual totes i tots vam saber navegar, i que ens va portar de tornada al punt d’on havìem partit.

La primera llei de la termodinàmica diu que l’energia de l’Univers es manté sempre, no es perd res d’ella, és un oceà del qual no es perd una gota,  i pel contrari, la segona llei diu que totes les formes que aquesta energia origina desapareixen tornant a l’oceà d’energia d’on van sortir, i d’on tornen a sortir en una altra forma. Som una forma d’energia que dura un temps en la forma que tenim, fins desaparèixer, tornar al mar d’energia i sortir d’ell altra vegada amb qui sap quina forma. Hem sigut estels, i cometes, i amebes i dinosaures, i plantes i tota la llista que voleu imaginar. Estem fets d’àtoms que han format part d’estels i de grills, entre d’altres.

Seguint aquestes dues lleis de la termodinàmica, els de Caiaqués som una energia que pren forma de grup que es troba a Portlligat, diu hola, hola, s’asseu en un forat blau, surt al mar, no competeix amb res, intenta riure el més possible, i passar-ho bé, trobar si és possible balenes o altres animals, torna a Portlligat i diu adéu, adéu, fins a la propera, si és que hi ha propera, i llavors la seva energia perd la forma de grup i pren forma d’individus aïllats. Sense més complicacions, aquesta és la nostra forma i la nostra bitacora vital pel que fa al mar.

Si podeu, llegiu els comentaris fets a l'entrada anterior, la número 22, la de fa dos diumenges, que va durar dotze hores i va ser una magnífic comiat de l'any de mar, perquè són comentaris que crec que encerten i ens defineixen bé.

Les fotos són de diumenge, i ja veieu que l'organització per amarrar els caiacs és millorable, i que una mica crancs sí que ho semblem.

22- AVENTURERS

Sempre és bo quedar a l'ombra, imperceptible, inassequible, ja sigui com un aventurer immòbil, des de casa, entrant en llibres i vivint dins d'ells tantes vides de ficció com el temps ens permeti viure, o com un aventurer que enfronta cada dia un horitzó real en el qual s'endinsa.

En tots dos casos cal actuar de manera impalpable, transparent, aèria, trobant moments fulgurants, transfigurats pel joc d'avançar i descobrir, amb sotilesa i vitalitat i curiositat per quant anem trobant, però sense mai oblidar qui som, l'aventurer que s'endinsa en el món que li toca viure.

Dissabte, en el nostre món ja descobert, i en el nostre mar de dissabte d'estiu amb barques i motos que van a correcuita al no lloc, i per tant sense temps per veure cap lloc, vam tenir una sortida incivilitzada dins d'un món civilitzat: érem aventurers en un món que, ho heu de creure, encara permet l'aventura.

I va ser una aventura, la nostra sortida de diumenge, de les que obren les portes d'un incert però mai descartable paradís. Toques a les portes del paradís, i quan qui les obra pregunta pels vostres mèrits per entrar al paradís (a mi em sembla que un veritable paradís no pot tenir portes ni normes que demanen mèrits ni estatuts ni sís ni nós, però jo només sé del paradís que veig cada dia, i aquest, el meu, no té portes, tothom hi és benvingut, amb la de problemes que això a vegades comporta, si bé cal entendre que un paradís sense problemes ha de ser un veritable avorriment...), però tornant al paradís amb portes, el que potser es troba quan aquest acaba, doncs com a mèrit podrem tots dir que vam ser a l'excursió amb mar i mar i cales i parades i parades i paraules i paraules i riures i bromes i menjar i balenes i temps i sobretot, sobretot, amb el pitjor dels records, el recorregut més lent que mai cap heroi o explorador ha fet, i és que vam tardar sis hores a arribar a Cala Taballera. I si diem tot això, encara que sigui resumit i en poques paraules, se'ns obriran les portes del paradís. Allí ens hi retrobarem, i no ens quedarem entre núvols i angelets, en ple avorriment, no, sinó que tornarem a fer excursions i a buscar balenes. Si cal, al mateix lloc d'ara.

Érem nou i vam palejar fins a prop de Port de la Selva, fins a Cala Taballera, on hi ha arbres que ja van donar ombra als Argonautes (ho tenen escrit, els arbres, per a qui sàpiga llegir la seva escriptura), on vam menjar i parlar i riure. Podíem haver menjat i parlat a prop de casa, també entre arbres, però no, no és el mateix menjar i parlar després de sis hores de palejar i rebre imatges i sentiments i descobriments, que fer-ho a prop de casa, on potser haguéssim menjat i parlat amb les mateixes boques, les nostres, però no haguéssim rebut tantes imatges, ni haguéssim rigut tant i amb tanta intensitat. I riure amb intensitat i despreocupació és la clau de tot. Al paradís, o rius de manera sana, forta i intensa, o no val la pena ser-hi.

A més, vam veure balenes, quatre, i una quinta possible però que mai sabrem. Estan acabant la seva migració cap al Nord, al mar de Liguria, entre França i Itàlia. La primera balena la vam veure, el seu llom compacte i negre en moviment ondulant, lent, davant Portaló, al Mar d'Amunt. Va sortir a respirar davant nostre, a molt poca distància, tot un plaer. La segona, la que mai sabrem, la vam veure lluny, al sortir del bany al Canó Sec, una massa fosca però ben definida que enfilava nord i que dues barques que passaven ens van tapar i després ja no vam veure, no tenim seguretat, ni mai la tindrem, que fos balena. Les altres tres les van veure alguns del grup, jo només vaig veure les ones que formaven perquè era lluny, i vaig sentir els crits dels companys i també els d'una gent en una barca amarrada que cridaven histèrics "mira-la, mira-la". Els companys em van dir que eren tres lloms negres, molt definits. I les vam veure davant Cala Bona, on altres vegades ja les hem vist, i on pescadors també les han vist.

Sé que hi ha qui pensa que veure una balena al mar és com veure una imatge de còmic, una balena sencera amb sortidor d'aigua i somriure, però no és així. Es veuen de manera ràpida i curta. Un moment la veus i en uns segons ja no la veus. Només quan estan menjant, i poden estar-hi durant un parell d'hores, es mantenen visibles i a la superfície. És molt diferent que amb els dofins, més ràpids i àgils, però que salten, juguen, van i venen i es deixen veure. La balena és més compacta i lenta i furtiva. És molt difícil coincidir i veure-la.

Qualsevol cosa que ens arribi és susceptible de ser explorada, sempre que es mantingui la curiositat des d'un jo necessari i il·lusori. Necessari perquè és el nostre punt de partida i de tornada, il·lusori perquè és inexistent sense quant l'envolta. Cal fer malabarismes amb els límits, i explorar sense oblidar la futilitat de qualsevol importància. La grandesa de l'excursió de diumenge va ser la disposició inicial, trobar-nos per anar arran de mar a buscar costes, per a molts incògnites, i després el tros de xíndria, les roques, el sol, el canó que s'endinsa i s'endinsa en terra, les paraules, els riures, el llom d'una balena, i la perplexitat de que ens ho estàvem passant molt bé.

I cal ser pocs, sempre pocs. El canó de Serenassa, el de basals i granotes, no el podem descobrir i caminar envoltats de gent i de motos i de soroll. Allí som encara, allí serem sempre, pocs i sense propòsit més enllà de ser junts durant un temps, explorant, coneixent i rient, lleugers i lliures, sense dogmes, gravetat ni sistemes, sent utòpics i delicats.

Vull acabar fent una reflexió. Al Canó Sec, que és un lloc amb força tel·lúrica, una persona va parlar d'un denominador comú en les sortides, quelcom que les fa ser sempre singulars i plenes de força, i vam intentar trobar aquest denominador comú. Crec que és més d'un factor. El principal és el mar, amb la seva variabilitat, poder, encant i misteri. Mai és igual. També ho és la manera com entrem en ell, lents i en una embarcació petita i arran d'aigua, el que permet ser molt a prop i amb temps per gaudir del mar i de tot el que el mar porta. També ho és la disposició amb la qual ens trobem a Portlligat, i el fet de ser quasi sempre diferents, amb uns pocs habituals que també varien, i no conèixer-nos terra en dins, és a dir, no saber res de la vida dels altres. També el fet que el mar filtra a la gent que ve, i qui sap integrar-se en l'estil de les sortides, a vegades hi torna, i qui, pel que sigui, no s'integra, doncs no hi participa i no hi torna. Són sortides on cal no tenir les coses clares, cal estar obert al que vingui i a poder gaudir del moment. I per acabar, també pot influir la felicitat i l'alegria que personalment sempre sento fent les sortides.

Aquesta setmana hem fet altres sortides abans de la de dissabte, de les que no he parlat. Les recordo agradables, amb molta participació de palistes i molt caos.

El fet esplèndid és que encara queden llocs i encara tenim temps per descobrir-los, ja sigui a casa com aventurers immòbils, ja sigui a la mar i a la terra que la voreja, com aventurers imperceptibles, inassequibles.

Les fotos són de la sortida de dissabte. L’ultima cal veure-la i llegir després l’explicació.

La persona que va fer aquesta foto i després me la va enviar, em diu “mirava les fotos i pensava en que tu formes part d’aquest indret màgic, quan de sobte, al posar aquesta foto horitzontal, he descobert que realment és així, ......... buscando a Wally versus buscando a Mútur, La pista ha estat el puntet blau”    Jo trobo magnífic que aparegui, quasi imperceptible, abaix i a l'angle dreta, el punt blau que és un dels nostres caiacs. Sembla clar que a l'intenció de la foto ni jo ni el caiac teniem que sortir.

21- SIMPLOKÉ

No entenc res de música, però la gaudeixo. Molt. De fet, la música em canvia el moment, a vegades m’eleva des d’un forat que pot ser punyent o m’il·lumina des d'una foscor que pot ser absoluta, amb una matemàtica que tecleja punts desconeguts i em porta per un àmbit tangible però sense explicació. Dins de la música, el Impromptu és una interpretació al piano amb constant improvisació, i que per a res es pot explicar. Tota passió, i l’amor ho és, si es pot explicar, no és ja ni passió ni amor. Intentar explicar una passió és caure en el ridícul, molt millor deixar-se emportar i viure-la i gaudir-la, agraït i sense buscar explicació.

En tres dies consecutius he sortit al mar amb 32 persones diferents, un Impromptu que encara ara em té obnubilat i pletòric, agraït i amb l’esperança que torni a passar, tan bé crec que ens ho hem passat, tan viu m’he sentit, tan afortunat.

Diumenge érem dotze i portàvem la llum des que vam sortir amb un equilibri possibilitat per l'heterogènia de tots els que palejàvem, ningú era igual, en res, però en grup ens comportàvem com un i ens vam estendre pel mar, vam arribar a Illa Mesina, que sempre hi és i ens espera, vam deixar-nos portar fins a la badia, vam veure Sant Pere de Roda, vam parar a Es Cucurucu que ens guarda records i gent, el vam escalar, i a dalt vam ser senyors del moment i de l'espai, vam riure i recordar i vam ser amb contundent energia. Vam tornar sabent que havíem dibuixat quelcom que valia i val i valdrà la pena. Érem, tal com he dit, un grup de llum i com tal vam quedar.    

I adéu, adéu, en arribar a terra tots vam prendre els nostres camins, diferents, ignorants els uns dels altres, uns camins individuals que la terra permet i que el mar dificulta. Però de seguida va arribar el dilluns, i el mar altra vegada. Érem onze, en un grup més coherent i que es movia amb la facilitat de qui té bastant clar què vol i on va. Vam arribar al punt on traiem el nas i veiem França, vam recalar a Ses Ielles, on vam veure una Rosella Daurada, una flor singular i difícil de trobar, i un tomàquet de mar, senyal que les aigües són netes, i el vam veure no a les parets on són habituals, sinó a les pedres on el mar arriba a la platja, senyal que les aigües són molt netes. I vam tornar cansats, la sortida va ser llarga, però, una vegada més, contents i revitalitzats.

Ahir dimarts vam sortir per tercer dia consecutiu. I el grup, érem nou, amb gent més habitual, era el del també habitual conill blanc d’Alícia. Tot un despropòsit de moments i espais i gent, fluctuació i canvis, disbarats i contrasentits totalment coherents amb una forma  de ser i de viure la vida.

Tot va anar bé fins que, enfrontant un vent de mar no massa fort, vam arribar a Illa Mesina, i allí vam decidir enfilar mar endins per buscar i trobar balenes, ja acaba la seva època de pas. Llavors, ja mar endins, vaig preguntar si algú es volia banyar allí, lluny de costa, i tots van dir que no, vaig insistir una mica, dient que la sensació era molt bona, i en cinc minuts tots, menys un, érem a l'aigua, jugant, rient, sent una mica peixos, allò que diuen que un dia vam ser.

Després vam tornar a costa, ens vam banyar altra vegada en una platja, vam parlar i vam riure, vam planejar sortides, i el temps ens va dir, passant amb la velocitat d’huracà que sempre passa, que era hora de tornar, que el port ens esperava. I tal vam fer, palejant lleugers i fàcils, portant alegria, sent els uns amb els altres.

Al mar som gent sense cap desesperació, ni silenciosa ni estrident, i ens limitem a sentir quant ens envolta, i el que ens envolta és magnífic, i el que sentim és intens.

Som un entrellaçament de desconeguts, una unió i posterior desunió d’elements que formen una totalitat, el grup, efímer en duració, estable en intensitat. I aquesta unió i desunió d’una totalitat, efímera o estable, es pot definir amb una esplèndida paraula grega: Simploké. Al mar som Simploké.

Continuarà...

Fotos de diumenge, una foto del grup de dilluns, dues fotos de la flor, i del grup del conill blanc de dimarts cap foto, crec que la càmara no ens percep.

EL GRUP DE DILLUNS

ROSELLA DAURADA