17- UN RIU DE VENT

La sortida de dijous va ser fosca i entre penya-segats foscos, va valer la pena, quina sort haver-la fet. Sé que totes les sortides són diferents i totes valen la pena, enriqueixen, però em puc permetre pensar i dir, i segurament equivocar-me, que la sortida de dijous va tenir elements singulars que la van fer també singular. Quina sort cansar-se en una costa com aquesta, en el nostre temps i amb la gent que va venint a les sortides.

Avui, dimarts, acabo de tornar de navegar el riu de vent. Sé que costa creure que aquest riu existeix, però una vegada trobat és impossible no navega’l, una i altra vegada. I sé també que el riu té una explicació científica: el vent s’acanala, sempre és més fort als caps, o allà on llisca contra penya-segats, seguint-los, entre pedra i aigua. Aquest del que ara parlo, és un riu de tramuntana que comença a la platja de Ses Neues, a Guillola, i que en deu minuts, o potser menys, et fa recórrer els a prop de dos kilòmetres que la separen de Portlligat, volant sobre ones, sense palejar, només timonejant i gaudint i sent més mar que mai.

Avui hem sortit amb tramuntana una mica forta, potser força vuit, i ha vingut un principiant, el seu primer dia, però s’ha portat molt bé, sense problema, érem sis i ens ho hem passat bé a més no poder, com una llum i un color i una força de vent i de temps i de companya. Altra vegada hem tingut sort i l’hem gaudit, enfilant vers Cap de Creus, contra tramuntana, i tornant empesos pel vent, portant sempre una alegria ximple i contundent.

És una qüestió de disposició vital. Tot és qüestió de bona disposició vital. Ahir vaig escriure un conte sobre un home que un dia, al despertar, mira per la finestra i veu que el mar no hi és, i sense preguntar ni preguntar-se res ni intentar esbrinar què ha passat, es posa les botes de muntanya i es dirigeix cap el mar, o cap el terreny que abans era mar, i que ara són muntanyes, valls i depressions desconegudes, i l’home camina content i disposat a recórrer el nou territori que el moment li ofereix perquè el conegui. És a dir, davant qualsevol canvi, sigui bo o dolent, davant tota nova circumstància, cal acceptar-la i explorar-la, conèixer-la, amb alegria. La alegria de poder-ho encara fer.

Desconec la imatge que, des de dalt d’un penya-segat, formaven avui sis caiacs blaus passant com fletxes sobre les ones i empesos pel vent, però la puc imaginar, i sobretot la puc viure, perquè jo era en un d’aquests caiacs. Tot queda per més que en el mateix instant de ser desaparegui. Tot el que vivim amb intensitat, sort i alegria, ni es pot comprar ni vendre ni perdre. És.

La d’avui ha sigut una sortida esplèndida, podria dir que única, i m’equivocaria, perquè totes les sortides són esplèndides i úniques.

Acabar dient que desconec si escriure i llegir aquest blog val la pena, ja m’ho direu, lo de llegir-lo (encara que quasi mai algú diu, i no passa res, no dir, és el privilegi del lector, llegir i callar) el que sí sé que val la pena és sortir al mar, viure’l, com val la pena sortir al mar que és la vida, viure-la. Això no cal que m’ho digueu, ho sé.

El proper divendres, si tot va bé, continuarem.

Aquestes són les fotos d’avui, en el moment de descans, abans de tornar a vent i ones, i buscar i pujar al riu de vent. 

16- ERRANT I ERRANT I ERRANT, AMB INSISTENT FELICITAT

Arriba l'estiu, s'acaben les sortides tranquil·les, de mar solitari i gris, d'anades i tornades sentint-nos contents i salvatges al mar, i arriben les barques i la gent i el soroll i la calor. Fugirem. Anirem on puguem esperar que torni el temps de mar i de banys de mar i de soledat i de travessia. Fugirem allà d'on tothom ha fugit, i serem sols i tranquils.

Molta gent, per no dir tothom, associa el mar amb l'estiu. Bé, serà per a elles i ells, no pas per a nosaltres. Queda dit, no ens veuran a l'estiu creuar contents el mar, palejar paral·lels a penya-segats, fer la volta a illes, buscar peixos i cetacis, banyar-nos en llocs solitaris, almenys no amb tanta alegria com amb la que ho fem quan no és estiu.

I és que no volem un mar civilitzat, el que volem és un mar salvatge i primigeni, que ens reconegui i al que reconeguem, coneguts i conegut, silenci i soledat, ones i vent i ocells i peixos, poc més, potser núvols i allò que inventem i ens acompanya i que sol ser molt i molt interessant, vivificant, únic.

Quant al mar vital, des de fa un temps he comprès el maldestre i pocatraça que en ell he sigut, cóm en ell he errat una vegada i una altra, al llarg del meu temps, i per lògica el pocatraça i maldestre que soc i continuaré sent, com continuaré errant i errant, segurament fins al final, que no sé si és també un error, el final, vull dir. Tampoc se'ns pregunta si volem acabar o no. Acabem. Així doncs, pel que a mi fa, he arribat aquí enllaçant errades, una darrera l'altra, infatigable. No pot ser d'altra manera. Naixem al mar de la vida i l'hem de navegar sense tenir ni idea de com fer-ho. I no em queixo per haver sigut maldestre, simplement ho constato. I em disposo a continuar sent-ho, amb la dignitat que pugui. He sigut, això sí, un maldestre feliç, molt feliç. 

I és que crec que m’he sabut enganyar, referent a mi mateix i a les circumstàncies vitals, no sols les meves sinó les de tothom, i així he viscut feliç i content, com si hagués de durar per sempre i com si tot fos possible i un dia s’hagués d’obrir o tancar el teló, no sé si és l’un o l’altre, obrir o tancar, i llavors tot comencés de veritat, una veritat que ens fes dir “ah, és això”, i dir-ho amb tothom i amb tot el que sabem que se n’ha anat però no se n’ha anat, en una funció de teatre on no sé ben bé de quin costat del escenari som, tampoc se’ns pregunta, ni se’ns diu, només som, anem fent, i ja està prou bé. 

La resposta que sempre esperem mentre anem fent, de moment mai arriba. I si et pares un moment de fer el que estàs fent, com estic fent jo ara, lo de parar-me, i penses, llavors sents el silenci i el buit al voltant, un silenci i un buit aclaparador, de forat negre, però gens punyents, només et posen en marxa, et diuen au, no paris, actua, d’un costat o altre del teló que imagines, tu ves fent, amb autoengany i alegria, però ves fent, no queda altre remei, benvingut remei. 

I així, expert en errades, errant cada vegada millor, el passat diumenge, en una escletxa entre tempestes, vaig sortir amb altres al mar, no sé si eren experts en errades, però vam sortir totes i tots al mar, contents, com sempre, i vam palejar fins a treure el nas al Cap de Creus i saludar la terra francesa, i després vam anar a Cala Bona, a banyar i a buscar els peixos manta. Hi ha gent escèptica que nega la seva existència, la dels peixos manta, no la d'ells o elles mateixes, i estaria bé que ho fessin, negar la seva pròpia existència, poques negacions s'haurien donat com aquesta al llarg de la Història, seria una negació almenys singular, perquè a saber si a partir de la negació d'un o una mateixa es pot començar a ser qui en veritat som.

Bé, i tornant als peixos, als de Cala Bona, els negats, els vam trobar, i en vam filmar un d'ells. I amb la filmació acabo, que estic amb l'edició de Sol Ixent, la revista, i a ella torno, a navegar entre articles i fotos. Us deixo doncs amb el peix, i us desitjo bona navegació vital, enganyats o no, amb errors o sense, segons lo en serio que us prengueu a vosaltres mateixos. Que tingueu bona navegació aquests dies que queden abans que arribi el temut estiu, amb tot el que amb ell també arriba. Que tingueu bona navegació ara i sempre.

Continuarà...

Avui un vídeo amb el peix manta de Cala Bona, a qui jo sense voler vaig trepitjar, i per això va sortir i va estar una bona estona amb nosaltres, fins que va decidir marxar, moment en que el vam filmar. I unes fotos d’alguns que van venir, i que, amb autoengany o no, posen cara de felicitat, sembla que s’ho estan passant bé.

15- REIVINDICACIÓ DEL SILENCI AMB UNA ENDEVINALLA

En el meu món i en la meva vida es busquen balenes i es conten històries (looking for whales and telling fairy tales), que quedi molt clar.

No m’agraden els cotxes ni les motos ni fer turisme. M’agrada caminar per terra, palejar per mar i viatjar.

No m’agrada el soroll, ni les paraules inútils, ni la indiscreció d’un excés de jo. M'agrada el silenci, les paraules impecables i la discreció del tots.

I dit això, una endevinalla i el mar...  Dijous vam sortir en un grup heterogeni, érem vuit i crec que ningú coincidia en res: eren les condicions ideals per navegar en un mar i una tarda dignes del conill blanc d’Alicia. I vam complir les expectatives.

Vent de mar amb ones ni fortes ni perilloses. Jo acompanyo a un principiant, però és un dels experts qui bolca. Comença l’historia. Entre crits d’ànims, bon rotllo i riures de tots, recupero al bolcat i continuem navegant.

Quan ja tornem i estem passant al costat de les roques de Cudera, el moment més complicat, mentre jo continuo ajudant al principiant, i les ones són més altes i el vent més fort, algú se m’acosta i em parla de quelcom personal, d’ell, i molt important, transcendental en la seva vida.  En aquell moment, atent jo a les ones i a les palades del principiant, a les roques i als esculls, atent a les paraules transcendentals que m’arriben, atent a ser educat però també prudent amb el vent que encrespa el mar, miro al voltant, veig el sol, el mar, les ones, els caiacs que són punts dispersos que boten, sento les paraules que m’arriben, veig les roques, les palades del principiant, i entenc que som en el camí correcte, tot és un esplèndid disbarat.

Agraeixo a la vida que permet buscar balenes i escriure històries dignes del conill blanc i del sombrerer boig, dins d’un grup d’enlluernats que gairebé cada dia són diferents però que, quan arriben a Portlligat per sortir, es condensen en un mateix grup que busca albirar la singularitat que només una presència sensible, en aquest cas la del grup, pot captar.

Vam arribar a Portlligat tres hores i mitja després d’haver sortit, xops i plens d’energia, contents i millors, i després d’endreçar amb bon rotllo caiacs i material, cadascú va agafar el seu cavall, i pujant o creuant muntanyes va tornar a la seva cova, portant una història d’ones, conills, sol, roques, vent i companys, que alimenta i dóna vida.

La meva pregunta hauria de ser, i no és, ¿per què aquella persona, en el moment més complicat, entre ones i principiants, vent i roques, es va apropar a mi i em va contar coses importants de la seva vida? ¿Per què? ¿Per què després, en moments ja de calma, no em va dir res més? I si no ho pregunto és perquè accepto l’absurd que és qualsevol moment, la certesa de que no hi ha res a entendre.

Ahir dimarts vam sortir en un grup inestable, com el mar d’ahir, imprecís i indefinit. Érem només set però formàvem un grup de molts, un grup que no acabava de compactar. Vam enfilar Nord amb la idea de donar la volta a Massa d’or, Sa Rata. Estava anunciat vent de mar fluix. I així va ser.

Arribats a Cap de Creus, on sempre traiem el nas, vam posar proa vers Sa Rata. He de dir que, encara que inestable, el grup es mantenia agrupat. Sa Rata, com sempre, estava més moguda que la resta del mar. Vam passar per la Cova d’es llamp, i després, a la Cua de Sa Freu, més exactament a les roques de Punta Laura, vam deixar una endevinalla.

Al tornar, el mar estava una mica més mogut. Ens vam banyar a Cala Bona, on no ens van visitar els peixos manta, que no invento, els tenim fotografiats en aquest blog, i vam arribar a Portlligat tard, amb una mica de fred, i amb moltes imatges i paraules al cap.

Tornant al principi d’aquesta entrada, obvio ara cotxes, motos, turisme, i em centro en el soroll i en les paraules inútils. Sóc conscient que en les sortides parlo molt. Gairebé mai tinc ganes de parlar, però ho he de fer. És com si un guia turístic no parlés, o un professor a classe no parlés, no es pot dir a un guia turístic o a un professor “parles molt”. És clar que parla molt, és el que li toca fer.

Quan sortim en caiac parlo per ajudar als principiants, i també per explicar detalls de la costa. Jo preferiria anar callat i ple de discreció, com van molts. És més fàcil. Pitjor seria, per contra, parlar a crits sobre coses de terra, perquè la terra, quan anem en caiac, està molt lluny, i les paraules llavors són paraules inútils, val més el silenci, o només paraules del mar on en aquell moment som.

Curioser and curioser. Estic escrivint això a les sis de la matinada, i m’entra un missatge d’un del grup que no va tornar ahir a casa seva, es va quedar a dormir al seu cotxe, i em diu que ara mateix està veient Sa Rata, que el sorprèn pensar que ahir estiguéssim saltant allí, i m’envia una foto del que en aquest moment està veient, Sa Rata, l’única foto que després publicaré.

Una última apreciació sobre la sortida d’ahir: agraeixo l’esforç i la discreció de Carme, qui a l’anada, amb mar tranquil va tenir dificultats per dirigir el caiac, i tornant, amb mar mogut, va saber dominar el seu caiac i avançar sense problemes, en silenci. Per on va passar va deixar bon rotllo, força, voluntat, i assoliment, que bé.

I acabo aquesta entrada dient que, una vegada expressat que l’àmbit on em sento bé és el silenci, voldria demanar soroll per part de qui llegeix això, alguna paraula, si pot ser útil i amb bon rotllo, i també que algú endevini l’endevinalla, perquè mentre no s’endevini quedarà allí, a Sa Rata, exactament a les roques de Punta Laura, esperant. Per altra part, ara sempre que passem palejant pel costat de Punta Laura sabrem en què pensar. La vida que mereix ser viscuda es construeix amb maons que no existeixen.

Aquest cap de setmana, si el temps ho permet, farem sortida de lluna plena: anirem en caiac fins a Cap de Creus, deixarem els caiacs a les roques de Cala Fredosa, pujarem al Restaurant de Cap de Creus, on haurem ja reservat taula, soparem, bé i amb bon rotllo, i després recuperarem caiacs i tornarem il·luminats per la lluna.

Il·luminats.    

Foto enviada per aquell del grup que avui ha volgut dormir i ha dormit al seu cotxe, al costat del mar.   Molt al fons es pot veure Sa Rata, amb l'endevinalla.