21- SIMPLOKÉ

No entenc res de música, però la gaudeixo. Molt. De fet, la música em canvia el moment, a vegades m’eleva des d’un forat que pot ser punyent o m’il·lumina des d'una foscor que pot ser absoluta, amb una matemàtica que tecleja punts desconeguts i em porta per un àmbit tangible però sense explicació. Dins de la música, el Impromptu és una interpretació al piano amb constant improvisació, i que per a res es pot explicar. Tota passió, i l’amor ho és, si es pot explicar, no és ja ni passió ni amor. Intentar explicar una passió és caure en el ridícul, molt millor deixar-se emportar i viure-la i gaudir-la, agraït i sense buscar explicació.

En tres dies consecutius he sortit al mar amb 32 persones diferents, un Impromptu que encara ara em té obnubilat i pletòric, agraït i amb l’esperança que torni a passar, tan bé crec que ens ho hem passat, tan viu m’he sentit, tan afortunat.

Diumenge érem dotze i portàvem la llum des que vam sortir amb un equilibri possibilitat per l'heterogènia de tots els que palejàvem, ningú era igual, en res, però en grup ens comportàvem com un i ens vam estendre pel mar, vam arribar a Illa Mesina, que sempre hi és i ens espera, vam deixar-nos portar fins a la badia, vam veure Sant Pere de Roda, vam parar a Es Cucurucu que ens guarda records i gent, el vam escalar, i a dalt vam ser senyors del moment i de l'espai, vam riure i recordar i vam ser amb contundent energia. Vam tornar sabent que havíem dibuixat quelcom que valia i val i valdrà la pena. Érem, tal com he dit, un grup de llum i com tal vam quedar.    

I adéu, adéu, en arribar a terra tots vam prendre els nostres camins, diferents, ignorants els uns dels altres, uns camins individuals que la terra permet i que el mar dificulta. Però de seguida va arribar el dilluns, i el mar altra vegada. Érem onze, en un grup més coherent i que es movia amb la facilitat de qui té bastant clar què vol i on va. Vam arribar al punt on traiem el nas i veiem França, vam recalar a Ses Ielles, on vam veure una Rosella Daurada, una flor singular i difícil de trobar, i un tomàquet de mar, senyal que les aigües són netes, i el vam veure no a les parets on són habituals, sinó a les pedres on el mar arriba a la platja, senyal que les aigües són molt netes. I vam tornar cansats, la sortida va ser llarga, però, una vegada més, contents i revitalitzats.

Ahir dimarts vam sortir per tercer dia consecutiu. I el grup, érem nou, amb gent més habitual, era el del també habitual conill blanc d’Alícia. Tot un despropòsit de moments i espais i gent, fluctuació i canvis, disbarats i contrasentits totalment coherents amb una forma  de ser i de viure la vida.

Tot va anar bé fins que, enfrontant un vent de mar no massa fort, vam arribar a Illa Mesina, i allí vam decidir enfilar mar endins per buscar i trobar balenes, ja acaba la seva època de pas. Llavors, ja mar endins, vaig preguntar si algú es volia banyar allí, lluny de costa, i tots van dir que no, vaig insistir una mica, dient que la sensació era molt bona, i en cinc minuts tots, menys un, érem a l'aigua, jugant, rient, sent una mica peixos, allò que diuen que un dia vam ser.

Després vam tornar a costa, ens vam banyar altra vegada en una platja, vam parlar i vam riure, vam planejar sortides, i el temps ens va dir, passant amb la velocitat d’huracà que sempre passa, que era hora de tornar, que el port ens esperava. I tal vam fer, palejant lleugers i fàcils, portant alegria, sent els uns amb els altres.

Al mar som gent sense cap desesperació, ni silenciosa ni estrident, i ens limitem a sentir quant ens envolta, i el que ens envolta és magnífic, i el que sentim és intens.

Som un entrellaçament de desconeguts, una unió i posterior desunió d’elements que formen una totalitat, el grup, efímer en duració, estable en intensitat. I aquesta unió i desunió d’una totalitat, efímera o estable, es pot definir amb una esplèndida paraula grega: Simploké. Al mar som Simploké.

Continuarà...

Fotos de diumenge, una foto del grup de dilluns, dues fotos de la flor, i del grup del conill blanc de dimarts cap foto, crec que la càmara no ens percep.

EL GRUP DE DILLUNS

ROSELLA DAURADA

20- EL TEMPS

Hem tornat de terres del Nord, de Normandia, on hi ha boscos espessos, grans rius i penya-segats sobre un mar altre. Han sigut dies rics i fatigants, només cinc dies però han semblat molts més.

Hem creuat moltes vegades París a peu i en bicicleta, jo amb les meves filles Nausícaa, vint-i-tres anys, i Lucía, setze anys, i hem viscut el que només en llocs especials es pot viure, i París ho és, especial, i nosaltres tres ho vam ser també, especials. Una sort que enlloc es compra, només es pot viure si ets capaç de captar-la i gaudir-la.

Després hem arribat al castell normand d’Alix, qui a vegades també paleja amb nosaltres, un castell del segle XVI, amb jardins i arbres esplèndids i vaques i el Sena que allí és més cabalós i ample perquè ja desemboca, i ens hem arribat fins a l’Atlàntic, on ens hem banyat, una altra sort que tampoc es compra.

Quant a les sortides en caiac que aquí vam fer la setmana passada, doncs quasi no les recordo, són tan llunyanes, sé que va haver-n-hi una a Cala Prona, i altres, però no les recordo, en tindrem que fer de noves.

Si alguna cosa he après aquests dies de ciutatqueésparís, de vaques, d’arbres, de prats verds, de castells, de penya-segats i de mars que són altres, i de filles que són i són i són, és que mai hem de permetre que el temps ens engany i guany.

Continuarà, mentre podem burlar al temps i no ser burlats per ell, continuarà...

Recordar també que el proper dissabte, dia 22, a les 19.30 i al Casino, presentem el número 26 de la Revista Sol Ixent. Si voleu i podeu venir, benvinguts. Són mars de lletres on surt Cadaqués i la seva vida i la nostra amb ella.

Avui només tinc una foto, la de la meva filla Nausícaa, cremadora de naus, colpejada per una ona a l’Oceà Atlàntic, més concretament al Mar de la Manega. 

I un video  https://www.youtube.com/watch?v=UWgvpcXpxus que qui vulgui pot veure i que és molta alegria.

19- HIVERN, HIVERN!

Avui l’entrada serà de mar, tècnica i sense límits. Però no fugiu els que fins aquí heu arribat, potser us embarqueu i enteneu un sentiment.

Els sentiments són difícils d’entendre, també són difícils de tenir. A l’última entrada em queixo de que ha arribat l’estiu i demano que torni l’hivern per poder ser en el mar que nosaltres estimem. Afegeixo que no em faràn cas perquè l’hivern no tornarà. I m’equivoco, amb estrèpit. L’estrèpit de les tempestes inesperades i poderoses.

Ho escric al mati, i a la tarda vaig a Portlligat que em rep amb cotxes, motos, barques i gent. Estiu. Som només tres palistes, resignats.

Sortim dient que anirem a Messina, l’illa que és un quilòmetre mar endins, i després ja veurem. Windgurú, l’oracle dels deus, anunciava un estrany popurri de vents i en alguna franja és tornava violeta, el color dels vents forts, cert també que fa sol però al horitzó es veuen venir núvols foscos de tempesta. Però no em preocupa la previsió de Windgurú, els que som tenim experiència, i quan puc desconnecto el modo “preocupació per a principiants”.

Al arribar a Sa Farnera, l’illa que tanca Portlligat, ja el cel és fosc de tempesta, i a més ens colpeja el primer cop fort de vent. Creuem el pas que dona a mar obert, i les dues hores següents som en un desbocat mar d’hivern, sols, sense barques ni gent, amb ones que ens colpejen i amb vent fort que ens posa a proba. I amb alegria, molta alegria (jo vaig riure sovint, fort i amb ganes).

Tornem amb el riu de vent que amb velocitat ens porta a Portlligat,. Tota la força del vent que abans teníem contra, ara la tenim d’esquena. Hi ha estones en que solto la pala, aixeco els braços, crido, ric, i gaudeixo del moment, portat pel vent, avançant amb els braços al aire.

Una vegada a Portlligat ens deixem portar fins a Buquelles, on ens costa girar, tan fort i acanalat és el vent, i llavors, per tornar, tornem a trobar el vent de cara, fort, dur, fins que arribem a la nostra platja, on decidim no acabar, sinó anar encara a Calders, i fer una última tornada contra vent.

A Calders el vent també s’acanala i és potser més fort que a mar obert, però sent a dins de Portlligat la sensació no és de perill, no és com abans quan érem a mar obert i lluny de costa. I quan tornem de Calders, un dels companys que va una mica just, decideix posar el punt surrealista a una sortida que el mereix. Enfrontant les ratxes més fortes, després de dues hores de estar-ho fent, em diu, com pot, perquè el vent no et deixa parlar, i el que et deixa dir l’altre no ho sent, em diu si li deixo la meva pala, la de fusta. 

      

Al mar he aprés a ser tranquil, a no caure en tensió i nervis, a acceptar i a actuar segons el que arribi, de manera que quan en mig del temporal de vent em fa la pregunta inaudita, li canvio, i queda amb la meva pala, que és molt prima i que ell mai ha portat, i si ja anava just, doncs ara més, però ell és dur i constant, i avança, aferrat a un tros de fusta.

Toni i jo l’hem d’esperar, i quan parem, i no palejem, el vent ens fa recular d’esquenes, a velocitat, fins que arribem a on ell és. Quan som ja a prop de costa, Toni i jo tirem, i quan el company arriba a la nostra platja diu que uns pescadors que hem creuat i que estaven amarrant, xops i plens de mar, refugiats del temporal, veient-lo passar amb la pala que sembla un tros de fusta li han preguntat si havia perdut el rem, i se suposa que havia agafat una branca.

És el toc surrealista, just davant de la Casa de Dali: algú que surt amb dia d’estiu, amb gent i sol i mar blau, i a les dos hores torna ple de mar, d’ones, de vent, d’hivern, d’alegria, i amb una branca per rem.

Com vam riure quan les ones ens feien saltar i el vent ens tirava amb força aigua a la cara. Cridàvem i rèiem. No busqueu explicació, cap passió ni cap sentiment la té.

Tot canvia segons volem que canviï. Tot depèn de nosaltres. A Portlligat, no trobem ni un cotxe, ni una persona. Res. Tots han fugit, el temps els ha escampat, hem recuperat l’hivern, que bé. Cal demanar, cal somniar i fer, i viure amb intensitat.

Dos dies després, diumenge, la sortida és tranquil·la, veiem el nostre peix manta, tremolosa, i encara dos dies després, diumenge, tenim sortida multitudinària, amb principiants que es porten de meravella, fem recorregut llarg, però el mar ens ajuda, és amable amb nosaltres.

Demà dimarts hi tornem.

Envio un link amb una cançó de Morente-Cohen-García Lorca, https://www.youtube.com/watch?v=gqwjjgDIkfE    que m’ha acompanyat aquests temps estranys.

Tot continua.

Fotos només de diumenge.