21- SIMPLOKÉ

No entenc res de música, però la gaudeixo. Molt. De fet, la música em canvia el moment, a vegades m’eleva des d’un forat que pot ser punyent o m’il·lumina des d'una foscor que pot ser absoluta, amb una matemàtica que tecleja punts desconeguts i em porta per un àmbit tangible però sense explicació. Dins de la música, el Impromptu és una interpretació al piano amb constant improvisació, i que per a res es pot explicar. Tota passió, i l’amor ho és, si es pot explicar, no és ja ni passió ni amor. Intentar explicar una passió és caure en el ridícul, molt millor deixar-se emportar i viure-la i gaudir-la, agraït i sense buscar explicació.

En tres dies consecutius he sortit al mar amb 32 persones diferents, un Impromptu que encara ara em té obnubilat i pletòric, agraït i amb l’esperança que torni a passar, tan bé crec que ens ho hem passat, tan viu m’he sentit, tan afortunat.

Diumenge érem dotze i portàvem la llum des que vam sortir amb un equilibri possibilitat per l'heterogènia de tots els que palejàvem, ningú era igual, en res, però en grup ens comportàvem com un i ens vam estendre pel mar, vam arribar a Illa Mesina, que sempre hi és i ens espera, vam deixar-nos portar fins a la badia, vam veure Sant Pere de Roda, vam parar a Es Cucurucu que ens guarda records i gent, el vam escalar, i a dalt vam ser senyors del moment i de l'espai, vam riure i recordar i vam ser amb contundent energia. Vam tornar sabent que havíem dibuixat quelcom que valia i val i valdrà la pena. Érem, tal com he dit, un grup de llum i com tal vam quedar.    

I adéu, adéu, en arribar a terra tots vam prendre els nostres camins, diferents, ignorants els uns dels altres, uns camins individuals que la terra permet i que el mar dificulta. Però de seguida va arribar el dilluns, i el mar altra vegada. Érem onze, en un grup més coherent i que es movia amb la facilitat de qui té bastant clar què vol i on va. Vam arribar al punt on traiem el nas i veiem França, vam recalar a Ses Ielles, on vam veure una Rosella Daurada, una flor singular i difícil de trobar, i un tomàquet de mar, senyal que les aigües són netes, i el vam veure no a les parets on són habituals, sinó a les pedres on el mar arriba a la platja, senyal que les aigües són molt netes. I vam tornar cansats, la sortida va ser llarga, però, una vegada més, contents i revitalitzats.

Ahir dimarts vam sortir per tercer dia consecutiu. I el grup, érem nou, amb gent més habitual, era el del també habitual conill blanc d’Alícia. Tot un despropòsit de moments i espais i gent, fluctuació i canvis, disbarats i contrasentits totalment coherents amb una forma  de ser i de viure la vida.

Tot va anar bé fins que, enfrontant un vent de mar no massa fort, vam arribar a Illa Mesina, i allí vam decidir enfilar mar endins per buscar i trobar balenes, ja acaba la seva època de pas. Llavors, ja mar endins, vaig preguntar si algú es volia banyar allí, lluny de costa, i tots van dir que no, vaig insistir una mica, dient que la sensació era molt bona, i en cinc minuts tots, menys un, érem a l'aigua, jugant, rient, sent una mica peixos, allò que diuen que un dia vam ser.

Després vam tornar a costa, ens vam banyar altra vegada en una platja, vam parlar i vam riure, vam planejar sortides, i el temps ens va dir, passant amb la velocitat d’huracà que sempre passa, que era hora de tornar, que el port ens esperava. I tal vam fer, palejant lleugers i fàcils, portant alegria, sent els uns amb els altres.

Al mar som gent sense cap desesperació, ni silenciosa ni estrident, i ens limitem a sentir quant ens envolta, i el que ens envolta és magnífic, i el que sentim és intens.

Som un entrellaçament de desconeguts, una unió i posterior desunió d’elements que formen una totalitat, el grup, efímer en duració, estable en intensitat. I aquesta unió i desunió d’una totalitat, efímera o estable, es pot definir amb una esplèndida paraula grega: Simploké. Al mar som Simploké.

Continuarà...

Fotos de diumenge, una foto del grup de dilluns, dues fotos de la flor, i del grup del conill blanc de dimarts cap foto, crec que la càmara no ens percep.

EL GRUP DE DILLUNS

ROSELLA DAURADA