22- AVENTURERS

Sempre és bo quedar a l'ombra, imperceptible, inassequible, ja sigui com un aventurer immòbil, des de casa, entrant en llibres i vivint dins d'ells tantes vides de ficció com el temps ens permeti viure, o com un aventurer que enfronta cada dia un horitzó real en el qual s'endinsa.

En tots dos casos cal actuar de manera impalpable, transparent, aèria, trobant moments fulgurants, transfigurats pel joc d'avançar i descobrir, amb sotilesa i vitalitat i curiositat per quant anem trobant, però sense mai oblidar qui som, l'aventurer que s'endinsa en el món que li toca viure.

Dissabte, en el nostre món ja descobert, i en el nostre mar de dissabte d'estiu amb barques i motos que van a correcuita al no lloc, i per tant sense temps per veure cap lloc, vam tenir una sortida incivilitzada dins d'un món civilitzat: érem aventurers en un món que, ho heu de creure, encara permet l'aventura.

I va ser una aventura, la nostra sortida de diumenge, de les que obren les portes d'un incert però mai descartable paradís. Toques a les portes del paradís, i quan qui les obra pregunta pels vostres mèrits per entrar al paradís (a mi em sembla que un veritable paradís no pot tenir portes ni normes que demanen mèrits ni estatuts ni sís ni nós, però jo només sé del paradís que veig cada dia, i aquest, el meu, no té portes, tothom hi és benvingut, amb la de problemes que això a vegades comporta, si bé cal entendre que un paradís sense problemes ha de ser un veritable avorriment...), però tornant al paradís amb portes, el que potser es troba quan aquest acaba, doncs com a mèrit podrem tots dir que vam ser a l'excursió amb mar i mar i cales i parades i parades i paraules i paraules i riures i bromes i menjar i balenes i temps i sobretot, sobretot, amb el pitjor dels records, el recorregut més lent que mai cap heroi o explorador ha fet, i és que vam tardar sis hores a arribar a Cala Taballera. I si diem tot això, encara que sigui resumit i en poques paraules, se'ns obriran les portes del paradís. Allí ens hi retrobarem, i no ens quedarem entre núvols i angelets, en ple avorriment, no, sinó que tornarem a fer excursions i a buscar balenes. Si cal, al mateix lloc d'ara.

Érem nou i vam palejar fins a prop de Port de la Selva, fins a Cala Taballera, on hi ha arbres que ja van donar ombra als Argonautes (ho tenen escrit, els arbres, per a qui sàpiga llegir la seva escriptura), on vam menjar i parlar i riure. Podíem haver menjat i parlat a prop de casa, també entre arbres, però no, no és el mateix menjar i parlar després de sis hores de palejar i rebre imatges i sentiments i descobriments, que fer-ho a prop de casa, on potser haguéssim menjat i parlat amb les mateixes boques, les nostres, però no haguéssim rebut tantes imatges, ni haguéssim rigut tant i amb tanta intensitat. I riure amb intensitat i despreocupació és la clau de tot. Al paradís, o rius de manera sana, forta i intensa, o no val la pena ser-hi.

A més, vam veure balenes, quatre, i una quinta possible però que mai sabrem. Estan acabant la seva migració cap al Nord, al mar de Liguria, entre França i Itàlia. La primera balena la vam veure, el seu llom compacte i negre en moviment ondulant, lent, davant Portaló, al Mar d'Amunt. Va sortir a respirar davant nostre, a molt poca distància, tot un plaer. La segona, la que mai sabrem, la vam veure lluny, al sortir del bany al Canó Sec, una massa fosca però ben definida que enfilava nord i que dues barques que passaven ens van tapar i després ja no vam veure, no tenim seguretat, ni mai la tindrem, que fos balena. Les altres tres les van veure alguns del grup, jo només vaig veure les ones que formaven perquè era lluny, i vaig sentir els crits dels companys i també els d'una gent en una barca amarrada que cridaven histèrics "mira-la, mira-la". Els companys em van dir que eren tres lloms negres, molt definits. I les vam veure davant Cala Bona, on altres vegades ja les hem vist, i on pescadors també les han vist.

Sé que hi ha qui pensa que veure una balena al mar és com veure una imatge de còmic, una balena sencera amb sortidor d'aigua i somriure, però no és així. Es veuen de manera ràpida i curta. Un moment la veus i en uns segons ja no la veus. Només quan estan menjant, i poden estar-hi durant un parell d'hores, es mantenen visibles i a la superfície. És molt diferent que amb els dofins, més ràpids i àgils, però que salten, juguen, van i venen i es deixen veure. La balena és més compacta i lenta i furtiva. És molt difícil coincidir i veure-la.

Qualsevol cosa que ens arribi és susceptible de ser explorada, sempre que es mantingui la curiositat des d'un jo necessari i il·lusori. Necessari perquè és el nostre punt de partida i de tornada, il·lusori perquè és inexistent sense quant l'envolta. Cal fer malabarismes amb els límits, i explorar sense oblidar la futilitat de qualsevol importància. La grandesa de l'excursió de diumenge va ser la disposició inicial, trobar-nos per anar arran de mar a buscar costes, per a molts incògnites, i després el tros de xíndria, les roques, el sol, el canó que s'endinsa i s'endinsa en terra, les paraules, els riures, el llom d'una balena, i la perplexitat de que ens ho estàvem passant molt bé.

I cal ser pocs, sempre pocs. El canó de Serenassa, el de basals i granotes, no el podem descobrir i caminar envoltats de gent i de motos i de soroll. Allí som encara, allí serem sempre, pocs i sense propòsit més enllà de ser junts durant un temps, explorant, coneixent i rient, lleugers i lliures, sense dogmes, gravetat ni sistemes, sent utòpics i delicats.

Vull acabar fent una reflexió. Al Canó Sec, que és un lloc amb força tel·lúrica, una persona va parlar d'un denominador comú en les sortides, quelcom que les fa ser sempre singulars i plenes de força, i vam intentar trobar aquest denominador comú. Crec que és més d'un factor. El principal és el mar, amb la seva variabilitat, poder, encant i misteri. Mai és igual. També ho és la manera com entrem en ell, lents i en una embarcació petita i arran d'aigua, el que permet ser molt a prop i amb temps per gaudir del mar i de tot el que el mar porta. També ho és la disposició amb la qual ens trobem a Portlligat, i el fet de ser quasi sempre diferents, amb uns pocs habituals que també varien, i no conèixer-nos terra en dins, és a dir, no saber res de la vida dels altres. També el fet que el mar filtra a la gent que ve, i qui sap integrar-se en l'estil de les sortides, a vegades hi torna, i qui, pel que sigui, no s'integra, doncs no hi participa i no hi torna. Són sortides on cal no tenir les coses clares, cal estar obert al que vingui i a poder gaudir del moment. I per acabar, també pot influir la felicitat i l'alegria que personalment sempre sento fent les sortides.

Aquesta setmana hem fet altres sortides abans de la de dissabte, de les que no he parlat. Les recordo agradables, amb molta participació de palistes i molt caos.

El fet esplèndid és que encara queden llocs i encara tenim temps per descobrir-los, ja sigui a casa com aventurers immòbils, ja sigui a la mar i a la terra que la voreja, com aventurers imperceptibles, inassequibles.

Les fotos són de la sortida de dissabte. L’ultima cal veure-la i llegir després l’explicació.

La persona que va fer aquesta foto i després me la va enviar, em diu “mirava les fotos i pensava en que tu formes part d’aquest indret màgic, quan de sobte, al posar aquesta foto horitzontal, he descobert que realment és així, ......... buscando a Wally versus buscando a Mútur, La pista ha estat el puntet blau”    Jo trobo magnífic que aparegui, quasi imperceptible, abaix i a l'angle dreta, el punt blau que és un dels nostres caiacs. Sembla clar que a l'intenció de la foto ni jo ni el caiac teniem que sortir.