Potser a la
nostra vida no hem de fer trampes. Fer trampes a la vida, és agafar una drecera per obtenir alguna cosa
saltant-se qualsevol principi o il·lusió o honestedat, les que se solen tenir a
l’adolescència i a la primera joventut, i arribar a ser un aparent triomfador
quan s’és un perdedor, algú que pel camí ha perdut allò que creia i pel que
s’esforçava, i que ha fet trampes. Millor arribar a gran encara fracassant,
equivocant-se o encertant, però sense fer trampes.
I això sí, cal
tocar els estels amb el cap ben alt, satisfets de ser nosaltres, amb limitacions
o sense, i contar històries, ja sigui a casa i a la vora del foc, a l’hivern,
si pot ser després de tornar d’un viatge llarg i desorganitzat, o a les roques
i sota el sol, si és a l’estiu, sense perdre contacte amb la calor del foc i
del sol i de les roques, calor de vida.
Les històries,
les que es conten amb el cap alt i tocant els estels, que siguin engrescadores,
amb molts “continuarà”, i tinguin sentit de l’humor. Mentre tinguem sentit de
l’humor i curiositat, estem salvats. Veure la vida com una història que vas
desvelant, i mai caure en drama sinó en riure.
Agélaste es
una paraula grega que descriu a qui no sap riure, a qui no té sentit de
l’humor. Kundera diu “No existe paz posible entre el novelista y el agélaste. No habiendo
escuchado nunca la risa de Dios,
los agélastes están persuadidos de que la verdad es clara, de
que todos los hombres deben pensar lo mismo y que ellos son exactamente lo que
imaginan ser. Pero es precisamente al perder la certidumbre de la verdad y, el
consentimiento unánime de los otros cuando el hombre deviene individuo. La
novela es un paraíso imaginario de los individuos. Es el territorio donde nadie
está en posesión de la verdad…”
Jo no tinc cap
veritat. I a sobre he perdut el sentit de l’espai i del temps. Aquesta frase
que acabo d’escriure, la de perdre el sentit de l’espai i del temps, no és un
joc literari que busca un impacte emocional o intel·lectual, és una realitat
contundent que vaig descobrir fa dies, quan després d’una sortida vaig tornar a
casa, sense tenir-ne encara consciència, i després de dormir ho vaig assimilar
i entendre: havia perdut el sentit de l’espai i del temps.
Va ser quan vam sortir
una tarda que ho contradeia tot. Anunciada tramuntana, ens trobem amb vent de
mar. Qui havia de venir no ve, i qui no havia de venir, ve, i qui volia venir
no ve perquè el vent anunciat és massa fort, però el vent no ve.
Així, em trobo
amb un grup de deu persones, heterogènies com mai, predominant noies molt joves,
però totes diferents entre elles. Tenim vent de mar i amb vent de mar mai anem
Sud, però continuem contradient i anem Sud. Sortim.
El grup paleja
bé, desperdigats però amb facilitat. Creuem la badia de Cadaqués i abans
d’arribar als penya-segats de Punta Prima, cap a Roses, ja som molt lluny els
uns dels altres, i una persona es troba malament, marejada: és que comencem a
creuar els límits d’espai i temps, els dos límits.
Arribem a la cova
del Bou Marí, i amb les ones penso que no podrem arribar a la petita platja que
hi ha al seu final, però hi arribem totes i tots, sense problema, continua la
contradicció, ens hem instal·lat en ella.
Tornem i trobem
un rem al mig del mar, abandonat. Recordo a Odisseu, qui camina per la muntanya
portant un rem a la mà. El grup continua desperdigat, però amb bon ritme. Parem
a Escucurucu i són quasi les vuit, el temps ja fa el que vol. Mengem una mica i
pugem a dalt de l’illot, i és allí, en el seu vòrtex on tot culmina,
evidentment sense culminar res.
No tenim càmera,
i de la sortida només tenim les fotos i un vídeo que fem amb un mòbil quan som
a dalt d’Escurucucu, en el seu vòrtex, traspassant límits i prenent un té
excel·lent, el millor té que podem prendre. Llavors passa, arran l’illot, un
petit i antic veler de color verd, i un dels dos tripulants, a qui no veiem
perquè el tapa la vela, crida molt fort paraules que no entenem i saluda amb
vehemència. Responem tots, pensant que és només algú que saluda des d’un
vaixell, però entre els seus crits jo crec entendre el meu nom. Un dels
companys diu que li ha semblat entendre “soy tu hijo”. Quan reacciono el veler
és ja lluny, el vent l’empeny amb força.
Ha sigut només un
instant, uns crits, un veler i el nostre grup assegut en un lloc impossible
bevent té. Jo dic que en veritat és el meu fill, i tots riuen, pensen que
bromejo. Però no, no bromejo. És el meu fill gran, qui per fer-se conèixer ha
cridat “Mútur, soy tu hijo” i ha passat mar endins, com una exhalació, com un
instant que no s’entén i que descol·loca.
La frase, dita
des d’una petita barca de vela que es perd cap a l’horitzó, dita per algú tapat
per la vela, “Mútur, soy tu hijo”, és sorprenent, i per a mi, insisteixo, almenys
per a mi, concreta en un sol moment i una sola imatge l’Odissea i el que l’Odissea
representa i significa: aquell que enfronta l’horitzó, tenint un lloc i una
gent on i amb qui tornar. La vela es perd a l'horitzó, i el meu fill amb ella.
Nosaltres tornem
a Portlligat encara desperdigats, fent-se ja nit, amb mandra, abduïts, sense lògica
ni temps, deixant-nos portar per un espai de magnífic vespre, en un lloc que no
és el mateix que quan hem sortit, mai ho és, però aquesta vegada encara menys.
I ara, conscient que
no puc transmetre el que vam sentir durant tota la sortida, amb tanta joventut
i força i llum, i sobretot el que va ser el moment del grup bevent té i el
veler passant i perdent-se, publico les fotos, les úniques que tenim, i el vídeo,
tot repetitiu, però és el moment que va desencallar espai i temps, i potser les
fotos i el vídeo ho expliquen millor que les meves lletres, i qui vulgui i
pugui entendre que ho entengui.
Les fotos són
reiteratives, cert, i el veler, encara que va passar molt a prop, a la foto es veu
lluny, tot quadra, sense quadrar res, que és el que és.
Diumenge vam
sortir amb tramuntaneta i mar de fons, i a l’arribar a Cap de Creus vam ballar,
que és el que sempre volem fer, ballar un vals, o el que toqui, amb el mar, el
cel, el moment i la gent. Ho vam fer, contents. També publico alguna foto.
Continuarà...
Fotos dalt d'Escucurucu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada