Aquest és l’últim
escrit de la temporada. Al mar, com a l’escola, els anys acaben a l’estiu i
comencen després de l’estiu.
Aquelles persones que em
comenten el que escric, em diuen que les entrades són massa llargues.
Segurament. Aquesta la faré curta, no pel que em diuen, a l’inici vaig dir que
faria el que en el moment volgués fer, sinó perquè hi ha horitzons que em
criden i a ells vaig, de cap.
Dijous va ser una
sortida curta, amb ones i amb l’emotivitat de portar al mar una persona que
estimava les ones, que jugava amb elles i que va quedar amb elles. Mentre hi
siguem no l’oblidarem. Va ser també una sortida una mica irregular, amb
Antonella exercint d’elf que travessa l’espai i apareix on no l’esperes i
desapareix d’on l’esperes. Ens ho vam passar bé i vam viure bellesa.
Bellesa. Paraula important, difícil i de difícil
aplicació. Borges diu: “Pienso que hay eternidad en la belleza; y esto, por supuesto, es lo que
Keats tenía en mente cuando escribió «A thing of beauty is a joy forever» («Lo
bello es gozo para siempre» ). Aceptamos este verso, y lo aceptamos como una
especie de verdad, como una especie de fórmula. Alguna vez tengo el coraje y la
esperanza suficientes para pensar que puede ser verdad: que, aunque todos los
hombres escriben en el tiempo, envueltos en circunstancias y accidentes y
frustraciones temporales, es posible alcanzar, de algún modo, un poco de
belleza eterna.”
Diumenge va ser una
sortida per intrèpids. Érem onze. Vam sortir amb tramuntana no massa forta,
potser força sis amb ratxes set, però que va anar pujant d’intensitat, fins a arribar
a ser tramuntana forta, de les que et fan volar. Ho sabíem. Hi havia alguns
principiants. Tot bé, fins que arribant a Guillola, l’enfortiment de la
tramuntana ens fa reflexionar, i tornem a Portlligat, on un grup de tres es
queda a la badia, i els altres continuem, sense problema.
I ara tinc pressa per
enfilar l’horitzó del Sud, i per alegria dels que volen entrades curtes, acabo
dient que en el meu viatge m’asseuré a terrasses de cafè a veure la gent i el
temps passar, com diuen unes paraules d'una carta de Stevenson, el de l’illa del tresor, aquell
a qui els indígenes dels mars del Sud anomenaven Tusitala, “narrador de contes”.
Les paraules de Stevenson: “Siento un profundo deseo de vivir. Esta amable edad intermedia, en cuyas aguas maniobramos, es
muy de mi gusto. De buena gana echaría aquí el ancla y me iría a tierra veinte
años para estudiar las costumbres del lugar. La juventud fue una hermosa época,
pero un poco complicada. Ahora, en la madurez (excepto por lo que se refiere al
dinero), todo parece malditamente tranquilo. Me gusta. Veo un pequeño y animado
café en un rincón del puerto donde te propongo que nos sentemos […]. Sentémonos
allí veinte años, con un paquete de tabaco y una copa, a hablar de arte y de
las mujeres.”
I ja està. Ara no faré com
Pessoa quan diu “Asseu-te al sol, abdica i sigues rei de tu mateix”. No encara.
Perquè sé que cal moure’s, trobar el que en veritat ens fa feliços. Soc amb Dante: “Els tristos produexen pluges, els angoixats, tempestes, i una memòria
alegre, encara que duri un moment, fa brillar el sol.” Intentarem ajudar a que brilli el
sol.
Me’n vaig
de viatge cansat, en tots els sentits, però sé que, com a les sortides al mar,
el moviment, en lloc de cansar-me més, em donarà energies, si tot va bé tornaré entrada la
segona quinzena d’agost, descansat i amb ganes de sortir al mar. Un mar, si puc triar, més proper a l’hivern!! I continuaré potser escrivint entrades, curtes o
llargues, en aquest blog.
Continuarà...
Les fotos i el vídeo són fetes per Antonella, menys les dues on ella surt fotografiada sota l'aigua amb mascara que avui encara sembla d'extraterrestre.
Fotos del dijous.
Fotos i vídeo de diumenge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada