23- GRILLS I CRANCS

Un grill i un ésser humà tenen la mateixa situació dins de l’Univers: hi són. Potser tots dos intenten entendre què fan a l’Univers, com hi han arribat, què serà d’ells quan ja no hi siguin. El grill ho intentarà entendre amb l’enteniment grill (limitat) i l’ésser humà amb l’enteniment humà (limitat) i tots dos no entendran res, i quedaran sense saber què fan aquí, qui o què els ha posat o no posat aquí, i què serà d’ells quan ja no hi siguin. El grill no prendrà mesures (crec) a partir de la seva falta d’enteniment, però el ésser humà a vegades ho farà i s’inventarà respostes, i fins i tot defensarà amb violència aquestes invencions, arribant a cremar a la foguera a aquells que defensin altres invencions.

L’únic que poden arribar a entendre tant el grill com l’ésser humà, l’única certesa a la qual poden arribar, és que sembla (ja veiem que tampoc és una certesa absoluta), doncs sembla que tots dos tenen un temps limitat per ser aquí. I faran bé en viure d’acord amb aquesta no absoluta certesa.  

Nosaltres, els de Caiaqués, com a grup sense solta ni volta, sense reunions, estatuts ni jerarquies, amb la humilitat del que sap que no sap res, lluny de tota competició, com un grill que canta a la vora de la platja, ho intentem, això de viure el nostre temps limitat a l’Univers, sense grans esperances ni desesperances, sent el que som, o el que sembla que som. I a sobre, ens ho passem bé intentant-ho.

És estiu, i hi ha barques, calor i gent, amb tot el dret a ser-hi, tant les barques com la calor com la gent, i nosaltres també hi som, també amb tot el dret a fugir de les barques, de la calor i de la gent. Per això sortim més aviat al matí, al voltant de les vuit, quan encara la calor, les barques i la gent no hi són.

Divendres vam sortir amb ones de vent de mar, i vam jugar amb elles, saltant i passant-ho bé, sense perill i amb alegria. Vam tornar contents. Diumenge vam sortir amb mar i vent tranquils, una mínima tramuntana, i ens vam arribar a Cap de Creus, per saludar des de lluny Portbou i les costes franceses.

Després ens vam aturar a les roques, com si fóssim crancs, i per respectar les roques i els verdaders crancs i altres éssers vius que són en elles, vam assajar una nova manera, més respectuosa amb les roques, de guardar els caiacs mentre nosaltres fem de crancs: vam lligar els caiacs flotant al costat de les roques. A poc a poc n’aprendrem i ho farem millor. Després, amarrats els caiacs i escampats nosaltres per sobre les roques,  ens ho vam passar d’allò més bé, xerrant i bevent el te que porta la Mati, tot un clàssic, i vam tornar empesos per la tramuntana, en un riu suau i plàcid en el qual totes i tots vam saber navegar, i que ens va portar de tornada al punt d’on havìem partit.

La primera llei de la termodinàmica diu que l’energia de l’Univers es manté sempre, no es perd res d’ella, és un oceà del qual no es perd una gota,  i pel contrari, la segona llei diu que totes les formes que aquesta energia origina desapareixen tornant a l’oceà d’energia d’on van sortir, i d’on tornen a sortir en una altra forma. Som una forma d’energia que dura un temps en la forma que tenim, fins desaparèixer, tornar al mar d’energia i sortir d’ell altra vegada amb qui sap quina forma. Hem sigut estels, i cometes, i amebes i dinosaures, i plantes i tota la llista que voleu imaginar. Estem fets d’àtoms que han format part d’estels i de grills, entre d’altres.

Seguint aquestes dues lleis de la termodinàmica, els de Caiaqués som una energia que pren forma de grup que es troba a Portlligat, diu hola, hola, s’asseu en un forat blau, surt al mar, no competeix amb res, intenta riure el més possible, i passar-ho bé, trobar si és possible balenes o altres animals, torna a Portlligat i diu adéu, adéu, fins a la propera, si és que hi ha propera, i llavors la seva energia perd la forma de grup i pren forma d’individus aïllats. Sense més complicacions, aquesta és la nostra forma i la nostra bitacora vital pel que fa al mar.

Si podeu, llegiu els comentaris fets a l'entrada anterior, la número 22, la de fa dos diumenges, que va durar dotze hores i va ser una magnífic comiat de l'any de mar, perquè són comentaris que crec que encerten i ens defineixen bé.

Les fotos són de diumenge, i ja veieu que l'organització per amarrar els caiacs és millorable, i que una mica crancs sí que ho semblem.