dimecres, 31 de juliol del 2019

26- ABDÜIT SEMPRE PELS HORITZONS



Aquest és l’últim escrit de la temporada. Al mar, com a l’escola, els anys acaben a l’estiu i comencen després de l’estiu.

Aquelles persones que em comenten el que escric, em diuen que les entrades són massa llargues. Segurament. Aquesta la faré curta, no pel que em diuen, a l’inici vaig dir que faria el que en el moment volgués fer, sinó perquè hi ha horitzons que em criden i a ells vaig, de cap.

Dijous va ser una sortida curta, amb ones i amb l’emotivitat de portar al mar una persona que estimava les ones, que jugava amb elles i que va quedar amb elles. Mentre hi siguem no l’oblidarem. Va ser també una sortida una mica irregular, amb Antonella exercint d’elf que travessa l’espai i apareix on no l’esperes i desapareix d’on l’esperes. Ens ho vam passar bé i vam viure bellesa.

Bellesa. Paraula important, difícil i de difícil aplicació. Borges diu: Pienso que hay eternidad en la belleza; y esto, por supuesto, es lo que Keats tenía en mente cuando escribió «A thing of beauty is a joy forever» («Lo bello es gozo para siempre» ). Aceptamos este verso, y lo aceptamos como una especie de verdad, como una especie de fórmula. Alguna vez tengo el coraje y la esperanza suficientes para pensar que puede ser verdad: que, aunque todos los hombres escriben en el tiempo, envueltos en circunstancias y accidentes y frustraciones temporales, es posible alcanzar, de algún modo, un poco de belleza eterna.”

Diumenge va ser una sortida per intrèpids. Érem onze. Vam sortir amb tramuntana no massa forta, potser força sis amb ratxes set, però que va anar pujant d’intensitat, fins a arribar a ser tramuntana forta, de les que et fan volar. Ho sabíem. Hi havia alguns principiants. Tot bé, fins que arribant a Guillola, l’enfortiment de la tramuntana ens fa reflexionar, i tornem a Portlligat, on un grup de tres es queda a la badia, i els altres continuem, sense problema.
 
I ara tinc pressa per enfilar l’horitzó del Sud, i per alegria dels que volen entrades curtes, acabo dient que en el meu viatge m’asseuré a terrasses de cafè a veure la gent i el temps passar, com diuen unes paraules d'una carta de Stevenson, el de l’illa del tresor, aquell a qui els indígenes dels mars del Sud anomenaven Tusitala, “narrador de contes”. Les paraules de Stevenson: “Siento un profundo deseo de vivir. Esta amable edad intermedia, en cuyas aguas maniobramos, es muy de mi gusto. De buena gana echaría aquí el ancla y me iría a tierra veinte años para estudiar las costumbres del lugar. La juventud fue una hermosa época, pero un poco complicada. Ahora, en la madurez (excepto por lo que se refiere al dinero), todo parece malditamente tranquilo. Me gusta. Veo un pequeño y animado café en un rincón del puerto donde te propongo que nos sentemos […]. Sentémonos allí veinte años, con un paquete de tabaco y una copa, a hablar de arte y de las mujeres.”   

I ja està. Ara no faré com Pessoa quan diu “Asseu-te al sol, abdica i sigues rei de tu mateix”. No encara. Perquè sé que cal moure’s, trobar el que en veritat ens fa feliços. Soc amb Dante: “Els tristos produexen pluges, els angoixats, tempestes, i una memòria alegre, encara que duri un moment, fa brillar el sol.” Intentarem ajudar a que brilli el sol.

Me’n vaig de viatge cansat, en tots els sentits, però sé que, com a les sortides al mar, el moviment, en lloc de cansar-me més, em donarà energies, si tot va bé tornaré entrada la segona quinzena d’agost, descansat i amb ganes de sortir al mar. Un mar, si puc triar, més proper a l’hivern!! I continuaré potser escrivint entrades, curtes o llargues, en aquest blog.

Continuarà...

Les fotos i el vídeo són fetes per Antonella, menys les dues on ella surt fotografiada sota l'aigua amb mascara que avui encara sembla d'extraterrestre.


Fotos del dijous.













Fotos i vídeo de diumenge.
















dimarts, 23 de juliol del 2019

25- ESCRIURE, LLEGIR, VIURE.


Aviat marxaré cap al Sud. No espero trobar res. Tampoc espero aportar res. Una mínima reflexió, potser. Algun moment puntual de llum al llarg del dia. Poc més.


Diumenge, vam enfilar Nord, no a la vida, que no sé on és Nord i Sud, sinó al mar. Vam sortir aviat, quan encara no omplen el nostre mar vaixells desconeguts que emeten sorolls també desconeguts.


Érem, en els nostres caiacs,  uns parpelleigs petits però amb vida pròpia, enfrontant un mar tranquil sense esperances ni desesperances, com timoners que avancen orfes de temps, atrapant el moment en què la proa trenca l'aigua.


Vam girar el Cap de Creus, lliscant en silenci, furtius, endinsant-nos en el mar d'Amunt, buscant la llum del Pla de Tudela, desembarcant en un racó màgic com tots els que l'envolten, solitaris punts de silenci que esperen a qui vol arribar i ser en ells envoltat en la seva màgia. Nosaltres ho vam fer, i vam afegir la màgia que nosaltres portàvem en les moltes bosses que  dúiem als nostres caiacs, que per això són d'un blau intens, per guardar bé les bosses plenes de màgia.



De fet, he entès que qui viatja amb nosaltres, és a dir, qui els dies que sigui, sense cap ordre ni disposició ni voluntat ni claredat ni seny, és part de la forma que aquell dia pren el grup, té una qualitat que identifica, apropa, ens fa comuns: un punt infantil en el ser. Qui ho té tot clar mai viatja amb nosaltres. Els infants, no tenint res clar, ho enfronten tot amb una claredat nítida que enlluerna. Qui creu ser llum és foscor, i qui viu en la discreció de l’ombra, acaba generant llum. Mai, en començar cap sortida, he pensat que seríem llum, ans al contrari, he començat dubtós, cansat, incert. I he tornat quasi sempre ple de llum.



Al racó de Tudela vam deixar, com sempre fem ara, els caiacs flotant, respectuosos, sense malmetre cap roca, cap superfície, i vam menjar un esmorzar fet com aquells de quan som infants i tot ho fan els grans, i nosaltres ens deixem emportar i ens sentim segurs, protegits, de fet, directament immortals. Aquesta és la foto que explica l'esmorzar, estès sobre una taula que el mar ens va portar i que allí ens esperava.




El menjar i el beure el van portar dos de nosaltres, i portant-lo no buscaven més que portar-lo, sense esperar ni agraïment ni enfortir cap autoestima. Els fets són fets sense motiu, per si sols. Aquell era l’esmorzar de Tudela. Res més.

Així vam ser al voltant de la taula portada pel mar, sense saber res els uns dels altres, sense títols, importàncies, ni pertinences, sense impostures, sense Nord ni Sud, éssers incrustats a la natura, limitats a atrapar un raig de sol, a sentir contra la pell la contundència d’una roca, aïllats dels sorolls que fora del racó començaven ja a omplir el mar.


Tot passa per la disposició que un porta. La tornada des de Tudela fins a Portlligat és llarga, i diumenge feia calor, i era diumenge de Juliol, i segur que hi havia moltes barques, però jo i crec que molts dels altres també, vam fer un trajecte curt, sense calor ni barques, i vam tornar havent senyorejat el matí. 



Poc importa si escrivint aconsegueixo transmetre el que vam viure. A vegades em pregunto, i em pregunten, perquè escric aquest blog. És com preguntar, en general, perquè escrivim. Si escric, no és perquè vull que s’ho passin bé llegint-ho, no. Voldria que en acabar de llegir tanquessin el text i sortissin al mar, o a la terra, que deixessin rutina, por i seguretat i es llencessin als camins, a buscar. Potser part d’una carta escrita per Kafka al seu amic Oskar Pollak ho explica millor:

“En general, creo que solo debemos leer libros que nos muerdan y nos arañen. Si el libro que estamos leyendo no nos obliga a despertarnos como un mazazo en el cráneo, ¿para qué molestarnos en leerlo? ¿Para que nos haga felices, como dices tú? Cielo santo, ¡seríamos igualmente felices si no tuviéramos ningún libro! Los libros que nos hacen felices podríamos escribirlos nosotros mismos si no nos quedara otro remedio. Lo que necesitamos son libros que nos golpeen como una desgracia dolorosa, como la muerte de alguien a quien queríamos más que a nosotros mismos, libros que nos hagan sentirnos desterrados a las junglas más remotas, lejos de toda presencia humana, algo semejante al suicidio. Un libro debe ser el hacha que quiebre el mar helado dentro de nosotros. Eso es lo que creo.”


Mai recordo les sortides, ni la gent que ve a elles, aviat les oblido, són totes sortides diferents però és com si en formessin una: un joc de llum, riure, mar, roques, palades, ones, vent, bany, una presència humana que s’integra en una natura esplèndida.

De les anteriors sortides d'aquesta setmana, la de dimecres va ser discreta i tranquil·la, amb bany a Mesina i després al Canó Sec. Crec que va agradar per la soledat del mar sense barques i pels llocs on vam nedar.

La de divendres va ser una sortida amb ones i dificultats i moments de llum, banys i esforç i bellesa i foscor, i a la nit, una de les persones que més dificultat havia tingut amb el mar, i que en algun moment ho havia passat malament, em va enviar aquest text de Nietzsche:

EL PESO MÁS GRANDE.  ¿Qué ocurriría si, un día o una noche un demonio se deslizara furtivamente en la más solitaria de tus soledades y te dijese: “Esta vida, como tú ahora la vives y la has vivido, deberás vivirla aún otra vez e innumerables veces, y no habrá en ella nunca nada nuevo, sino que cada dolor y cada placer, y cada pensamiento y cada suspiro, y cada cosa indeciblemente pequeña y grande de tu vida deberá retornar a ti, y todas en la misma secuencia y sucesión -y así también esta araña y esta luz de luna entre las ramas y así también este instante y yo mismo. ¡La eterna clepsidra de la existencia se invierte siempre de nuevo y tú con ella, granito del polvo!”? ¿No te arrojarías al suelo, rechinando los dientes y maldiciendo al demonio que te ha hablado de esta forma? ¿O quizás has vivido una vez un instante infinito, en que tu respuesta habría sido la siguiente: “Tu eres un dios y jamás oí nada más divino”? Si ese pensamiento se apoderase de ti, te haría experimentar, tal como eres ahora, una transformación y tal vez te trituraría; ¡la pregunta sobre cualquier cosa: “Quieres esto otra vez e innumerables veces más?” pesaría sobre tu obrar como el peso más grande! O también, ¿cuánto deberías amarte a ti mismo y a la vida para no desear ya otra cosa que esta última, eterna sanción, este sello?”

Jo li vaig contestar dient que jo firmaria sense dubtar una pròrroga indefinida de la vida, o que la tornaria a viure, la mateixa, una i mil vegades, i li vaig preguntar si ella, tot i les dificultats, repetiria la seva sortida de divendres, i em va contestar:

Exacte: la repetiria innumbrables vegades!  

Crec que no hi ha més a dir. Cal només continuar.

Continuarà...




Fotos de la sortida de diumenge al Pla de Tudela.











Fotos de la sortida de dimecres a Mesina i al Canó Sec.




Antonella amb les seves ulleres de mar i les seves ganes de fer i fer i fer.





Fotos de divendres al Camalleris.




Vam parlar de crancs i de ser com crancs...


En aquest lloc van lluitar Kirk Douglas i Yul Brynner a la película "La luz del fin del mundo", rodada l'any 1971 a Cadaqués.



Vam parlar del tomaquets de mar, dient que la seva presència testimonia la netedat de l'aigua de la mar.



Les tres últimes fotos són la seqüència d'un salt.