Aviat marxaré cap al Sud. No espero trobar res. Tampoc
espero aportar res. Una mínima reflexió, potser. Algun moment puntual de llum al
llarg del dia. Poc més.
Diumenge, vam enfilar Nord, no a la vida, que no sé on és Nord i Sud, sinó al
mar. Vam sortir aviat, quan encara no omplen el nostre mar vaixells desconeguts
que emeten sorolls també desconeguts.
Érem, en els nostres caiacs, uns parpelleigs petits però amb vida pròpia, enfrontant
un mar tranquil sense esperances ni desesperances, com timoners que avancen
orfes de temps, atrapant el moment en què la proa trenca l'aigua.
Vam girar el Cap de Creus, lliscant en silenci, furtius, endinsant-nos en el mar
d'Amunt, buscant la llum del Pla de Tudela, desembarcant en un racó màgic com
tots els que l'envolten, solitaris punts de silenci que esperen a qui vol
arribar i ser en ells envoltat en la seva màgia. Nosaltres ho vam fer, i vam afegir
la màgia que nosaltres portàvem en les moltes bosses que dúiem als nostres caiacs, que per això són d'un
blau intens, per guardar bé les bosses plenes de màgia.
De fet, he entès que qui viatja amb nosaltres, és a dir, qui els dies que
sigui, sense cap ordre ni disposició ni voluntat ni claredat ni seny, és part
de la forma que aquell dia pren el grup, té una qualitat que identifica, apropa,
ens fa comuns: un punt infantil en el ser. Qui ho té tot clar mai viatja amb
nosaltres. Els infants, no tenint res clar, ho enfronten tot amb una claredat nítida
que enlluerna. Qui creu ser llum és foscor, i qui viu en la discreció de l’ombra,
acaba generant llum. Mai, en començar cap sortida, he pensat que seríem llum, ans
al contrari, he començat dubtós, cansat, incert. I he tornat quasi sempre ple
de llum.
Al racó de Tudela vam deixar, com sempre fem ara, els caiacs flotant, respectuosos, sense malmetre cap roca, cap superfície, i vam menjar un esmorzar fet com aquells de quan som infants
i tot ho fan els grans, i nosaltres ens deixem emportar i ens sentim segurs,
protegits, de fet, directament immortals. Aquesta és la foto que explica
l'esmorzar, estès sobre una taula que el mar ens va portar i que allí ens
esperava.
El menjar i el beure el van portar dos de nosaltres, i
portant-lo no buscaven més que portar-lo, sense esperar ni agraïment ni enfortir
cap autoestima. Els fets són fets sense motiu, per si sols. Aquell era l’esmorzar
de Tudela. Res més.
Així vam ser al voltant de la taula portada pel mar, sense
saber res els uns dels altres, sense títols, importàncies, ni pertinences, sense impostures, sense Nord ni Sud, éssers incrustats a la natura, limitats
a atrapar un raig de sol, a sentir contra la pell la contundència d’una roca, aïllats
dels sorolls que fora del racó començaven ja a omplir el mar.
Tot passa per la disposició que un porta. La tornada des de Tudela fins a
Portlligat és llarga, i diumenge feia calor, i era diumenge de Juliol, i segur
que hi havia moltes barques, però jo i crec que molts dels altres també, vam
fer un trajecte curt, sense calor ni barques, i vam tornar havent senyorejat el
matí.
Poc importa si escrivint aconsegueixo transmetre el que
vam viure. A vegades em pregunto, i em pregunten, perquè escric aquest blog. És
com preguntar, en general, perquè escrivim. Si escric, no és perquè vull que s’ho
passin bé llegint-ho, no. Voldria que en acabar de llegir tanquessin el text i
sortissin al mar, o a la terra, que deixessin rutina, por i seguretat i es llencessin als camins, a buscar. Potser part d’una carta escrita per Kafka al seu amic Oskar
Pollak ho explica millor:
“En general, creo que solo debemos leer libros que
nos muerdan y nos arañen. Si el libro que estamos leyendo no nos obliga a
despertarnos como un mazazo en el cráneo, ¿para qué molestarnos en leerlo?
¿Para que nos haga felices, como dices tú? Cielo santo, ¡seríamos igualmente
felices si no tuviéramos ningún libro! Los libros que nos hacen felices
podríamos escribirlos nosotros mismos si no nos quedara otro remedio. Lo que
necesitamos son libros que nos golpeen como una desgracia dolorosa, como la
muerte de alguien a quien queríamos más que a nosotros mismos, libros que nos
hagan sentirnos desterrados a las junglas más remotas, lejos de toda presencia
humana, algo semejante al suicidio. Un libro debe ser el hacha que quiebre el
mar helado dentro de nosotros. Eso es lo que creo.”
Mai recordo les sortides, ni la gent que ve a elles, aviat
les oblido, són totes sortides diferents però és com si en formessin una: un
joc de llum, riure, mar, roques, palades, ones, vent, bany, una presència
humana que s’integra en una natura esplèndida.
De les anteriors sortides d'aquesta setmana, la de dimecres va ser discreta i tranquil·la, amb bany a Mesina i després al Canó Sec. Crec que va agradar per la soledat del mar sense barques i pels llocs on vam nedar.
La de divendres va ser una sortida amb ones i dificultats
i moments de llum, banys i esforç i bellesa i foscor, i a la nit, una de les
persones que més dificultat havia tingut amb el mar, i que en algun moment ho havia
passat malament, em va enviar aquest text de Nietzsche:
EL PESO MÁS GRANDE.
¿Qué ocurriría si, un día o una noche un demonio se deslizara
furtivamente en la más solitaria de tus soledades y te dijese: “Esta vida, como
tú ahora la vives y la has vivido, deberás vivirla aún otra vez e innumerables
veces, y no habrá en ella nunca nada nuevo, sino que cada dolor y cada placer,
y cada pensamiento y cada suspiro, y cada cosa indeciblemente pequeña y grande
de tu vida deberá retornar a ti, y todas en la misma secuencia y sucesión -y
así también esta araña y esta luz de luna entre las ramas y así también este
instante y yo mismo. ¡La eterna clepsidra de la existencia se invierte siempre
de nuevo y tú con ella, granito del polvo!”? ¿No te arrojarías al suelo,
rechinando los dientes y maldiciendo al demonio que te ha hablado de esta
forma? ¿O quizás has vivido una vez un instante infinito, en que tu respuesta
habría sido la siguiente: “Tu eres un dios y jamás oí nada más divino”? Si ese
pensamiento se apoderase de ti, te haría experimentar, tal como eres ahora, una
transformación y tal vez te trituraría; ¡la pregunta sobre cualquier cosa:
“Quieres esto otra vez e innumerables veces más?” pesaría sobre tu obrar como
el peso más grande! O también, ¿cuánto deberías amarte a ti mismo y a la vida
para no desear ya otra cosa que esta última, eterna sanción, este sello?”
Jo li vaig contestar dient que jo firmaria sense dubtar una
pròrroga indefinida de la vida, o que la tornaria a viure, la mateixa, una i
mil vegades, i li vaig preguntar si ella, tot i les dificultats, repetiria la seva
sortida de divendres, i em va contestar:
Exacte: la repetiria innumbrables vegades!
Crec que no hi ha més a dir. Cal només continuar.
Continuarà...
Fotos de la sortida de diumenge al Pla de Tudela.
Fotos de la sortida de dimecres a Mesina i al Canó Sec.
Antonella amb les seves ulleres de mar i les seves ganes de fer i fer i fer.
Fotos de divendres al Camalleris.
Vam parlar de crancs i de ser com crancs...
En aquest lloc van lluitar Kirk Douglas i Yul Brynner a la película "La luz del fin del mundo", rodada l'any 1971 a Cadaqués.
Vam parlar del tomaquets de mar, dient que la seva presència testimonia la netedat de l'aigua de la mar.
Les tres últimes fotos són la seqüència d'un salt.
Un article impecable! Transmets passió! Que bé!!
ResponElimina