4- BONANÇA

Aquesta setmana hem gaudit d’un mar i d’un temps de primavera, i per aprofitar-lo hem sortit cinc dies. A terra tenim la nostra vida, al mar un altra molt diferent. A terra i a mar, tot és diferent.

Tot i així, és conegut que hi havia un peix (o potser molts peixos, però només ens ha arribat la noticia d’aquest peix), que volia ser llaurador a América. A quina part d’América no queda clar, que per aquestes terres nostres solia ser a Cuba o a països del Sud, però sent el peix molt aventurat (qui no pot considerar una aventura el seu voler, no ja sols pel fet de respirar fora de l’aigua, que ja per ell -o ella, que tenim la costum patriarcal de considerar-ho tot masculí per defecte- lo de respirar fora de l’aigua és aventura més que suficient, sinó per tota la infraestructura que suposa ser peix i arribar a les terres, segurament de l’oest americà, o les que fossin, però a América, i construir una cabana, fer servir els estris, comunicar-se amb els humans, bé, ja m’enteneu, més que una aventura) doncs sent el peix molt aventurat, ens fa que les terres que volia llaurar eren les de l’oest Americà, el de les pel·lícules amb indis i bandolers i cow-boys.

Ara imagino als indis pel roja, ja al·lucinats amb l’allau de colons i colones que arriben en carreta i amb escopetes, que agafen un tros de terra i diuen que és seva, i els indis pensant, crec que amb raó, ¿com pot ser seva la terra?, la terra no és de ningú, però els colons i les colones, enfervorits i sense solta ni volta, continuen encerclant amb estaques un tros de terra i dient “aquest tros de terra és meu”, i imagino els indis veient arribar ara un peix dient i fent el mateix. Perquè, crec jo, que el peix, posats a fer impossibilitats, devia voler arribar en carreta, i lo de l’escopeta i les estaques, doncs no queda clar si també, o potser sí, a saber.

¿Perquè parlo jo ara d’aquest peix, que no sabem si va aconseguir el seu objectiu, però que nosaltres no ho sabem no vol dir que no l’aconseguís, que fets més estranys s’han produït, no sols als USA, sinó arreu d’aquest món que ben poc entenem? Parlo d’ell, o d’ella, perquè nosaltres potser no posseïm terres, ni les volem llaurar (dic potser perquè mai se sap), però tenim una costa que val tot l’esforç de carretes i escopetes. I la tenim gratis. I no té porta d’entrada. Ni tan sols té límit d’horari. I, és clar, l’aprofitem.

Mai entenc perquè pocs l’aprofiten, però allà ells i elles. Nosaltres la naveguem, perquè és la millor manera, crec de conèixer-la: des del mar. No parlaré de les cinc vegades que hem sortit aquesta setmana, diré només el que recordo, el que em vingui al cap, que no el tinc molt ple, el cap, de fet, prefereixo no tenir res al cap però navegant aquesta costa, que tenir molt al cap recorrent carrers, autopistes, aeroports, bancs i tot tipus d’oficines, buscant a saber què. Però, respecte per a tothom, que nosaltres només responem del que fem nosaltres, i la nostra resposta al que fem o no fem no és mai massa contundent, més bé el contrari, tenim una resposta dubtosa, la de qui està ple de dubtes i no té res clar.

A la sortida de dimecres recordo que vam perseguir un Ofni. Amb efe. Ara direu, ja comencem, ara queda clar:  aquest és un blog de llunàtics que creuen en conspiracions i extraterrestres. I potser teniu raó, ja dic que dubtem molt de tot, fins i tot de nosaltres. Però dimecres vam perseguir un Ofni. Sabeu que es pot parlar de Ovni (objecte volador no identificat), Osni (objecte submergit no identificat) i Ofni (objecte flotant no identificat). Doncs nosaltres vam perseguir un objecte flotant no identificat.

Acabàvem de deixar la bocana de Portlligat, enfrontàvem mar obert, i donat que el mar era molt tranquil, entràvem en ell, enfilant l’horitzó, buscant balenes (tot i que encara no és el seu temps), quan lluny a l’horitzó vam veure quelcom gran, de forma quadrangular, no de vaixell, i que treia fum com un d’aquells vaixells del Mississipí, els de Mark Twain i Tom Sawyer. Aquest fet ens va agradar i engrescar, lo de sentir-nos com Tom Sawyer o Huck Finn, i vam enfilar cap l'objecte. Durant força estona semblava que no es movia, i veiem molt clar l’estela del fum, que tampoc es movia, semblava com dibuixada al cel. Ja sé que sona impossible, però era així, penseu que estem parlant d’un Ofni.

Al cap d’una estona ens va semblar que l’objecte es feia petit, perdent-se cap l’horitzó. I de sobte ja no el vam veure. Puc acceptar que potser no vam mirar tota l’estona i per això no vam veure com es feia petit fins desaparèixer, però la sensació va ser que, després de molta estona d’immobilitat, de repent va desaparèixer.

Mai sabrem què era, però pels escèptics, que són legió i creuen tenir sempre la raó, jo, que no soc fotògraf, ni de lluny ni d’a prop, el vaig fotografiar, l’Ofni. I publico la foto avui en aquest blog. Voila:  

Em direu que no es veu res, i us equivocareu. A la dreta de Massa d’Or, Sa Rata, si amplieu la fotografia es veu un objecte, l’Ofni. El problema és que ja he dit que no soc bon fotògraf, i no es veu bé, ni es distingeix el fum immòbil. Poc importa. De moment, l’hem incorporat a la flora, fauna i imaginari d’aquesta costa. En forma de possibilitat, sempre hi serà.

En un altra de les sortides ens vam banyar molts, potser sis o set, en un lloc màgic que no té nom. I sortint d’aquest lloc, una palista em va parlar d’un llibre magnífic, que recomano i que al dia següent vaig començar a rellegir i estic ja acabant, tan apassionant és, i la passió, per més que irracional, és molt necessària, sempre. El llibre és “El lleopard de les neus”, de Peter Matthiessen. Val la pena: és el relat d’una expedició a l’Himalaya (alaya: casa, hima: neu) en busca del lleopard de les neus, vist fins ara només per dos occidentals: això últim potser m’ho invento, però ja està bé, dona idea del que és aquest lleopard, de la seva singularitat, i de la capacitat per la invisibilitat.  

Totes les sortides d’aquests dies han sigut d’estiu, una sort. Sort sobretot perquè no és estiu, que és el temps quan hem de fugir perquè tot s’omple de gent, que tenen tot el dret a venir, el mateix dret que tenim nosaltres a fugir. Però aquests dies estàvem sols, amb mar, peixos i un Ofni. I amb l’alegria que sempre tenim quan ens trobem, pugem als caiacs, enfoquem cap a la bocana, sabent que fora ens espera el Mar. Crec que som gent de vent i d’alegria, i aquesta la transmetem, o a mi me la transmeten els diferents grups que formem. Potser és l’alegria dels ximples, però la tenim.

No cal dir que el mar és llibertat i que tothom que estima la llibertat estima el mar. Cal potser dir que ningú pertany a ningú, ni la parella a la parella, ni els fills i filles ja grans a pares ni mares, i dir també que el més gran respecte, i respecte és amor, és callar i no decidir per ningú: silenci i llibertat, parlar si cal amb un mateix, i decidir només per un mateix, no parlar mai del “jo” que si som febles ens domina, i entendre que quan un és sol al mar és fàcil no parlar, i entendre que el “jo” és no res dins de la immensitat del mar, quan sents la llibertat de quelcom tan poderós com el silenci i la presència del mar.

Qui pensi que qualsevol altre esser humà li pertany, i que pot decidir per la parella, o decidir pels filles i fills ja grans, que vingui al mar, que el navegui i trobi el silenci, que experimenti la llibertat, i quan torni a terra aprengui a mantenir el silenci, és a dir, a callar, a oblidar el jo, i a respectar la llibertat de tot esser humà, fins i tot la llibertat per fer inutilitats com buscar balenes i, a sobre, buscant-les, trobar Ofnis. Sóm afortunats perquè ens enlluerna el no res, la total absència de motiu.

Construïm camins al mar en total silenci, de manera aleatòria i lliure, buscant no res, o potser balenes com qui busca lleopards a la neu, trobant Ofnis no buscats que a més són del Mississipí, i sent, sobretot sent, que és el que conta. I al mar ens omple la sensació plena de ser. Amb total llibertat, fins i tot llibertat per ser peix i voler ser llaurador.

Res ens limita.

Acabo amb part d’un poema de Thomas Traherne (1636-1674) que crec expressa millor el que vull dir quan parlo de la nostra fortuna i el mar.  

“You never enjoy the world aright, till the Sea itself floweth in your veins, till you are clothed with the heavens, and crowned with the stars: and perceive yourself to be the sole heir of the whole world, and more than so, because men are in it who are every one sole heirs as well as you.”

“Nunca disfrutas del mundo como es debido hasta que el mismo mar corre por tus venas, hasta que te vistes con los cielos y te coronan las estrellas y te percatas de ser el único heredero del mundo entero, y todavía más que eso, porque hay en el mundo hombres que son todos ellos, herederos únicos, al igual que tú.”

Doncs això, qui vulgui i pugui, benvingut, ens trobem al mar, el que corre per les nostre venes.

Continuarà...

Tinc fotos de només dues sortides.

3- COMUNICACIÓ

Comunicar-se està molt bé, però a vegades costa, és complicat. Quan nosaltres sortim al mar ens agrada buscar i trobar a qui és sempre al mar, és a dir, als peixos i als cetacis. A vegades els trobem, i és tot un plaer, però lo de comunicar-se amb elles i ells, en aquells curts moments d’excitació i moviment en que ens hi creuem, de moment no ho sabem fer, no ens en sortim.

És conegut que el peixos només entenen les paraules pronunciades en celta i per un sant, i això ho complica molt, perquè parlar celta, doncs bé, és possible, ¿perquè no?, però a més ser un sant qui el parla, doncs encara limita més la possibilitat, tot i que segur que ara mateix, en algun dels molts mars, rius i llacs del món, algun sant s’està comunicant en celta amb un peix. El que diuen, això no ho podem saber, primer perquè no parlem celta, però sobretot perquè en aquest moment no som allí.

En quant als cetacis, doncs sabem que es comuniquen entre ells, i crec que ens convindria molt poder comunicar-nos amb ells, segurament aprendríem, però de moment no ens en sortim, ni tant sols en celta, que sembla que els cetacis no l’entenen. Això de parlar sobre els cetacis, també ho deixem per més endavant, perquè hi ha molt a parlar. Amb ells, però també sobre ells. De moment us recomano uns llibres que crec imprescindibles per tothom que s’apropa al mar: “Leviatán o la ballena”, “El mar interior” y “El alma del mar”, tots tres de Philip Hoare, un personatge de qui també parlarem en aquest blog, és algú que ens és proper, no perquè el coneixem, sinó pel que ell fa amb la seva vida. I un altre llibre, aquest sobre els cetacis de la nostra costa, “Guia de Cetacis del Parc Natural de Cap de Creus”, escrit per Albert López i Larrosa i per Gemma Gonzàlez i Potrony, tots dos coneguts i estimats, tots dos han sortit en caiac amb nosaltres, la Gemma, quan pot, ho fa de manera habitual. Són llibres que, per qui coneix i estima el mar, valen la pena, sens dubte.

A vegades veiem balenes. També parlarem d’això. Em podeu dir que sempre estic dient, en aquest blog, que més endavant parlarem de quelcom, i que tot queda en futur. Teniu dret a dir-ho, i jo tinc dret a fer el que en cada moment pensi que he de fer. Altra vegada, escriure és com navegar pel mar, vas més o menys on vols anar, però tens llibertat per anar per on vulguis anar, i de no anar on no vulguis anar.

També em diuen, amb tot el dret, que aquestes entrades són massa llargues, que costa llegir-les senceres. ¿Llegir? Potser aquest és el problema. No ho és la llargària de les meves entrades, sinó el fet de que no es llegeix. I més ara, acostumats als missatges curts de les xarxes socials. Bé, amb les entrades també continuaré fent el que vulgui fer, el meu dret, llargues o curtes, segons sigui el moment, llibertat total, per escriure-les i per llegir-les.

Tornant a la comunicació i al mar, doncs nosaltres, quan som al mar, parlem poc. Diuen que el mal karma fa parlar, i que no ens en hem de fiar de qui parla molt. Sobre això em guardo la meva opinió, però és cert que el mar té una presència tan forta i contundent, que qui té sensibilitat per sentir-la, calla. No dic que no podem tenir converses puntuals, però mínimes i no habituals. El que he constatat, i em sorprèn, és que hi ha palistes no experimentats que, en moments difícils, és a dir, quan les ones són importants, o el vent és fort, i lluitem amb dificultat, doncs llavors, en el fragor de mar i vent, esqueixats pel aigua i sacsejats pel vent, em fan preguntes sobre temes banals i quotidianes. Em passa sovint. I jo per educació, contesto. Però el que tinc ganes de dir és que faci el favor de concentrar-se en el que està fent, que prou complicat és lluitar contra ones i vent com per a sobre afegir preguntes que no vénen al cas. I no els hi dic, també per educació, que calli i remi, directament, però ho penso. Tot i que també penso que les preguntes són potser resultat d’una crisis de nervis, i que qui les fa, preguntant busca fugir d’una situació de mar i vent que a vegades el supera.

Una última puntualització: cert que parlem poc, i que a vegades fem preguntes que no pertoquen, cert que no sabem, ni volem saber, res de la vida dels altres companys quan no és la vida al mar, i que no volem portar les nostres circumstancies de terra al mar, perquè som al mar amb només les nostres circumstancies de mar, cert que en tornar al nostre cau a Portlligat, diem adéu, adéu, i només tornarem a saber dels altres quan coincidim altra vegada al mar, i que a vegades no ens veiem durant un llarg temps, és a dir, cert que a terra no ens coneixem, i sense ofendre, no ens volem conèixer, però també cert que quan naveguem, i tenim a prop el caiac de l’altre, paral·lel al nostre, sent junts al mar, la sensació de proximitat és forta. Palejar un al costat del altre, envoltats pel silenci del mar, ens fa companys i companyes de mar, i això és molt. Cap conversa o presencia en una cafeteria, per més que ens coneixem, i per més que parlem llarg, ens aproparà tant com la sensació de navegar a prop d’algú. Qui al llegir això no ho entengui, que vingui i navegui amb companyes i companys al mar, hi ho entendrà. Companyes i companys de mar. 

I ara, el que vam fer en aquestes dues últimes sortides ho diré ràpid. Diumenge vam palejar en un mar gris i destemperat, vam visitar Mesina, una illa amiga, vam arribar a Sa Cebolla, on ens vam banyar, i vam tornar contra una tramuntana lleugera però que ho complicava, i vam arribar a Portlligat sense agafar garotes, però les agafarem, cap dubte, quan i on, poc importa, les agafarem.

I dimecres vam sortir amb llum clara i amb aigua molt, molt neta, vam veure fins i tot nacres, una bona noticia, vam palejar i només vam veure una tonyina, que no ens va parlar, vam visitar una esquerda geològica, a Ribes Altes, que sembla que amb el temps, molt, molt temps, trencarà el Cap de Creus i el farà una illa, l’Illa Cap de Creus, es dirà, suposi, si és que llavors, d’aquí molt, molt temps, encara hi ha algú per anomenar la nova illa, ens vam banyar, aquesta vegada ja casi sense fred, i vam voler saltar a Boquelles, però no vam poder, no, les ones se’n havien anat, també les ones tenen els seus horaris, i vam tornar, adéu, adéu, i vam tornar encara més contents que quan vam sortir, i això que ja vam sortir contents.

Acabar recordant que aquí si es poden fer comentaris, no passa com al grup de Whatsapp, on fer-ho vol dir fer sonar un munt de mòbils. Aquí és més discret, fer un comentari no fa soroll. Cal també aplicar la llibertat total de fer-lo o no fer-lo. Respecte total. Només dic que fer-lo pot ajudar a mantenir la comunicació, ja sigui en celta i com a sants, o en l’idioma que calgui i en l’estat santoral que tinguem.

Si el comentari el feu en celta, no l’entendré, però a la propera sortida el portaré i deixaré al mar, per si algun peix el vol llegir, que llavors, trobat com a paper flotant al mar, la circumstancia de ser o no ser un sant qui escrigui o deixi el paper, crec jo que no afecta. 

 Primera sortida

Segona sortida

En aquestes dos fotos de sobre es pot veure l'esquerda geològica.