Aquesta setmana hem gaudit d’un mar i d’un temps de primavera, i per aprofitar-lo hem sortit cinc dies. A terra tenim la nostra vida, al mar un altra molt diferent. A terra i a mar, tot és diferent.
Tot i així, és conegut que hi havia un peix (o potser molts peixos, però només ens ha arribat la noticia d’aquest peix), que volia ser llaurador a América. A quina part d’América no queda clar, que per aquestes terres nostres solia ser a Cuba o a països del Sud, però sent el peix molt aventurat (qui no pot considerar una aventura el seu voler, no ja sols pel fet de respirar fora de l’aigua, que ja per ell -o ella, que tenim la costum patriarcal de considerar-ho tot masculí per defecte- lo de respirar fora de l’aigua és aventura més que suficient, sinó per tota la infraestructura que suposa ser peix i arribar a les terres, segurament de l’oest americà, o les que fossin, però a América, i construir una cabana, fer servir els estris, comunicar-se amb els humans, bé, ja m’enteneu, més que una aventura) doncs sent el peix molt aventurat, ens fa que les terres que volia llaurar eren les de l’oest Americà, el de les pel·lícules amb indis i bandolers i cow-boys.
Ara imagino als indis pel roja, ja al·lucinats amb l’allau de colons i colones que arriben en carreta i amb escopetes, que agafen un tros de terra i diuen que és seva, i els indis pensant, crec que amb raó, ¿com pot ser seva la terra?, la terra no és de ningú, però els colons i les colones, enfervorits i sense solta ni volta, continuen encerclant amb estaques un tros de terra i dient “aquest tros de terra és meu”, i imagino els indis veient arribar ara un peix dient i fent el mateix. Perquè, crec jo, que el peix, posats a fer impossibilitats, devia voler arribar en carreta, i lo de l’escopeta i les estaques, doncs no queda clar si també, o potser sí, a saber.
¿Perquè parlo jo ara d’aquest peix, que no sabem si va aconseguir el seu objectiu, però que nosaltres no ho sabem no vol dir que no l’aconseguís, que fets més estranys s’han produït, no sols als USA, sinó arreu d’aquest món que ben poc entenem? Parlo d’ell, o d’ella, perquè nosaltres potser no posseïm terres, ni les volem llaurar (dic potser perquè mai se sap), però tenim una costa que val tot l’esforç de carretes i escopetes. I la tenim gratis. I no té porta d’entrada. Ni tan sols té límit d’horari. I, és clar, l’aprofitem.
Mai entenc perquè pocs l’aprofiten, però allà ells i elles. Nosaltres la naveguem, perquè és la millor manera, crec de conèixer-la: des del mar. No parlaré de les cinc vegades que hem sortit aquesta setmana, diré només el que recordo, el que em vingui al cap, que no el tinc molt ple, el cap, de fet, prefereixo no tenir res al cap però navegant aquesta costa, que tenir molt al cap recorrent carrers, autopistes, aeroports, bancs i tot tipus d’oficines, buscant a saber què. Però, respecte per a tothom, que nosaltres només responem del que fem nosaltres, i la nostra resposta al que fem o no fem no és mai massa contundent, més bé el contrari, tenim una resposta dubtosa, la de qui està ple de dubtes i no té res clar.
A la sortida de dimecres recordo que vam perseguir un Ofni. Amb efe. Ara direu, ja comencem, ara queda clar: aquest és un blog de llunàtics que creuen en conspiracions i extraterrestres. I potser teniu raó, ja dic que dubtem molt de tot, fins i tot de nosaltres. Però dimecres vam perseguir un Ofni. Sabeu que es pot parlar de Ovni (objecte volador no identificat), Osni (objecte submergit no identificat) i Ofni (objecte flotant no identificat). Doncs nosaltres vam perseguir un objecte flotant no identificat.
Acabàvem de deixar la bocana de Portlligat, enfrontàvem mar obert, i donat que el mar era molt tranquil, entràvem en ell, enfilant l’horitzó, buscant balenes (tot i que encara no és el seu temps), quan lluny a l’horitzó vam veure quelcom gran, de forma quadrangular, no de vaixell, i que treia fum com un d’aquells vaixells del Mississipí, els de Mark Twain i Tom Sawyer. Aquest fet ens va agradar i engrescar, lo de sentir-nos com Tom Sawyer o Huck Finn, i vam enfilar cap l'objecte. Durant força estona semblava que no es movia, i veiem molt clar l’estela del fum, que tampoc es movia, semblava com dibuixada al cel. Ja sé que sona impossible, però era així, penseu que estem parlant d’un Ofni.
Al cap d’una estona ens va semblar que l’objecte es feia petit, perdent-se cap l’horitzó. I de sobte ja no el vam veure. Puc acceptar que potser no vam mirar tota l’estona i per això no vam veure com es feia petit fins desaparèixer, però la sensació va ser que, després de molta estona d’immobilitat, de repent va desaparèixer.
Mai sabrem què era, però pels escèptics, que són legió i creuen tenir sempre la raó, jo, que no soc fotògraf, ni de lluny ni d’a prop, el vaig fotografiar, l’Ofni. I publico la foto avui en aquest blog. Voila:
Em direu que no es veu res, i us equivocareu. A la dreta de Massa d’Or, Sa Rata, si amplieu la fotografia es veu un objecte, l’Ofni. El problema és que ja he dit que no soc bon fotògraf, i no es veu bé, ni es distingeix el fum immòbil. Poc importa. De moment, l’hem incorporat a la flora, fauna i imaginari d’aquesta costa. En forma de possibilitat, sempre hi serà.
En un altra de les sortides ens vam banyar molts, potser sis o set, en un lloc màgic que no té nom. I sortint d’aquest lloc, una palista em va parlar d’un llibre magnífic, que recomano i que al dia següent vaig començar a rellegir i estic ja acabant, tan apassionant és, i la passió, per més que irracional, és molt necessària, sempre. El llibre és “El lleopard de les neus”, de Peter Matthiessen. Val la pena: és el relat d’una expedició a l’Himalaya (alaya: casa, hima: neu) en busca del lleopard de les neus, vist fins ara només per dos occidentals: això últim potser m’ho invento, però ja està bé, dona idea del que és aquest lleopard, de la seva singularitat, i de la capacitat per la invisibilitat.
Totes les sortides d’aquests dies han sigut d’estiu, una sort. Sort sobretot perquè no és estiu, que és el temps quan hem de fugir perquè tot s’omple de gent, que tenen tot el dret a venir, el mateix dret que tenim nosaltres a fugir. Però aquests dies estàvem sols, amb mar, peixos i un Ofni. I amb l’alegria que sempre tenim quan ens trobem, pugem als caiacs, enfoquem cap a la bocana, sabent que fora ens espera el Mar. Crec que som gent de vent i d’alegria, i aquesta la transmetem, o a mi me la transmeten els diferents grups que formem. Potser és l’alegria dels ximples, però la tenim.
No cal dir que el mar és llibertat i que tothom que estima la llibertat estima el mar. Cal potser dir que ningú pertany a ningú, ni la parella a la parella, ni els fills i filles ja grans a pares ni mares, i dir també que el més gran respecte, i respecte és amor, és callar i no decidir per ningú: silenci i llibertat, parlar si cal amb un mateix, i decidir només per un mateix, no parlar mai del “jo” que si som febles ens domina, i entendre que quan un és sol al mar és fàcil no parlar, i entendre que el “jo” és no res dins de la immensitat del mar, quan sents la llibertat de quelcom tan poderós com el silenci i la presència del mar.
Qui pensi que qualsevol altre esser humà li pertany, i que pot decidir per la parella, o decidir pels filles i fills ja grans, que vingui al mar, que el navegui i trobi el silenci, que experimenti la llibertat, i quan torni a terra aprengui a mantenir el silenci, és a dir, a callar, a oblidar el jo, i a respectar la llibertat de tot esser humà, fins i tot la llibertat per fer inutilitats com buscar balenes i, a sobre, buscant-les, trobar Ofnis. Sóm afortunats perquè ens enlluerna el no res, la total absència de motiu.
Construïm camins al mar en total silenci, de manera aleatòria i lliure, buscant no res, o potser balenes com qui busca lleopards a la neu, trobant Ofnis no buscats que a més són del Mississipí, i sent, sobretot sent, que és el que conta. I al mar ens omple la sensació plena de ser. Amb total llibertat, fins i tot llibertat per ser peix i voler ser llaurador.
Res ens limita.
Acabo amb part d’un poema de Thomas Traherne (1636-1674) que crec expressa millor el que vull dir quan parlo de la nostra fortuna i el mar.
“You never enjoy the world aright, till the Sea itself floweth in your veins, till you are clothed with the heavens, and crowned with the stars: and perceive yourself to be the sole heir of the whole world, and more than so, because men are in it who are every one sole heirs as well as you.”
“Nunca disfrutas del mundo como es debido hasta que el mismo mar corre por tus venas, hasta que te vistes con los cielos y te coronan las estrellas y te percatas de ser el único heredero del mundo entero, y todavía más que eso, porque hay en el mundo hombres que son todos ellos, herederos únicos, al igual que tú.”
Doncs això, qui vulgui i pugui, benvingut, ens trobem al mar, el que corre per les nostre venes.
Continuarà...
Tinc fotos de només dues sortides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada