1- EL MAR

En aquest blog vull escriure no sé ben bé què, que és la millor manera de comença’l, perquè així hi podrà entrar tot. I sortint al mar, cal estar disposat a acceptar-ho tot, no pots posar límits a res, no en va el mar no coneix límits, ni els accepta, és la llibertat total, i a més, hi és sempre, de manera que som afortunats: tenim un lloc sense límits, amb llibertat total, i que hi és sempre. El mar. Tenim uns caiacs per entrar en aquest lloc, som gent amiga, tenim un temps per fer-ho, què més podem demanar. Endavant, doncs,  el nostre tresor són els molt dies que sortim i sortim i acumulem vivències.

El mar, a més, no ens demana res per acollir-nos. Només cal arribar-hi amb bona disposició, amb ganes de passar-ho bé, trobar-se amb companys que també entenen què és el mar, que saben que mai és igual, que cada sortida és diferent i, m’atreveixo a dir, que cada sortida és magnífica. Som un grup d’amics que només ens coneixem del mar i al mar, i que quan acaba la sortida, deixem el nostre equipatge de mar, adéu, adéu, i no ens tornem a veure fins una possible propera sortida. I mentre podem, volem gaudir molt i molt, d’aquest privilegi de llibertat i d’aventura. Perquè sempre que surts a mar, surts a l’aventura, que vol dir a lo que vingui, “a ventura”. Mai millor dit, entrar al mar és entrar en un àmbit on tot pot venir.

A mesura que potser escrigui més entrades en aquest blog, i potser ho faci en quasi cada sortida, aniré sabent què vull escriure, o millor, escrivint sabré què he escrit. Perquè escriure és també entrar en un mar on tot és possible, on no tens límits, on vius acceptant allò que vingui, i en tota veritable aventura no saps en absolut què t’espera, ni tan sol saps on vas, ho coneixes a mesura que el viatge es va fent, sigui viatge pel mar o per l’escriptura, i només al tornar a port, o al acabar el full escrit, saps el que has fet, vist i viscut al mar, i saps el que has escrit al paper. 

Una ultima consideració: al mar s’aprèn molt. Però això ho deixaré per un altra entrada del blog, no necessàriament la propera, perquè vull entrar en aquests escrits com entro sempre al mar, enfilant l’horitzó i anant cap a ell, sense plans ni deures ni obligacions. Llibertat total. Però en algun moment, potser parlarem de lo molt que es pot aprendre al mar.

I avui, divendres, 1 de febrer de 2019, hem sortit al mar. Un dia més. Un privilegi. I hem tingut una sortida moguda, una mica sorprenent, plena de moments diferents, contraposats.

Érem només tres. Alicia, Toni Sbert i jo. I érem també sols a Portlligat. És hivern, i a l’hivern Portlligat és quasi sempre desert. A terra feia fred. Però al mar, palejant, feia calor, jo fins i tot he tingut que treure’m el paravents, i tots tres suàvem.

Estava anunciat vent de mar bastant fort, i hi havia mar de fons, però quan hem sortit de la bocana, hem vist que podíem palejar bé, sense problema. Hem arribat a Punta Codera, on la intensitat de les ones sempre augmenta, però hem vist que podíem continuar fins a Cala Jugadora, on les ones ja eren bastant altes. Llavors, hem girat per tornar cap a Guillola i banyar-nos.

El vent, tal com estava anunciat, ha pujat de força, i hem tingut una tornada saltant ones, contra vent i sol, però ha sigut bonica i divertida, dura, però sense cap problema.

Ens hem banyat tots tres, amb aigua que està agafant ja el fred de l’hivern, i al reprendre la palejada per tornar cap a Portlligat, hem trobat un mar sorprenent. Ha entrat tramuntana, i el vent i, fins i tot, el mar, ens portaven, però les ones eren encara de vent de mar, contra nosaltres. És a dir, avançàvem fàcil, impulsats pel vent, però les ones anaven contra nosaltres. Era un mar que no ho tenia clar ni ell mateix. Crec que era un mar pirata.

Hem arribat a Portlligat cansats i molt remoguts pel moviment que ens ha donat el mar, avui fluctuant, mai disposat a anar cap un sol lloc, poderós però que ens ha acceptat, a nosaltres tres, diminuts, portats d’aquí enllà, avançant com podíem, i acceptant també nosaltres al mar, i acceptant el moment, el que al moment arriba, de fet, els molts diferents moments que hem tingut avui. Cap queixa. Al contrari, només agraïment per haver sortit i haver gaudit un dia més.  

Ens podíem haver quedat a casa, tranquilets, calentets, sense fer res, o fent altres coses més quotidianes, però les dues hores i mitja que ha durat la sortida, haguessin passat llavors ràpides, com passen les hores que no són singulars, i no hauríem experimentat ni sentit la força d’una natura que et colpeja i et carrega d’energia. Sempre és més fàcil no fer que fer, per això, quina sort haver fet avui, haver decidit trobar-nos a Portlligat i haver passat dues hores i mitja singulars i intenses, al mar i en una costa que mai són iguals.  

Escric encara amb sal a l’ànim, amb imatges a la retina d’ones i sol i roques i horitzó, avui un horitzó trencat, busco i ajunto punts i lletres amb alegria per haver gaudit un dia més de quelcom tan senzill com és sortir a la natura, ser amb ella, fer exercici de cos i d’ànima, i acabo amb intenció de tornar-hi. Com no, Portlligat espera.

I avui dormirem bé, cansats, navegant si cal en somnis, també en mars amics i pirates.

Que no acabi.

Continuarà.