He tornat. No sé d'on, ni sé ben bé
on sóc, ni on vaig ni on seré.
Hem fet ja vàries sortides, però parlaré només de dues.
La primera que comento és la de dissabte, la de lluna plena. Els núvols ens van
respectar i la lluna va ser amb nosaltres.
Vam començar anant a illa Mesina, i després vam palejar a mar obert, cap
al Nord de Massa d'Or (Sa Rata), i en un moment donat una palista va quedar
endarrerida, de fet, parada molt lluny de nosaltres. Vaig tornar a buscar-la,
pensant que jo creia saber perquè estava aturada. I quan li vaig preguntar m'ho
va confirmar: la bellesa del vespre mereixia quedar quieta, immòbil, intentar captar
fins a l'últim àtom del moment, i quasi sense voler, es va parar, va quedar
pausada i muda, pasmada en mig del mar.
Aprofito aquesta circumstància, per dir que el que jo voldria en una sortida
com aquesta de lluna plena, i en quasi totes les sortides, és no dir res durant
tot el recorregut, i de pas que ningú digués res, deixar només la remor del mar
i del vent i les imatges del mar del cel i de la lluna. I que cadascú parés
quan volgués i estigués parat l'estona que volgués. Llibertat i anarquia total
en una natura que ens acull i dins de la que som.
Però demano disculpes perquè a la nit no pot ser, hem d'anar agrupats perquè en
la foscor és perillós quedar aïllat, i més sense llum pròpia per si arriba un
vaixell, i he d'agrupar i fer parar i controlar, i parlo, faig soroll, però la
meva voluntat seria dir res i gaudir de l'espectacle.
De fet, la propera sortida de lluna plena, que serà el proper mes d'Octubre,
ho intentarem fer, ser en silenci.
Així i tot, va ser una sortida esplèndida, amb bany i sopar a Cala Seca, arribant
després ja amb lluna a Cap de Creus, i tenint la lluna tota la tornada,
des de Cap de Creus fins a Portlligat, amb nosaltres.
He començat dient que no sé d'on vinc, ni on sóc, ni on seré, i són reflexions
que es poden reunir en una sola, la que fem quan reflexionem que som. Ser.
Adonar-nos que som, és la reflexió més potent que podem tenir. Som mentre som,
i cal recordar-ho mentre podem, perquè un dia, i encara que ho sabem cert no
creiem que aquest dia ha d'arribar, un dia no podrem pensar-ho perquè no serem.
"Debido a que no sabemos cuándo moriremos, pensamos en
la vida como un pozo inagotable. Sin embargo, todo pasa sólo un cierto número de
veces y, en realidad, muy pocas. ¿Cuántas veces más recordarás una tarde de
la niñez, una tarde que se volvió una parte tan
profunda de tu ser, que no concibes la vida sin ella?
Tal vez cuatro o cinco veces más. Tal vez ni
siquiera eso. ¿Cuántas veces más verás salir la luna llena?
Tal vez veinte. Sin embargo, todo parece ilimitado". (Paul Bowles,
1910-1999, "El cielo protector". ("Because we don't know when we will die, we get
to think of life as an inexhaustible well. Yet everything happens a certain number of times, and a very small number, really. How many more times will you remember a certain afternoon of your childhood, some afternoon that's
so deeply a part of your being that you can't even conceive of your life without it? Perhaps four or five times more. Perhaps not even. How many more times will you watch the full moon rise? Perhaps twenty. And yet it all seems limitless."
Paul Bowles, The Sheltering Sky)
Així doncs, conscients que tenim un número limitat de vegades, continuarem
fent. En aquest cas, continuarem sortint al mar, tantes vegades com
puguem.
L'altra sortida a comentar és una que vam fer amb tramuntana forta, estava
anunciada força 9/10 amb ratxes 11, i vam començar sense sortir de Portlligat,
deixant-nos portar fins a Calders i Boquelles, on la tramuntana és més
forta perquè s'acanala, i tornant llavors amb esforç i dificultat contra el
vent. Mai vam arribar ni a prop del límit de les nostres forces i finalment vam
decidir sortir a l'exterior, a mar obert, passada la bocana, on havíem de
trobar l'infern, amb ones i ratxes força 11 i manca de protecció per ser a mar
obert. Només ho volíem provar, treure el nas.
Vam trobar vent fort, però vam veure que avançàvem, i vam arribar a la
protecció dels penya-segats de S'Alqueria, i allí vam continuar fins a tornar a
enfrontar la tramuntana a Guillola, i vam entrar fins a la platja de
San Lluis, on ens vam banyar i gaudir del sol. Havíem de trobar l'infern i
vam trobar el paradís.
A vegades, a la vida crec que val la pena fer allò que et diu l'instint abans
que el que et diu la rao, massa condicionada per normes i per pors, i
l'instint ens va dir de sortir a mar obert, i va valer la pena fer-ho. Vam
tornar en el riu de vent que des de Sant Lluis porta directe fins a
Portlligat.
Als viatges de Sini-bad i al Quixot mai plou, mai. La pluja. El mar
ve de molt lluny i arriba a la costa molt fatigat. El mar. Les grans
tempestes són somnis del deu nòrdic Atho, somnis on lluita amb els vents.
Les tempestes. Els àngels dormen amb el cap sota l'ala. Els àngels. Hi ha vents
que són rossos, d'altres bruns, d'altres calbs. Els vents. Hi ha ocells ebris
de viure entre escuma desconeguda i els cels. Els ocells i Mallarmé. Tota
persona lliure estima al mar. El mar i Baudelaire. Els etruscs entenien el
llenguatge de les granotes. Les granotes. Hi ha illes que no poden ser, les
illes impossibles. Les illes. En el temps del Rei Salomó, el temps era ara i la lluna estava sempre plena. La
lluna. No sabem per què, però contra raó i pronòstic, som feliços. Nosaltres.
Nietzsche deia que calia viure sense cap il·lusió i a la vegada, malgrat haver
descobert la futilitat de la vida, estar apassionadament enamorat d'ella.
I Martinus von Biberach va fer escriure sobre la seva
tomba: Vengo de no sé donde / soy no sé quién / muero no
sé cuando / voy a no sé dónde / me asombro de
estar tan alegre.
La paraula il·lusió ve d'il·lús. Il·lús és una persona que es deixa enganyar
amb facilitat, perquè creu que tothom actua amb bona voluntat, i que es fa
il·lusions amb facilitat i sense cap fonament. Altra vegada, nosaltres
(o almenys, jo).
Demà dijous, tornem a sortir al mar, amb il·lusió, vida i alegria.
