13- EN UN RIU DE MAR I VENT

Diumenge vam sortir amb una tramuntana alegre, que clarejava el paisatge, el feia una pintura viva on nosaltres érem també vius, amb agilitat i moviment, les nostres éren les úniques embarcacions, el mar era tot nostre, i amb una mica d’esforç, no massa, contra tramuntana força quatre i potser ratxes força cinc, vam enfilar Nord, protegint-nos en els penya-segats, i vam arribar a Cala Bona, on al banyar-nos vam tenir una petita aventura, amb un toc sorprenent.

Quan fa un parell de mesos ens vam banyar a Cala Bona, vam veure dos peixos manta, i diumenge un de nosaltres, al entrar a banyar, va trepitjar-ne un més gran que els que havíem vist. Passat l’ensurt, sense haver estat ferit pel fibló ni haver rebut cap descarrega elèctrica, només forçat a fer uns bots i alguna exclamació per la sorpresa, vam mirar al peix manta. Ell o ella també ens mirava. Primer ens havia mostrat la seva part blanca, i també molt clarament el seu fibló, però ara s’havia recol·locat i mostrava la part més amarronada, i se la veia molt tranquil·la, nosaltres la estudiàvem i ella també ens estudiava a nosaltres.

Vam fer una foto, i després volíem fotografiar la part blanca, i perquè es girés, un company va deixar caure una pedreta, molt petita, a sobre,    

Però la pedra es va desviar. Vaig pensar que era un efecte visual, encara que l’aigua estava molt clara, i el company va deixar caure una pedra una mica més gran, que tampoc va arribar al peix, es va desviar abans. Llavors vam saber que hi havia quelcom que escapava a la lògica. Dues pedres més, amb el mateix resultat, abans d’arribar al peix la pedra es desviava, com frenada per una força, com si una barrera protegís al peix.

De sobte, la manta es va cobrir de sorra, davant nostre, i va desaparèixer, només sabíem que hi era per la forma de la sorra. Crec que va decidir que érem uns avorrits sense cap interès, uns essers estranys que inútilment deixaven caure pedres. Si la tornem a trobar, no la molestarem més.

Vam tornar agafant el riu de mar, un riu que la tramuntana impulsa, i que fa que el que anant havíem tardat una hora d’esforç, tornant tardéssim uns quinze minuts, volant sobre l’aigua, sense remar, només timonejant amb la pala. Un plaer que mai oblido, mai he d’oblidar, mai vull oblidar, i sempre que pugui he de experimentar i fer, no té preu. El riu no és a tot arreu, cal trobar-lo i saber, per experiència, on embarcar-se en ell i deixar-se portar. I només cal deixar-se portar, timonejant sense clavar la pala (clavar-la de manera brusca pot fer bolcar), cal col·locar-la de manera suau a sobre l’aigua, sentint l’equilibri, jugant amb la velocitat i la direcció.

Durant la sortida vam parlar de topònims i dels orígens dels diversos noms dels llocs de la costa. Avui n’explico dos, i crec que importants. L’origen dels noms Cap de Creus i Cadaqués.

No hi ha unanimitat en quant a l’origen del nom “Cap de Creus”, i tot són suposicions basades en els pocs documents que han resistit el pas del temps i els atacs del pirates.

L’any 976, en una donació del comte Gaufred d’Empuries a Santa María de Roses es diu “portus cuius vocitatur Crux”, parlant d’un port que probablement és Portaló (dit Portolongo per la seva profunditat endinsant-se en terra), i on hi ha els límits territorials de Sant Pere de Roda.

L’any 1030, el comte Hug I d’Empuries ven per quatre onzes d’or el territori de l’actual terme de Cadaqués a Sant Pere de Roda, i en el document es menciona un port entre Culip i Potlligat, que s’anomena Cap de Creus (aliumque qui vocatur Caput Crucis). El port és segurament cala Jugadora.

L’any 1116, atorgant els drets del coral a Sant Pere de Roda, esmenten els ports de Cap de Creus (omnes portos quos vulgo singulares vocant a capite Portum Crucis..... qui voluerint corallum habere de Caput Crucis).

L’any 1276, s’el nombra Capud de Crou.

Pierre de Marca (1594- 1662), arquebisbe de Paris, cita un vell document del rei Hug (987-996), que parla de creus gravades o plantades al cap de Creus. Avui se’n coneix una gravada al coll de les Portes, vora un camí que portava a les cales de Culip, Jugadora i Fredosa.

Joan Coromines parla d’una gran creu que havia al Caput Crucis i que va substituir a l’estatua d’Aphrodite Kyteria, col·locada allí pels grecs. També es parla de tres creus que sembla que per la seva mida es veien des de lluny. No podem tenir cap constància històrica que ho confirmi.

Hi ha un mapa francès de Cadaqués de l’any 1706 on és escrit: Plan de la Ville de Cap d’Aques.

Firmo Ferrer proposa Cap Creux, que en francès és Cap Buit, perquè la Coua del Infern el buida per dins. També podria ser buit per les moltes cales que l’envoltant.

Els francesos, des de els més antics mapes que disposem, parlen de Capdequiers (quiers en francès=roques, quers en català antic=roques, així doncs, cap de roques), però creen confusió anomenant també Capdequiers al poble, quan, tal com veurem més endavant, el nom de Cadaqués és semblant al nom antic del cap, Capdequiers, però es possible que sigui pura coincidència, ja que el nom de Cadaqués té un origen diferent.

Tindríem així, resumint possibilitats, que el nom és Cap de Creus

1-    per les creus

2-   Cap Creux per ser buit

3-   Capdequiers per les roques

4-   I encara una literària, però sense fonament documental històric: Cap de Creus per les creus del molts naufragis que allí hi ha hagut al llarg dels segles.

És molt probable que antigament fos Capdequiers, i que posteriorment, al col·locar-hi creus (no podem saber amb certesa quines) el nom es cristianitzes i esdevingués Cap de Creus.

Recordar que a la roca blanca on acaba el cap, i també la Península Ibérica, just a la vora del mar, es pot veure una creu, de aproximadament un metre, no pas gravada sinó feta per la natura, i hi ha qui diu que és la creu que dona nom al Cap, però sembla força dubtós perquè si no és des de molt a prop, no és pot distingir la seva forma de creu.

També és cert que el Cap, quan el mar està enfurismat, és una creu, i no és d’estranyar que moltes creus, reals o virtuals, el poblin, i l’hi donin el seu nom..

Diguem doncs Capdequiers (cap de roques) perquè és evident i consta en els documents antics, i posteriorment, ja sigui derivat de Capdequiers, o, encara que semblant a Capdequiers, com a resultat de les creus afegides, Cap de Creus.  

En quant a l’origen del nom Cadaqués, també tot són suposicions, no hi ha certeses absolutes. La primera referència escrita és en un document del any 800, on es parla del naufragi a Portlligat del vaixell que portava les restes dels sants Abdón i Senen (Sant Antoni, el nom d’una platja de Portlligat és deformació de Sant Abdón i Senén). 

A la “Marca Hispànica”, obra publicada a París l’any 1688, en el llibre quart, Baluze diu que el nom és Kadachers, encara que els francesos anomenen Capdequier a Cadaqués (Kadachers, quod Franci vocant Capdequier).

El ja anomenat Pierre de Marca, en el primer llibre de la “Marca Hispànica, menciona un document del l’any 1030, on es parla de dos llocs diferents, Caput Crucis (Cap de Creus) i Kadachers (Cadaqués). (Caput crucis et alius quem dicunt Kadachers). Però en el mateix primer llibre Marca, que havia nascut a prop de Pau, i per tant era bon coneixedor del territori, anomena Cadaqués, és a dir, l’actual nom, al poble proper a Cap de Creus.

El nom Cadaqués podria venir de Cap de Creus o Cap de Quiers (roques), però els primers i més antics document, mai inclouen la lletra “p”, és adir, l’anomenen Cadachiers, Cadaquié, Cadaquers documents, encara que posteriorment apareixerà la “p”. Sembla que etimològicament és impensable passar de Cap a Ca sense la “p”.

Pot venir del arbre càdec (o ginebrés), perquè eren molts els boscos de càdecs al voltant del poble. Sembla que popularment, des de temps antics, es diu que el nom ve dels càdecs i de les roques. L’any 1790, el 27 de gener, Francisco de Zamora passa per Cadaqués i escriu que els habitants diuen que el nom ve dels molts “càdachs” que hi ha. Avui els càdecs són quasi extingits. A Cadaqués un lloc amb molts de sures se l’hi diu “Surers”, doncs amb molts de “càdachs” “Cadaquers”. 

Es podrien ajuntar les dues opcions, càdecs i roques, i de fet els habitants tradicionalment han cregut que Cadaqués es refereix a un lloc rocós poblat de càdecs. (Cadach Quers).

Josep Rahola escriu que als documents dels segles XII, XIII, XIV, XV i en alguns del XVI, s’escriu CADAQUERS, i als segells oficials també deia  CADAQUERS. Només a principis del XIX canvia a CADAQUÉS.

També apareix en documents com QUEDAQUÉS, CADAQUESIUM, CAPDEQUERS, CADAQUIS, CAP D’AQUES, CATXAQUES, CAPDEQUES, QUADACHERS, QUADAQUERIIS, CADACHERIIS, CADAQUERIIS.

Altra possibilitat és l’origen grec.  KATA KARIOS (Catacarios), vol dir al llarg de les roques, damunt de les roques, entre roques, en el roquissar, o KATA-KAIRUS (Catacairos), vol dir port ocasional. En ambdós casos una evolució fonètica fins a Cadaqués sembla possible.

Resumint:

1- un lloc rocós amb molts càdecs  (Cadac quers)

2- un lloc amb molts càdecs (Cadaquers)

3- un cap amb moltes roques (Capdequiers)

4- al llarg o damunt de les roques (Kata Karios)

5- port ocasional (Kata Kairus)

I en aquest poble i en aquest Cap tenim la sort de ser-hi nosaltres, palejant al mar que els uneix i que ens acull. Aquesta tarda tornem a sortir. Si tot va bé, ho contarem a la propera entrada.

Avui només dues fotos, les dues de la sortida de diumenge: Cala Bona i el seu peix manta.

12- TOTS ELS COLORS DEL MAR

Avui, quan per fi em disposo a escriure aquesta entrada, veig el mar des de molt amunt, tal com es veu el passat quan es recorda, quan ho veus tot com si fossis dalt d'una torre molt alta, de les que es perden al cel i que de tan alta porta vertigen, i des d’aquest molt amunt veig el mar blanc i blau i fosc i verd turquesa i negre de tempesta, tot a la vegada, i veig una illa petita que quan vols arribar-hi escapa, i llavors penso “calma”, i ho faig, em calmo, i ja no soc a la torre, ja soc al mar, ahir, un mar on hi són tots els colors.

Això era ahir, divendres, quan vam sortir en un mar que encara portava restes del temporal, i vam enfilar Nord, cap a Sa Rata, o Massa d’Or, i vam palejar contents, lliures, sentint la força que el temporal, tenint-nos a terra, ens havia guardat, i vam veure tonyines, massa lluny, i vam veure els núvols que venien de Cerbere, exactament de Cerbere, que és on es fabriquen determinat tipus de núvols, els que vam veure ahir, i ens van omplir de pluja, és un plaer palejar sobre l’aigua del mar i sota l’aigua de la pluja, i vam fer el tomb a Sa Rata, sempre amb corrents i ones que es mouen sense criteri, una mica com nosaltres, i et centrifuguen, però ahir eren ones tranquil·les, i tornant vam veure tots els colors del mar, a esquerra blau de sol, a dreta fosc de tempesta, i vam ser feliços com només gent lliure ho pot ser, i és clar que al mar ets lliure o no ets, que molts són els que entren al mar i mai el naveguen, mai hi són, el passen a tota velocitat, amb cara de pressa i avorriment, i són en un altre lloc del que no sé el nom però que no és el mar, i on no es coneix el sentiment d’alegria i de llibertat que vam sentir ahir durant tot el recorregut i que vam deixar a Portlligat, al tornar, el vam deixar a la vora del mar, el sentiment, perquè l’agafés qui vulgués entrar al mar i volgués navegar cap a l’illa que quan arribes escapa i et fa fer més milles, recórrer més mar.

Tres dies abans, dimarts, vam sortir amb temporal, però sabent que la bocana de Portlligat seria un límit. Volíem veure d’a prop les ones del llevant poderós, però sense arriscar, som i serem prudents, amb el mar cal ser-ho, i vam palejar dues hores al límit de la tempesta d’ones, enfrontant-les i enfrontant la ressaca de la mar, cansant-nos i gaudint d’un paisatge salvatge, dimarts vam ser també feliços, de fet, quan som a mar ho som sempre.

Demà diumenge, si tot va bé, tornarem a sortir, potser amb vent de Nord, tramontaneta fluixa per donar color a un paisatge net després de dies de temporal, no serà difícil, tothom pot venir, tothom és benvingut i podrà pujar a la torre des d’on es veu el mar de tots colors, o veure’l com i des d’on ella o ell el vulgui veure, el mar tot ho permet, el mar és llibertat total.  

Qui vingui demà no trobarà un vent descomunal, com va trobar a qui Melville volia que li diguéssim Ismael, o al Ismael de Manuel Vicent: “De pronto comenzó a arreciar el viento del norte que poco después roló a mistral, con rachas de treinta nudos que escupían una mar tremenda. Cualquiera que haya roto el rosario rezando durante un temporal sabe que las olas más siniestras vienen de tres en tres —las famosas Tres Marías—, o de cinco en cinco según otros experimentados marineros. Una de aquellas garras del infierno se encabritó contra la popa del Suertes de Mar….”, perquè ja sabeu que les ones grans venen de tres en tres, les Tres Maries, i és quelcom matemàtic, cal enfrentar-les, contar-les, una dues, tres, i després continuar, fins que torna una ona gran, la primera de les tres Maries.

    

I qui no vingui demà, si es que pot venir i no ve, que pensi que el temps passa, molt ràpid, com un huracà, i que cal fer en lloc de no fer, perquè un dia algú dirà de nosaltres com deia Pessoa. ¿Què se’n ha fet de tots aquells que, per haver-los vist i tornat a veure van ser part de la meva vida? Demà també desapareixeré jo de la Rua dos Fanqueiros, també seré jo qui haurà deixat de passar per aquests carrers...  El temps passa, cal fer quan encara podem fer.

I encara uns versos d’un poema de Ida Vitale, la magnífica poetessa guanyadora aquest any del premi Cervantes, i que em recorden el mar que vam veure ahir i el sentiment que ens va acompanyar veient-lo, la voluntat de fintar la nostra finitud i precarietat i ser mentre podem ser, amb intensitat i força. Els versos de Ida Vitale: las flores de trapo, / que pintadas soñaron / con ser frescas y hermosas / ...   Poc importa la teva fragilitat si et vols i et penses ple de color i vida. Així era la mar ahir, i nosaltres amb ella.

Demanar disculpes per haver escrit tard l’entrada aquesta setmana, crec que ja tinc el sistema per navegar pel pensament i per les lletres i publicar els dimecres com a molt tard. Ho faré. Continuarà...

Només tenim fotos i un vídeo d’ahir, on es veu els núvols i la pluja i els colors del mar.