13- EN UN RIU DE MAR I VENT

Diumenge vam sortir amb una tramuntana alegre, que clarejava el paisatge, el feia una pintura viva on nosaltres érem també vius, amb agilitat i moviment, les nostres éren les úniques embarcacions, el mar era tot nostre, i amb una mica d’esforç, no massa, contra tramuntana força quatre i potser ratxes força cinc, vam enfilar Nord, protegint-nos en els penya-segats, i vam arribar a Cala Bona, on al banyar-nos vam tenir una petita aventura, amb un toc sorprenent.

Quan fa un parell de mesos ens vam banyar a Cala Bona, vam veure dos peixos manta, i diumenge un de nosaltres, al entrar a banyar, va trepitjar-ne un més gran que els que havíem vist. Passat l’ensurt, sense haver estat ferit pel fibló ni haver rebut cap descarrega elèctrica, només forçat a fer uns bots i alguna exclamació per la sorpresa, vam mirar al peix manta. Ell o ella també ens mirava. Primer ens havia mostrat la seva part blanca, i també molt clarament el seu fibló, però ara s’havia recol·locat i mostrava la part més amarronada, i se la veia molt tranquil·la, nosaltres la estudiàvem i ella també ens estudiava a nosaltres.

Vam fer una foto, i després volíem fotografiar la part blanca, i perquè es girés, un company va deixar caure una pedreta, molt petita, a sobre,    

Però la pedra es va desviar. Vaig pensar que era un efecte visual, encara que l’aigua estava molt clara, i el company va deixar caure una pedra una mica més gran, que tampoc va arribar al peix, es va desviar abans. Llavors vam saber que hi havia quelcom que escapava a la lògica. Dues pedres més, amb el mateix resultat, abans d’arribar al peix la pedra es desviava, com frenada per una força, com si una barrera protegís al peix.

De sobte, la manta es va cobrir de sorra, davant nostre, i va desaparèixer, només sabíem que hi era per la forma de la sorra. Crec que va decidir que érem uns avorrits sense cap interès, uns essers estranys que inútilment deixaven caure pedres. Si la tornem a trobar, no la molestarem més.

Vam tornar agafant el riu de mar, un riu que la tramuntana impulsa, i que fa que el que anant havíem tardat una hora d’esforç, tornant tardéssim uns quinze minuts, volant sobre l’aigua, sense remar, només timonejant amb la pala. Un plaer que mai oblido, mai he d’oblidar, mai vull oblidar, i sempre que pugui he de experimentar i fer, no té preu. El riu no és a tot arreu, cal trobar-lo i saber, per experiència, on embarcar-se en ell i deixar-se portar. I només cal deixar-se portar, timonejant sense clavar la pala (clavar-la de manera brusca pot fer bolcar), cal col·locar-la de manera suau a sobre l’aigua, sentint l’equilibri, jugant amb la velocitat i la direcció.

Durant la sortida vam parlar de topònims i dels orígens dels diversos noms dels llocs de la costa. Avui n’explico dos, i crec que importants. L’origen dels noms Cap de Creus i Cadaqués.

No hi ha unanimitat en quant a l’origen del nom “Cap de Creus”, i tot són suposicions basades en els pocs documents que han resistit el pas del temps i els atacs del pirates.

L’any 976, en una donació del comte Gaufred d’Empuries a Santa María de Roses es diu “portus cuius vocitatur Crux”, parlant d’un port que probablement és Portaló (dit Portolongo per la seva profunditat endinsant-se en terra), i on hi ha els límits territorials de Sant Pere de Roda.

L’any 1030, el comte Hug I d’Empuries ven per quatre onzes d’or el territori de l’actual terme de Cadaqués a Sant Pere de Roda, i en el document es menciona un port entre Culip i Potlligat, que s’anomena Cap de Creus (aliumque qui vocatur Caput Crucis). El port és segurament cala Jugadora.

L’any 1116, atorgant els drets del coral a Sant Pere de Roda, esmenten els ports de Cap de Creus (omnes portos quos vulgo singulares vocant a capite Portum Crucis..... qui voluerint corallum habere de Caput Crucis).

L’any 1276, s’el nombra Capud de Crou.

Pierre de Marca (1594- 1662), arquebisbe de Paris, cita un vell document del rei Hug (987-996), que parla de creus gravades o plantades al cap de Creus. Avui se’n coneix una gravada al coll de les Portes, vora un camí que portava a les cales de Culip, Jugadora i Fredosa.

Joan Coromines parla d’una gran creu que havia al Caput Crucis i que va substituir a l’estatua d’Aphrodite Kyteria, col·locada allí pels grecs. També es parla de tres creus que sembla que per la seva mida es veien des de lluny. No podem tenir cap constància històrica que ho confirmi.

Hi ha un mapa francès de Cadaqués de l’any 1706 on és escrit: Plan de la Ville de Cap d’Aques.

Firmo Ferrer proposa Cap Creux, que en francès és Cap Buit, perquè la Coua del Infern el buida per dins. També podria ser buit per les moltes cales que l’envoltant.

Els francesos, des de els més antics mapes que disposem, parlen de Capdequiers (quiers en francès=roques, quers en català antic=roques, així doncs, cap de roques), però creen confusió anomenant també Capdequiers al poble, quan, tal com veurem més endavant, el nom de Cadaqués és semblant al nom antic del cap, Capdequiers, però es possible que sigui pura coincidència, ja que el nom de Cadaqués té un origen diferent.

Tindríem així, resumint possibilitats, que el nom és Cap de Creus

1-    per les creus

2-   Cap Creux per ser buit

3-   Capdequiers per les roques

4-   I encara una literària, però sense fonament documental històric: Cap de Creus per les creus del molts naufragis que allí hi ha hagut al llarg dels segles.

És molt probable que antigament fos Capdequiers, i que posteriorment, al col·locar-hi creus (no podem saber amb certesa quines) el nom es cristianitzes i esdevingués Cap de Creus.

Recordar que a la roca blanca on acaba el cap, i també la Península Ibérica, just a la vora del mar, es pot veure una creu, de aproximadament un metre, no pas gravada sinó feta per la natura, i hi ha qui diu que és la creu que dona nom al Cap, però sembla força dubtós perquè si no és des de molt a prop, no és pot distingir la seva forma de creu.

També és cert que el Cap, quan el mar està enfurismat, és una creu, i no és d’estranyar que moltes creus, reals o virtuals, el poblin, i l’hi donin el seu nom..

Diguem doncs Capdequiers (cap de roques) perquè és evident i consta en els documents antics, i posteriorment, ja sigui derivat de Capdequiers, o, encara que semblant a Capdequiers, com a resultat de les creus afegides, Cap de Creus.  

En quant a l’origen del nom Cadaqués, també tot són suposicions, no hi ha certeses absolutes. La primera referència escrita és en un document del any 800, on es parla del naufragi a Portlligat del vaixell que portava les restes dels sants Abdón i Senen (Sant Antoni, el nom d’una platja de Portlligat és deformació de Sant Abdón i Senén). 

A la “Marca Hispànica”, obra publicada a París l’any 1688, en el llibre quart, Baluze diu que el nom és Kadachers, encara que els francesos anomenen Capdequier a Cadaqués (Kadachers, quod Franci vocant Capdequier).

El ja anomenat Pierre de Marca, en el primer llibre de la “Marca Hispànica, menciona un document del l’any 1030, on es parla de dos llocs diferents, Caput Crucis (Cap de Creus) i Kadachers (Cadaqués). (Caput crucis et alius quem dicunt Kadachers). Però en el mateix primer llibre Marca, que havia nascut a prop de Pau, i per tant era bon coneixedor del territori, anomena Cadaqués, és a dir, l’actual nom, al poble proper a Cap de Creus.

El nom Cadaqués podria venir de Cap de Creus o Cap de Quiers (roques), però els primers i més antics document, mai inclouen la lletra “p”, és adir, l’anomenen Cadachiers, Cadaquié, Cadaquers documents, encara que posteriorment apareixerà la “p”. Sembla que etimològicament és impensable passar de Cap a Ca sense la “p”.

Pot venir del arbre càdec (o ginebrés), perquè eren molts els boscos de càdecs al voltant del poble. Sembla que popularment, des de temps antics, es diu que el nom ve dels càdecs i de les roques. L’any 1790, el 27 de gener, Francisco de Zamora passa per Cadaqués i escriu que els habitants diuen que el nom ve dels molts “càdachs” que hi ha. Avui els càdecs són quasi extingits. A Cadaqués un lloc amb molts de sures se l’hi diu “Surers”, doncs amb molts de “càdachs” “Cadaquers”. 

Es podrien ajuntar les dues opcions, càdecs i roques, i de fet els habitants tradicionalment han cregut que Cadaqués es refereix a un lloc rocós poblat de càdecs. (Cadach Quers).

Josep Rahola escriu que als documents dels segles XII, XIII, XIV, XV i en alguns del XVI, s’escriu CADAQUERS, i als segells oficials també deia  CADAQUERS. Només a principis del XIX canvia a CADAQUÉS.

També apareix en documents com QUEDAQUÉS, CADAQUESIUM, CAPDEQUERS, CADAQUIS, CAP D’AQUES, CATXAQUES, CAPDEQUES, QUADACHERS, QUADAQUERIIS, CADACHERIIS, CADAQUERIIS.

Altra possibilitat és l’origen grec.  KATA KARIOS (Catacarios), vol dir al llarg de les roques, damunt de les roques, entre roques, en el roquissar, o KATA-KAIRUS (Catacairos), vol dir port ocasional. En ambdós casos una evolució fonètica fins a Cadaqués sembla possible.

Resumint:

1- un lloc rocós amb molts càdecs  (Cadac quers)

2- un lloc amb molts càdecs (Cadaquers)

3- un cap amb moltes roques (Capdequiers)

4- al llarg o damunt de les roques (Kata Karios)

5- port ocasional (Kata Kairus)

I en aquest poble i en aquest Cap tenim la sort de ser-hi nosaltres, palejant al mar que els uneix i que ens acull. Aquesta tarda tornem a sortir. Si tot va bé, ho contarem a la propera entrada.

Avui només dues fotos, les dues de la sortida de diumenge: Cala Bona i el seu peix manta.