Avui parlo només de les tres sortides entre setmana perquè poden descriure què som i què fem, perquè d’alguna manera, dic jo, es deu poder descriure una activitat, un grup de gent, un temps, una costa i un mar, i la millor descripció és una explicació del que passa.
Dimecres el mar estava una mica mogut, amb ones altes però nobles, i amb tramuntana fluixa. Érem set i vam sortir com sempre, contents i embolicats en converses i alegria, disparatats, dispersats i sense ordre, i vam enfilar Nord, cap a Cap de Creus, saltant amb les ones i enfrontant vent, i llavors vam tenir la primera circumstància que va fer dura la sortida: tonyines. Toni Sbert és el millor vigia, ho veu tot, nosaltres poques vegades descobrim, i Toni va veure el núvol de gavines que es llancen al mar i ens diuen que allà on són hi ha algun peix gran, o algun cetaci.
I ja està, ja hi som, una vegada vistes, enlluernats vam perseguir tonyines, vam arribar a Cap de Creus i Encalladora, i encara vam continuar, vam sortir mar endins, passada la Rata, encara perseguint-les, i ja he dit que havia mar mogut, amb ones i vent, però les tonyines ens cridaven. El fet és que quan després de perseguir-les ens vam girar per tornar, i ens vam aturar a Guillola per banyar-nos, havíem estat més de dues hores seguides remant contra ones i vent, estàvem molls i cansats, atordits després d’una singladura diferent. La tornada va ser fàcil, i alguns dels que estaven més cansats van reconèixer que, encara que cansats i amb certa aprensió pel mar mogut, amb fred perquè havíem sortir equipats d’estiu i ens havíem mullat, tot i així, s’ho havien passat molt bé. Això ho van reconèixer més tard, una vegada a casa, ja dutxats, calentets i amb el sopar a taula. Però ho van reconèixer. Qui no s’ho ha de passar bé cavalcant ones com un enlluernat perseguint tonyines que salten i s’aparten i ens criden? Dono fe, i no suc l’únic que la dona, que fent-ho, una o un s’ho passa molt, però que molt bé.
El dimecres érem cinc, i una palista i jo repetíem, portàvem el possible cansament del dia anterior, de manera que vam pensar en fer una sortida tranquil·la, però tot i que el mar encara estava mogut, no tant com el dia anterior, vam arribar també a Cap de Creus. Sense tonyines. Ens vam aturar a Cala Bona. Tot va discórrer amb tranquil·litat, sense saldrocs ni embranzides, amb bon rotllo i amb una calma que presagiava la sortida màgica del dia següent, divendres.
Divendres érem només tres, i portàvem la capacitat de dibuixar el que finalment vam dibuixar. Vam palejar fins a Messina, una illa a un kilòmetre de costa, i des d’allí vam enfilar mar endins. Buscàvem balenes, comença a ser la seva època de pas, la mar estava només arrissada, l’aigua era transparent, i el nostre ànim estava entonat amb l’horitzó que enfilàvem.
Vam fer uns quants kilòmetres mar endins, palejant separats, sense parlar, impactats crec per la placidesa del lloc, per la sensació de tenir per davant només mar (no veiem costa, quedava a la nostra esquena), i pel bon rotllo entre nosaltres tres, i també entre nosaltres tres i el mar i el cel. Vam tornar a veure tonyines (el nostre vigia Toni Sbert era un dels tres), aquesta vegada més fàcils de perseguir i de veure, vam palejar entre elles, i una vegada arribats molt, molt lluny, després de palejar quasi dues hores des de Portlligat mar endins, ens vam aturar, ajuntar, i vam mirar cadascú cap a un horitzó cardinal, abastant així tot el mar, i després d’una estona de ser amb el mar i amb el cel, ens vam girar i vam veure la costa de la que havíem sortit, i ens va semblar llunyana, desconeguda, costava reconèixer llocs que tan bé coneixem.
Vam tornar fàcil, les ones ens ajudaven, i vam parar a Sa Cabra, un lloc màgic a l’Illa de Portlligat, al costat mar, roques foradades que envolten una basal tranquil on ens vam banyar, i després asseguts sobre roques planes vam parlar, i teníem la veu i les paraules de qui ve de lluny, d’un àmbit ancestral, tel·lúric, i no sé bé què vam dir ni de què vam parlar, però sí sé que aquell moment, sota sol, entre roques i enlluernats pel blau de mar i de cel, deixa empremta, queda.
Ara, assegut i escrivint, puc més o menys recordar que entre altres pensaments, portats per la llum i per la solidesa de les roques, o portats pel que fos, vam dir que mai tenim que resignar-nos, que en moments de decisions difícils cal optar per la que ens aparti de la protecció i de la comoditat, que quina sort ser i viure, que aquelles roques i aquell blau del mar i del cel ens alimenten, que quan a les roques vivim sense fre deixem una empremta que després podem reconèixer quan tornem a les mateixes roques, són paraules que allà van quedar, segurament van fer un forat més a les roques, la nostra empremta.
Vam tornar per Buquelles, i tots tres érem diferents de quan quasi quatre hores abans havíem sortit per entrar lluny mar endins, d’alguna manera tornàvem empoderats, tocats de natura encara salvatge, disposats a continuar a terra el sentiment que havíem viscut al mar. De fet, ¿qui no parla, actua, s’aventura, estima, dorm, és millor, més ple de vida, després d’un dia al mar com el que acabàvem de tenir?
Si tingues que definir amb una única paraula aquestes tres sortides, i per més que sigui una paraula mal utilitzada, si ajunto les tres sortides, i les que encara potser tindrem, la varietat que suposen, els camins que fem al mar, la imprevisió del que ens espera, la manca de lligams i obligacions, el fet de que el temps de la sortida és un parèntesi que quan acaba tots tanquem desconeixent la nostra vida en terra, l’alegria amb que sempre sortim i tornem, la paraula que escolliria és llibertat.
I sé que és una paraula buida, però que el mar omple. El mar mai permet impostors, ni impostures.
Un altre dia, més endavant, parlarem del respecte que mereix el Parc Natural de Cap de Creus, el benefici que ha aportat i aporta a aquesta costa, i la necessitat de complir, encara més nosaltres, les seves normes d’actuació per preserva’l.
JALONES 2 (Recull del que aquesta setmana he inventat, recuperat o trobat en els llibres, que són també un mar en el que ens podem endinsar)
Una morsa, en una zambullida de 10 minutos, puede comer 4.000 almejas enterradas en el fondo marino.
Pessoa decía que unos gobiernan el mundo y otros son el mundo.
Pessoa escribe que si sigues cualquier carretera te lleva al fin del mundo, pero si sigues la de Entepfuhl te lleva de vuelta a Entepfuhl.
Siéntate al sol, abdica y sé rey de ti mismo. (Pessoa)
Hay quien para saber el camino de regreso deja como señales palabras que a la vuelta recoge para que no queden abandonadas. Si encontramos algunas no debemos tomarlas, no sea que un viajero por ello se extravíe.
Los dioses son los dioses porque no se piensan. (Pessoa)
Los tristes producen lluvias, los angustiados tormentas, y una memoria alegre, aunque sea por un momento, hace brillar el sol.
No pido riqueza, ni amor, ni esperanza, ni un amigo que me conozca, todo lo que pido es el cielo sobre mí y el camino bajo mis pies. (Stevensson)
En Asia se reza y se saluda a los caminos, se les trata siempre bien, no vaya a ser que se vayan y queden las gentes sin poder ir a los lugares.
Al hada que me ofreciera un solo deseo le pediría no perder jamás la ilusión.
Bebe siempre el mejor té posible, pensando que puede ser el último, habiéndolo preparado del mejor modo posible y ofreciéndolo con el mayor afecto posible.
El silencio es nuestro origen y el mal karma nos hace hablar.
La naturalidad se demuestra en la mirada, el proceder y la voz.
El macho del ave Fenix, de tres patas, habitaba en el sol.
Los ambiciosos que no se contentan con el beneficio de la vida y la belleza del mundo, como castigo no comprenden la vida y quedan insensibles ante la utilidad y la belleza.
Podemos imaginar un mundo únicamente temporal, pero no únicamente espacial.
Rehabilitar los valores morales y negarse a pertenecer a una sociedad que ya ni siquiera adora el becerro de oro, sino al oro del becerro.
Azar es una palabra árabe que significa dibujo.
No debemos fiarnos de quien no se fía de nadie.
Recuerdo mi juventud y aquel sentimiento que nunca más volverá, el sentimiento de que yo podría durar más que todo, más que el mar, más que la tierra, más que todos los hombres. (Conrad)
Tener la elegancia de ocultar nuestros conocimientos.
En la botica de La Meca guardaban, en cestas e inventariadas, ciento veinte clases de hierbas que nunca habían existido.
Los reyes de Irlanda viajaban con su propia lluvia, la por ellos preferida, cayendo de una forma determinada, tantas gotas a la hora y con tal viento y trayendo tal perfume.
Conservar las virtudes clásicas: la ingenuidad, la fe en las personas, la templanza y cierto grado de decencia a la antigua.
Los griegos inventaron el diálogo y la duda.
En el tiempo de Salomón el tiempo era ahora y la luna estaba siempre llena.
Continuarà...
Fotos de la sortida tranquil·la de dimecres, a Cala Bona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada