Avui, quan per fi em disposo a escriure aquesta
entrada, veig el mar des de molt amunt, tal com es veu el passat quan es
recorda, quan ho veus tot com si fossis dalt d'una torre molt alta, de les que es
perden al cel i que de tan alta porta vertigen, i des d’aquest molt amunt veig
el mar blanc i blau i fosc i verd turquesa i negre de tempesta, tot a la
vegada, i veig una illa petita que quan vols arribar-hi escapa, i llavors penso
“calma”, i ho faig, em calmo, i ja no soc a la torre, ja soc al mar, ahir, un mar on
hi són tots els colors.
Això era ahir, divendres, quan vam sortir
en un mar que encara portava restes del temporal, i vam enfilar Nord, cap a Sa
Rata, o Massa d’Or, i vam palejar contents, lliures, sentint la força que el
temporal, tenint-nos a terra, ens havia guardat, i vam veure tonyines, massa
lluny, i vam veure els núvols que venien de Cerbere, exactament de Cerbere, que
és on es fabriquen determinat tipus de núvols, els que vam veure ahir, i ens
van omplir de pluja, és un plaer palejar sobre l’aigua del mar i sota l’aigua de
la pluja, i vam fer el tomb a Sa Rata, sempre amb corrents i ones que es mouen
sense criteri, una mica com nosaltres, i et centrifuguen, però ahir eren ones tranquil·les,
i tornant vam veure tots els colors del mar, a esquerra blau de sol, a dreta fosc
de tempesta, i vam ser feliços com només gent lliure ho pot ser, i és clar que
al mar ets lliure o no ets, que molts són els que entren al mar i mai el
naveguen, mai hi són, el passen a tota velocitat, amb cara de pressa i avorriment,
i són en un altre lloc del que no sé el nom però que no és el mar, i on no es
coneix el sentiment d’alegria i de llibertat que vam sentir ahir durant tot
el recorregut i que vam deixar a Portlligat, al tornar, el vam deixar a la vora
del mar, el sentiment, perquè l’agafés qui vulgués entrar al mar i volgués navegar cap
a l’illa que quan arribes escapa i et fa fer més milles, recórrer més mar.
Tres dies abans, dimarts, vam sortir amb
temporal, però sabent que la bocana de Portlligat seria un límit. Volíem veure d’a
prop les ones del llevant poderós, però sense arriscar, som i serem prudents,
amb el mar cal ser-ho, i vam palejar dues hores al límit de la tempesta d’ones,
enfrontant-les i enfrontant la ressaca de la mar, cansant-nos i gaudint d’un paisatge
salvatge, dimarts vam ser també feliços, de fet, quan som a mar ho som sempre.
Demà diumenge, si tot va bé, tornarem a
sortir, potser amb vent de Nord, tramontaneta fluixa per donar color a un paisatge
net després de dies de temporal, no serà difícil, tothom pot venir, tothom és
benvingut i podrà pujar a la torre des d’on es veu el mar de tots colors, o
veure’l com i des d’on ella o ell el vulgui veure, el mar tot ho permet, el mar
és llibertat total.
Qui vingui demà no trobarà un vent
descomunal, com va trobar a qui Melville volia que li diguéssim Ismael, o al
Ismael de Manuel Vicent: “De
pronto comenzó a arreciar el viento del norte que poco después roló a mistral,
con rachas de treinta nudos que escupían una mar tremenda. Cualquiera que haya
roto el rosario rezando durante un temporal sabe que las olas más siniestras
vienen de tres en tres —las famosas Tres Marías—, o de cinco en cinco según
otros experimentados marineros. Una de aquellas garras del infierno se
encabritó contra la popa del Suertes de Mar….”, perquè ja sabeu que les ones grans venen de tres en
tres, les Tres Maries, i és quelcom matemàtic, cal enfrentar-les, contar-les,
una dues, tres, i després continuar, fins que torna una ona gran, la primera de
les tres Maries.
I qui no vingui demà, si es que pot venir i
no ve, que pensi que el temps passa, molt ràpid, com un huracà, i que cal fer
en lloc de no fer, perquè un dia algú dirà de nosaltres com deia Pessoa. ¿Què se’n ha fet de tots aquells que, per
haver-los vist i tornat a veure van ser part de la meva vida? Demà també
desapareixeré jo de la Rua dos Fanqueiros, també seré jo qui haurà deixat de
passar per aquests carrers... El temps passa, cal fer
quan encara podem fer.
I encara uns versos d’un poema de Ida
Vitale, la magnífica poetessa guanyadora aquest any del premi Cervantes, i que
em recorden el mar que vam veure ahir i el sentiment que ens va
acompanyar veient-lo, la voluntat de fintar la nostra finitud i precarietat i ser
mentre podem ser, amb intensitat i força. Els versos de Ida Vitale: las flores de trapo, / que
pintadas soñaron / con ser frescas y hermosas / ... Poc importa la teva
fragilitat si et vols i et penses ple de color i vida. Així era la mar ahir, i nosaltres
amb ella.
Demanar disculpes per haver escrit tard l’entrada
aquesta setmana, crec que ja tinc el sistema per navegar pel pensament i per
les lletres i publicar els dimecres com a molt tard. Ho faré. Continuarà...
Només tenim fotos i un vídeo d’ahir, on es veu els núvols i la pluja i els colors del mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada