dimarts, 9 d’abril del 2019

10- HISTÒRIES

És clar que quan som asseguts a la vora del foc, ja de nit i cansats, només es poden contar i escoltar històries que vinguin de lluny, si pot ser de mar endins, és a dir, que les porti algú que ha travessat el mar i ha conegut i viscut, i millor encara si ha naufragat, que naufragar, tant en la vida com en el mar és quelcom que convé, sempre es veu i viu tot millor després d’un naufragi, sempre també, és clar, que es surti viu del naufragi, encara que sigui magolat i espantat, però viu i encara amb més ganes de viure.

Jo només una vegada m’he trobat al mar, sol i portat i colpejat per ones de tempesta, sentint que l’aigua em xuclava, nadant lluny de costa però veient i apropant-me als penya-segats, intentant encertar l’únic lloc on sabia que hi havia un pas on l’aigua era fonda i no m’estamparia contra les roques, i en aquella estona, no massa llarga, potser mitja hora, encara que jo llavors era jove i fort, vaig entendre la força imponent del mar i la força i alegria de la vida i per la vida que encara sents més quan la veus perillar.

Sembla clar, perquè ara estic escrivint això, que aquell dia de tempesta, nedant, vaig encertar el pas, i vaig escalar després el penya-segat, i sota una pluja inclement vaig caminar fins a casa, on vaig arribar naufragat i content. Puc doncs, amb humilitat contar històries, encara que no som a la vora del foc. Bé, imagineu que hi som.

Contaré dos històries. La primera és de balenes, de fet, d’una balena. Un matí jo era casa i em telefona Gemma, la nostra companya biòloga, experta en cetacis, i em diu que a unes quatre milles mar endins, davant Cap Norfeu, hi ha una balena alimentant-se. Gemma és allí amb el catamarà Dzul Haa, que és seu i d’Albert i que embarca turistes que paguen per navegar i veure cetacis, i Gemma em diu que si vinc ràpid, encara puc trobar la balena, perquè quan les balenes s’alimenten són unes dues hores al mateix lloc. Jo li dic que agafo el caiac i hi vaig.

Abans de sortir de casa truco a Lluís Torrent, company de caiac i amant de balenes. Li pregunto on és, i em diu que arribant al Institut de Cadaqués, on treballa de professor d’educació física, jo li dic que si té una punxada al cotxe trucarà a la feina dient-ho i excusant-se, i li dic que té una balena, que faci el que cregui millor.

Vint minuts més tard som tots dos a Portlligat, enllestint els dos caiacs i començant una de les travesses més excitants que recordo. A la sortida de Portlligat per Boquelles veiem el màstil del catamarà lluny mar endins, sabem doncs on apuntar. Remem amb força, i durant l’hora que dura la travessa, veiem més ocells i peixos que en un dia habitual, una balena alimentant-se significa gran quantitat de peixos que es mengen els uns als altres i d’ocells que aprofiten l’enrenou.

Lluís i jo estem pletòrics, encara que en algun moment jo penso que, havent passat més d’un hora des de la trucada, potser al arribar la balena ja no hi és, quina decepció llavors, però quan ja veig amb claredat el catamarà, veig també que tots els que són a bord miren un punt concret, i quan jo miro on miren, la veig, la balena, una illa negra que vista a ras de mar impacta.

Quan arribem al costat del catamarà, els turistes no entenen què fan dos boixos en caiac, mar endins i amb una balena, i després de parlar jo un moment amb Gemma, ho entenen encara menys, perquè em dirigeixo a ells i faig broma dient que no es preocupin, que ara agafem la balena (no tenen perquè no creure'm), i enfilo cap a la balena (Lluís és més discret i mesurat i respectuós i no s’apropa a la balena), jo calculo la seva trajectòria i palejo per trobar-me amb ella, i quan soc a menys de dos metros d’ella, només llavors penso per primera vegada “i ara què?”, “ara la balena obre la boca i em converteixo en un Jonàs o un Pinotxo més?”, però la balena s’enfonsa, no vol saber de mi, i jo em quedo en un mar mogut, on acaba de desaparèixer un animal de 22 metres (calculat per Gemma), i sento una singularitat i una força i una alegria que poques vegades abans havia sentit. Crec que mai havia sigut tan a prop d’una Natura primigènia poderosa i a la vegada amable.

Sé que potser algú que llegeixi el que acabo d’escriure pensi “quina tonteria, gaudir buscant balenes”, llavors l’únic que jo li puc dir és que ho faci un dia i llavors m’entendrà, i si encara fent-ho no m’entén, doncs no passa res, és que parlem llenguatges vitals diferents.

He vist balenes des d’un vaixell, en altres mars, i està molt bé, però no s’assembla res a veure-les des del teu caiac, a ran de mar, arribant fins a elles remant i saltant amb un company que també entén què és buscar, i a més trobar, balenes. Em sento afortunat del que vam viure i experimentar aquell dia. Ningú ens ho podrà treure.   

Hem vist balenes altres dies, bastantes vegades, quan passen per davant del Cadaqués, abans del estiu pujant cap el Mar de Liguria, i després de l’estiu baixant cap el Sud, les hem vist amb gent del grup, i lo millor és que encara les podem veure, són al mar, nosaltres tenim embarcacions prou ràpides i silencioses per apropar-nos a elles, i tenim l’esperit per fer-ho, tota una sort. 

L’altra història és la sortida de dimarts passat, més tranquil·la, menys èpica. En un mar calmat vam palejar fis a Cala Culip, passat Cap de Creus, i tornant vam tenir una irracional epifania. Aprofitant que tots teníem experiència vam tornar ràpid, quasi al màxim de les nostres forces, però mai al màxim, cal tenir sempre una marxa de reserva quan el recorregut és llarg, vam trigar 55 minuts, i plovia, o ploia, com diuen a una de les meves terres, però quan ets a mar la pluja no afecta, al contrari, t’apropa encara més a l’aigua del mar, ets més un amb el que t’envolta, i només al arribar a terra i endreçar els caiacs i el material, llavors sí, llavors vam sentir la pluja, molesta.

Però la història digna de ser contada a la vora del foc, és la sensació que al menys jo vaig tenir palejant quasi al màxim esforç durant 55 minuts, sota la pluja i tan a prop del mar. Com a l’altra història, qui no ho entengui que ho faci, i si fent-ho encara no ho entén, és que parlem diferent llenguatge, i tindrà que buscar un altre foc on contar i escoltar històries.

Les nostres històries són avui dites i continuaran...

Totes les fotos són de Gemma González Poltrony. Clicant sobre les fotos, algunes s'amplien. 


 Aquest soc jo enfilant la trajectoria de la balena.

 Balena davant de la Cova de l'infern i el far de cap de Creus



Balena passant per davant de Cadaqués



 Llibre de Gemma González Poltrony i Albert López Larrosa

4 comentaris:

  1. Tot just acab de llegir "Leviatan o la ballena" d'en Philip Hoare i tot just ara llegesc i revisc les sensacions que perceberes en aquells instants a la vora del rorqual. Ara més que mai se'm fan més entenedors aquests moments de comunió. M'agradaria tant poder-ho viure! Mentrestant seguiré cercant impossibles en aquesta nostra mar tant canviant, tant seductora....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Toni, company de mar, és clar que seguirem buscant impossibles, de fet, cada dia que sortim els trobem. I a més s'apropen travesses on tot encara, si cap, té més llum: ens esperen les illes Medes, Portbou, Port de la Selva, aquest últim amb tornada a peu. No perdre ni un segon de temps!

      Elimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. No crec en Déu, però crec en les balenes. No crec en el paradís, però crec en el mar. No crec en els missatges dels àngels, però crec en la pluja. No m'atrau Sant Pau, però estic fascinada per la història de gens, sortint al mar i apropant-se d’una balena de 22m de llarga. No vull sentir les veus, vull escoltar el cant... Això és el meu paradís. Cel i mar... al final, es tracta senzillament d’immensitat blava.

    ResponElimina