28- NO OBLIDAR

La soledat no es busca, s’imposa sola. Són tan pocs qui mereixen compartir espai i temps, que no es troben, no són, i si són, no es coincideix. Només la Natura acompanya. I els llibres. La vida contundent és Natura, històries (llibres) i soledat. 

Dora Bruder és una adolescent francesa de quinze anys de qui el nom apareix en un anunci del diari Paris Soir del 31 de diciembre de 1941: «PARÍS. Se busca a una joven, Dora Bruder, de 15 años, 1,55m, rostro ovalado, ojos gris-marrón, abrigo sport gris, pullover burdeos, falda y sombrero azul marino, zapatos sport marrón. Ponerse en contacto con el señor y la señora Bruder, bulevar Ornano, 41, París».

L’any 1978 el seu nom torna a aparèixer en l’admirable llibre “Memorial de la deportación de los judíos de Francia” de Serge Klarsfeld, quan diu que Dora Brauder es trobava en un convòi de deportació que va partir de Drancy el 18 de setembre de 1942, i que finalment Dora es va perdre amb els seus pares a Auschwitz.

No la podem oblidar. Com no podem oblidar a tots els éssers humans perduts de manera violenta per la nostra vulgar lletjor i incapacitat.

 

Soledat, foscor, i a vegades fulgurants epifanies que per si soles no poden lluitar contra la foscor, però que per un instant la il·luminen. Així, dijous passat vam sortir de Portlligat amb ànim alt, camí d’un llunyà Clot del Boc, al costat de Cap Norfeu. Aquest Clot és un dels llocs més bonics, singulars i espectaculars d’aquesta costa, i a més vam tenir una de les sortides més enriquidores, belles i inoblidables que recordo, i en recordo moltes. Encara que no serveixi de res, perquè no la torna ni els torna a la llum del sol, sigui aquella nostra petita llum de dijous per il·luminar i recordar a Dora Bruder, i a tots i totes qui com ella es van perdre, i es perden cruelment en un dels molts horrors abominables.

I després tornar a la soledat, i als llibres i a la Natura. I  sempre, quan arribem a Portlligat, que el senyor Mar ens acompanyi.

 

A la foto Dora Bruder entre la seva mare, Cécile Bruder, i el seu pare, Ernest Bruder, qui físicament em recorda a Kafka. La mare és una versió de Dora amb temps passat i caigut a sobre; els ulls i el somriure són més tristos. Dora, al contrari, té la mirada i el somriure desafiant d’una adolescent que es creu capaç de tot, perquè ho té tot a favor, tot és per davant i encara està per fer, i a més sap i pensa que ho farà. Nosaltres sabem que no ho va fer, i miserables serem si quedem quiets i permetem que es continuïn repetint avui situacions similars.

De poc servirà, però aquest poc serà millor que res: sortirem al mar i serem nobles, oberts i tolerants, acceptarem a tothom, fins i tot a qui potser no ens entén, riurem i bogarem i serem amb alegria, resistents dins la bellesa d'una costa que tenim la sort de poder gaudir i que gaudim. Navegarem mentre podem, fent cas a Pessoa quan diu: “Navegar es preciso, vivir no es preciso”