29- CONTRA IDENTITAT I ANGOIXA

Som un desordenat munt de dades, un algoritme variable programat per reproduir-se. Sabent-ho, hi ha qui (i jo en sóc un) voldria arribar a una illa llunyana i desconeguda, o a un poblet també aïllat i desconegut, i començar de zero, tenint com a nom Ningú, veient-ho tot per primer cop, una poma, un arbre, un llibre, sent un desconegut, sense identitat, lluny de dades i algoritmes, buit i emparat per un silenci total. Quin plaer no tenir comunicació ni dades, que tot dia sigui el primer.

Diuen que l’hora de l’angoixa és les tres de la nit. Segurament per a qui té angoixa, però és cert que a vegades t’adorms sense cap problema i de sobte et despertes cap a les tres, no sé si exactament a les tres, i et costa tornar a dormir. O potser és que ja saps que les tres de la nit és l’hora de l’angoixa, i despertes angoixat perquè arriba l’hora d’angoixar-se. Hi ha qui pensa que quan s’angoixa tant es val l’hora que sigui, dins de l'angoixa són sempre les tres de la nit, l’hora més aïllada i solitària. El cas és que a partir d’ara, qui hagi llegit aquesta entrada del blog, no podrà evitar tenir una mica d’angoixa al voltant de les tres de la nit, una angoixa per si ve l’angoixa, però si no és molt forta, l’angoixa, potser no es desperta, i no se n'adona que està angoixat, tot queda dins del inconscient.

Preguntareu, i potser amb raó, perquè si això és un blog de caiac i de mar, parlem d’angoixa. Bé, una mica de calma. Aquesta setmana hem tingut dues sortides tranquil·les. Dijous érem bastants i ens vam banyar a Cap de Creus, vam veure dofins, i tot va anar força bé. Cap angoixa. Al contrari, hi ha qui sempre diu, quan hem tornat, “avui ha sigut una sortida molt bonica”, i ho repeteix cada dia, sense adonar-se’n que totes les sortides són boniques. Hi ha també qui al marxar diu sempre que se’n va molt millor que a l'arribar. I és que dijous la gent ve a palejar després de treballar durant tot el dia, a vegades en feines estressants, i agafar el caiac, sortir al mar, enfilar l’horitzó, banyar-se, ser entre roques, mar i sol, gaudir d’un paisatge que calma i dóna força, ajuda a eliminar estrès, fa que tot sembli molt millor, i elimina qualsevol angoixa, crec que fins i tot la de les tres de la nit.

Diumenge, quelcom contradictori amb un diumenge de setembre, quan les sortides solen ser multitudinàries, vam ser només tres, i ens ho vam prendre amb calma, amb molta calma, ho mereixíem, sempre ho mereixem. Sortida també contra estrès, amb proximitat a penya-segats, entrant en coves, banyant-nos, conversant en calma.

Per acabar aquesta entrada amb una mica d’angoixa, dir que el febrer de l’any 2000, un vaixell oceanogràfic anglès va registrar al Penyal de Rockall, a les Illes Hèbrides, les més grans ones mai mesurades per aparells científics a la mar (són ones gegants a les que anomenen “les vagabundes”). Una d’elles va arribar als 29 metres d’altura (equivalent a un edifici de deu pisos).

Aquesta tarda, afortunats, tornem a sortir al mar.   

Fotos de diumenge a d'alt de Escucurucú.