La mar et despulla, dins d’ella no pots ser un
impostor. Una llei no escrita és que quan ets a la mar, mai pots mentir. Si la
tempesta que s’apropa és perillosa, així ho has de dir, a tu mateix i a qui està
amb tu; si el vent és fort, desestabilitzador, si les ones són altes, fosques i
trencants, si la distancia fins al port és encara llarga i plena de
dificultats, si tot apunta a esforç i lluita, ho has de dir. No val mentir i
dir que falta poc, que no passa res, que ja arribem. A la mar ets en una
realitat que t’apropa a la teva identitat més nua i desproveïda d’afegits i matisos.
A la mar ets part de la natura, i a la natura no pots grinyolar, ni enganyar,
ni fer veure el que no és. A la mar ets. Tu. Despullat.
I si a més de tenir aquesta soledat emocional, estiguessis
físicament sol, sense ningú amb tu, seria quasi insuportable. L’extensió imponent
del mar, la presència poderosa i a vegades inquietant, la fascinació atàvica
que sentim davant d’ella, que a un temps atrau i atemoreix, amb una superfície a
vegades moguda per vent i ones, fosca i amenaçant, altres vegades plàcida i
tranquil·la, lluminosa i acollidora, però que amaga abismes on habiten
criatures que quasi mai veiem, un horitzó que sembla no tenir límit i que
augmenta la nostra insignificança en un medi per a nosaltres hostil, fa que qui
la naveguem en grup, envoltats i enfrontats a aquest àmbit advers, sentim entre
nosaltres una proximitat i una confiança impensable si com a grup ens reunim
entorn d’una taula de cafeteria.
A la mar em considero amic de gent amb qui en terra
no m’uneix res, perquè gairebé no sé res d’elles o ells: quan tornem a terra
cadascú agafa el seu cavall (cotxe o moto) per tornar a la seva cova, i no
torno a saber res d’elles o d’ells fins que potser en una altra sortida tornen
als caiacs blaus. I m’encanta que sigui així. No vull saber ni conèixer res de
qui són en l’àmbit terrestre. Res. El sentiment d’afinitat que tenim quan palegem
entre ones, potser a terra, aferrats a normes culturals, amb escuts i pors i
lligams i particularitats, perduda la llibertat que la mar ofereix, una mar que
despulla a qui en ella entra, és un sentiment que es perd, desapareix, inclús
potser a terra amb aquests companys no ens portem bé. Millor mantenir la distancia
a terra y deixar que només ens sentim units a la mar. Explorant.
I en aquesta mar dijous passat vam sortir amb un
ambient ja d’hivern, sense barques, sent només amb ocells i peixos, i vam palejar
distesos i amb alegria, vam arribar a la barrera d’ones entre Culip i Illa
Encalladora, on vam jugar saltant, vam veure tonyines, ens vam banyar després en
un reducte de roques que el sol escalfava dient-nos que aprofitéssim el nostre
temps, el que tenim per sentir la calor del sol sobre nosaltres, i com sempre, vam
tornar amb més energia que quan havíem començat la sortida.
Diumenge vam tenir una sortida tranquil·la, singular,
de ritme assossegat, sense estridència, vam visitar la pedrera de Cala Torta,
on centenars de llambordes (adoquins) estan abandonades des de fa quasi cent
anys, ens vam banyar, i quan vam sortir de l’aigua i ens estàvem secant al sol,
vam tenir el sentiment que la realitat és una diferent per cada ésser humà, i
que cal acceptar les realitats que perceben els altres, per més que a vegades
ens sobtin, ens descol·loquin, perquè som el resultat de milions de petits
moviments que es perden en la nit dels temps. Cal respecte per qui cadascú és. I
abans, durant i després del bany, a la sortida de diumenge vam ballar amb
sincronia, contents, complets, i altra vegada vam tornar més contents i més
forts que quan vam sortir. Palejar al mar, per més que ens hauria de cansar físicament,
ens descansa, ens carrega d’energia.
I demà dijous hi tornem: no ens atraparan en un
defugi, mentre podem sempre hi serem.
Algunes fotos de la sortida de diumenge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada