3- COMUNICACIÓ

Comunicar-se està molt bé, però a vegades costa, és complicat. Quan nosaltres sortim al mar ens agrada buscar i trobar a qui és sempre al mar, és a dir, als peixos i als cetacis. A vegades els trobem, i és tot un plaer, però lo de comunicar-se amb elles i ells, en aquells curts moments d’excitació i moviment en que ens hi creuem, de moment no ho sabem fer, no ens en sortim.

És conegut que el peixos només entenen les paraules pronunciades en celta i per un sant, i això ho complica molt, perquè parlar celta, doncs bé, és possible, ¿perquè no?, però a més ser un sant qui el parla, doncs encara limita més la possibilitat, tot i que segur que ara mateix, en algun dels molts mars, rius i llacs del món, algun sant s’està comunicant en celta amb un peix. El que diuen, això no ho podem saber, primer perquè no parlem celta, però sobretot perquè en aquest moment no som allí.

En quant als cetacis, doncs sabem que es comuniquen entre ells, i crec que ens convindria molt poder comunicar-nos amb ells, segurament aprendríem, però de moment no ens en sortim, ni tant sols en celta, que sembla que els cetacis no l’entenen. Això de parlar sobre els cetacis, també ho deixem per més endavant, perquè hi ha molt a parlar. Amb ells, però també sobre ells. De moment us recomano uns llibres que crec imprescindibles per tothom que s’apropa al mar: “Leviatán o la ballena”, “El mar interior” y “El alma del mar”, tots tres de Philip Hoare, un personatge de qui també parlarem en aquest blog, és algú que ens és proper, no perquè el coneixem, sinó pel que ell fa amb la seva vida. I un altre llibre, aquest sobre els cetacis de la nostra costa, “Guia de Cetacis del Parc Natural de Cap de Creus”, escrit per Albert López i Larrosa i per Gemma Gonzàlez i Potrony, tots dos coneguts i estimats, tots dos han sortit en caiac amb nosaltres, la Gemma, quan pot, ho fa de manera habitual. Són llibres que, per qui coneix i estima el mar, valen la pena, sens dubte.

A vegades veiem balenes. També parlarem d’això. Em podeu dir que sempre estic dient, en aquest blog, que més endavant parlarem de quelcom, i que tot queda en futur. Teniu dret a dir-ho, i jo tinc dret a fer el que en cada moment pensi que he de fer. Altra vegada, escriure és com navegar pel mar, vas més o menys on vols anar, però tens llibertat per anar per on vulguis anar, i de no anar on no vulguis anar.

També em diuen, amb tot el dret, que aquestes entrades són massa llargues, que costa llegir-les senceres. ¿Llegir? Potser aquest és el problema. No ho és la llargària de les meves entrades, sinó el fet de que no es llegeix. I més ara, acostumats als missatges curts de les xarxes socials. Bé, amb les entrades també continuaré fent el que vulgui fer, el meu dret, llargues o curtes, segons sigui el moment, llibertat total, per escriure-les i per llegir-les.

Tornant a la comunicació i al mar, doncs nosaltres, quan som al mar, parlem poc. Diuen que el mal karma fa parlar, i que no ens en hem de fiar de qui parla molt. Sobre això em guardo la meva opinió, però és cert que el mar té una presència tan forta i contundent, que qui té sensibilitat per sentir-la, calla. No dic que no podem tenir converses puntuals, però mínimes i no habituals. El que he constatat, i em sorprèn, és que hi ha palistes no experimentats que, en moments difícils, és a dir, quan les ones són importants, o el vent és fort, i lluitem amb dificultat, doncs llavors, en el fragor de mar i vent, esqueixats pel aigua i sacsejats pel vent, em fan preguntes sobre temes banals i quotidianes. Em passa sovint. I jo per educació, contesto. Però el que tinc ganes de dir és que faci el favor de concentrar-se en el que està fent, que prou complicat és lluitar contra ones i vent com per a sobre afegir preguntes que no vénen al cas. I no els hi dic, també per educació, que calli i remi, directament, però ho penso. Tot i que també penso que les preguntes són potser resultat d’una crisis de nervis, i que qui les fa, preguntant busca fugir d’una situació de mar i vent que a vegades el supera.

Una última puntualització: cert que parlem poc, i que a vegades fem preguntes que no pertoquen, cert que no sabem, ni volem saber, res de la vida dels altres companys quan no és la vida al mar, i que no volem portar les nostres circumstancies de terra al mar, perquè som al mar amb només les nostres circumstancies de mar, cert que en tornar al nostre cau a Portlligat, diem adéu, adéu, i només tornarem a saber dels altres quan coincidim altra vegada al mar, i que a vegades no ens veiem durant un llarg temps, és a dir, cert que a terra no ens coneixem, i sense ofendre, no ens volem conèixer, però també cert que quan naveguem, i tenim a prop el caiac de l’altre, paral·lel al nostre, sent junts al mar, la sensació de proximitat és forta. Palejar un al costat del altre, envoltats pel silenci del mar, ens fa companys i companyes de mar, i això és molt. Cap conversa o presencia en una cafeteria, per més que ens coneixem, i per més que parlem llarg, ens aproparà tant com la sensació de navegar a prop d’algú. Qui al llegir això no ho entengui, que vingui i navegui amb companyes i companys al mar, hi ho entendrà. Companyes i companys de mar. 

I ara, el que vam fer en aquestes dues últimes sortides ho diré ràpid. Diumenge vam palejar en un mar gris i destemperat, vam visitar Mesina, una illa amiga, vam arribar a Sa Cebolla, on ens vam banyar, i vam tornar contra una tramuntana lleugera però que ho complicava, i vam arribar a Portlligat sense agafar garotes, però les agafarem, cap dubte, quan i on, poc importa, les agafarem.

I dimecres vam sortir amb llum clara i amb aigua molt, molt neta, vam veure fins i tot nacres, una bona noticia, vam palejar i només vam veure una tonyina, que no ens va parlar, vam visitar una esquerda geològica, a Ribes Altes, que sembla que amb el temps, molt, molt temps, trencarà el Cap de Creus i el farà una illa, l’Illa Cap de Creus, es dirà, suposi, si és que llavors, d’aquí molt, molt temps, encara hi ha algú per anomenar la nova illa, ens vam banyar, aquesta vegada ja casi sense fred, i vam voler saltar a Boquelles, però no vam poder, no, les ones se’n havien anat, també les ones tenen els seus horaris, i vam tornar, adéu, adéu, i vam tornar encara més contents que quan vam sortir, i això que ja vam sortir contents.

Acabar recordant que aquí si es poden fer comentaris, no passa com al grup de Whatsapp, on fer-ho vol dir fer sonar un munt de mòbils. Aquí és més discret, fer un comentari no fa soroll. Cal també aplicar la llibertat total de fer-lo o no fer-lo. Respecte total. Només dic que fer-lo pot ajudar a mantenir la comunicació, ja sigui en celta i com a sants, o en l’idioma que calgui i en l’estat santoral que tinguem.

Si el comentari el feu en celta, no l’entendré, però a la propera sortida el portaré i deixaré al mar, per si algun peix el vol llegir, que llavors, trobat com a paper flotant al mar, la circumstancia de ser o no ser un sant qui escrigui o deixi el paper, crec jo que no afecta. 

 Primera sortida

Segona sortida

En aquestes dos fotos de sobre es pot veure l'esquerda geològica.