2- HISTÒRIES

A vegades, quan sortim de la platja de Portlligat, comencem un traç que aquell dia sabem dibuixarà una figura assolida, que valdrà la pena. Ho sabem sense més. Ens ho diu potser la manera de trobar-nos, la manera en que preparem els caiacs, les paraules mentre estem a la riba, tot just abans d’entrar als caiacs i donar la primera palada, sempre màgica i que obre la esplèndida sensació de ser altra vegada al mar. Sense dir-ho, ho sabem: aquell dia la sortida ens plaurà, el dibuix que farem al mar valdrà la pena. Aquest dimarts va ser així.

Ja de bon inici, al trobar-nos, tot portava llum. I una vegada al mar, cada palada que enfilava Boquelles, posava en marxa la singularitat de ser sols en un mar d’hivern. La sortida va ser equilibrada, curta, amb bon rotllo i alegria, i vam tornar molt millor, crec, que quan vam sortir. 

El ser humà és capaç de fer misèries o meravelles, d’ell o d’ella depèn. És capaç de torturar, construir camps d’extermini, massacrar i destruir en guerres, mantenir-se frívolament aliè davant la fam i les injustícies, però també és capaç de compondre sinfonies, aixecar catedrals, ajudar i implicar-se quan cal, sentir i ser amb quan l’envolta. Dimarts, en el nostre limitat entorn, de manera senzilla, vam compondre una humil simfonia de palades, mar, amics, roques i temps.

Érem quatre i teníem poc temps. Vam palejar fins a Escucurucu, l’illot triangular a l’entrada de la badia de Cadaqués. Allí ens vam banyar, de cop, saltant a l’aigua des de roques difícils, i ajudant-nos per poder sortir, perquè també la sortida des de l’aigua era difícil. Després vam tornar en un vespre plàcid, portant amb nosaltres tranquil·litat, allò tan preuat i que el mar ens dona, igual que a vegades ens dona moviment i tempesta. Vam arribar a Portlligat amb les ultimes llums del dia.

Dalí no era ximple, no, i quan va fer la seva casa en un lloc com Portlligat, tenia raons per fer-la. Entrar des de mar a Portlligat, i més al vespre, ens apropa a arrels antigues, ens transmet una sensació que no es pot comprar ni trobar als bancs, ens porta a la consciencia de ser, petits però vius, dins d’un tot que té equilibri i que se’ns emporta. I, com sempre vam entrar a Portlligat sols, érem sols, sempre som sols.  Cafeteries i carrers són sempre plens de gent, però sempre som sols al mar. Cal caminar carrers, i seure a cafeteries, però cal no oblidar el mar, que sempre hi és, ens acull i mai és igual.

He dit que el ser humà pot fer crueltats extremes, però crec que quan el conjunt de ser humans, és a dir, la Humanitat, és capaç d’evitar pobresa i fam extrema, d'evitar el desconeixement, el dogmatisme, la por, i l’odi a l’altre, llavors se’n surt prou bé, soluciona problemes i s’apropa a la felicitat objectiva. I al llarg de la Història, en moltes ocasions, la Humanitat ho aconsegueix. 

La Història, amb majúscules, està feta de petites histories personals, i quan en elles es pot evitar conflicte i rancuna, competivitat, ignorancia i ambició, també ens en sortim prou bé, i ens apropem a la felicitat subjectiva. La nostra història personal, al menys dues vegades a la setmana, té a veure amb el mar. I, tal com ja he dit, crec que del mar sempre tornem més contents, més rics, mes a prop de la felicitat subjectiva. I llavors tot ens és més fàcil.

     

Continuarà, doncs, la nostra història al mar...