Diuen que sempre escric que tot està molt bé, que ens ho hem passat bé, que la sortida ha sigut esplèndida i el mar un amic, i que no pot ser, que alguna vegada no tot haurà estat bé, ni ens ho haurem passat bé, i el mar haurà estat enfurismat, gens amic.
El problema no és el que dic, ni tan sols si el que dic correspon amb el que va passar a la sortida, sinó com són llegides les paraules escrites, si són llegides, i quin és el resultat de la comunicació.
Així doncs, he decidit continuar escrivint com si res, dient el que veig i el que sento, i quan hagi de parar, pararé. Tot està sent rumiat.
Divendres vam sortir tard, amb llum ja d’estiu, amb barques creuant el mar, però la sensació era encara agradable. Vam treure el nas a Cap de Creus, tornar fins a Cala Seca, la del gran tronc que el mar mou de lloc, i allí vam parlar. I parlant asseguts al sol, es va obrir l’escletxa que porta on tot és possible. Som pujats dalt d’una roca, asseguts a la platja, mentre el temps passa, i també passa el sol, poc importa de què parlem, és agradable parlar perquè el lloc ho és, la gent ho és, i la circumstància ho és. O jo veig el lloc, la gent i la circumstància agradables. I per fi concloem que la vida és allò o no és. Llavors sortim i deixem la platja de pressa, perquè és tard, es fa fosc, cal tornar a casa, a la cova.
La tornada és ràpida, i ens espera la terra que se’ns emporta, cadascú a la seva cova, no sabem ni volem saber res de ningú, som companys de mar i el nostre contacte s’acaba en posar el peu de tornada a terra.
Diumenge som tots diferents, menys un. Som vuit que trobem un mar que no és el mar de l’hivern. I quan ja de tornada, palejant amb certa desídia, amb poca alegria, arribem a Cala Bona, en lloc d’un peix manta o tremolosa, trobem barques parades al fons de la cala (encara no han col·locat les boies que a l’estiu impedeixen l’entrada de barques), ancorades sobre la posidònia, i llavors ja sí, llavors tot és lleig, molt lleig.
Demano que tornin els dies d’hivern. Sé que tothom té dret a gaudir del mar, i que se sol associar mar amb estiu, platja amb estiu, però jo també tinc dret a demanar la tornada de l’hivern (no se’m farà cas) i a associar el mar amb l’hivern.
Hi ha qui en el seu món íntim, parla celta. Jo fa dies que no el parlo, de fet fa tota la vida que no el parlo, però avui toca comunicar-me amb els peixos, i necessito parlar celta. Sens falta.
Ho he fet, i no diré el que m’han dit, i de fet, encara que ho digués segurament no m’entendríeu, perquè allò dit és quelcom personal, i avui, dimecres, tornem a sortir al mar, i palejaré amb modo celta i d’estiu, sent jo, protegit i obert, veient i coneixent tot el que m’envolta.
Disculpareu que no publiqui ni jalones ni cap pensament aliè que m’hagi agradat, però si avui publiqués el que porto a dins, serien fotos i articles de Sol Ixent, em queda poc espai per altra cosa. No em queixo, dic una veritat que no em desagrada. La revista sortirà el pròxim dia 22.
Ara les fotos d’algun d’aquests dies. Avui en publico moltes, de manera que qui va venir i les vulgui, les pugui descarregar.
LES DE DIUMENGE
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada