La sortida de dijous va ser fosca i entre penya-segats foscos, va valer
la pena, quina sort haver-la fet. Sé que totes les sortides són diferents i
totes valen la pena, enriqueixen, però em puc permetre pensar i dir, i segurament equivocar-me, que la
sortida de dijous va tenir elements singulars que la van fer també singular.
Quina sort cansar-se en una costa com aquesta, en el nostre temps i amb la gent
que va venint a les sortides.
Avui, dimarts, acabo
de tornar de navegar el riu de vent. Sé que costa creure que aquest riu existeix,
però una vegada trobat és impossible no navega’l, una i altra vegada. I sé
també que el riu té una explicació científica: el vent s’acanala, sempre és més
fort als caps, o allà on llisca contra penya-segats, seguint-los, entre pedra i
aigua. Aquest del que ara parlo, és un riu de tramuntana que comença a la
platja de Ses Neues, a Guillola, i que en deu minuts, o potser menys, et fa
recórrer els a prop de dos kilòmetres que la separen de Portlligat, volant
sobre ones, sense palejar, només timonejant i gaudint i sent més mar que mai.
Avui hem sortit amb
tramuntana una mica forta, potser força vuit, i ha vingut un principiant, el
seu primer dia, però s’ha portat molt bé, sense problema, érem sis i ens ho hem
passat bé a més no poder, com una llum i un color i una força de vent i de
temps i de companya. Altra vegada hem tingut sort i l’hem gaudit, enfilant vers
Cap de Creus, contra tramuntana, i tornant empesos pel vent, portant sempre una
alegria ximple i contundent.
És una qüestió de
disposició vital. Tot és qüestió de bona disposició vital. Ahir vaig escriure
un conte sobre un home que un dia, al despertar, mira per la finestra i veu que
el mar no hi és, i sense preguntar ni preguntar-se res ni intentar esbrinar què
ha passat, es posa les botes de muntanya i es dirigeix cap el mar, o cap el
terreny que abans era mar, i que ara són muntanyes, valls i depressions
desconegudes, i l’home camina content i disposat a recórrer el nou territori
que el moment li ofereix perquè el conegui. És a dir, davant qualsevol canvi,
sigui bo o dolent, davant tota nova circumstància, cal acceptar-la i explorar-la,
conèixer-la, amb alegria. La alegria de poder-ho encara fer.
Desconec la imatge que,
des de dalt d’un penya-segat, formaven avui sis caiacs blaus passant com
fletxes sobre les ones i empesos pel vent, però la puc imaginar, i sobretot la
puc viure, perquè jo era en un d’aquests caiacs. Tot queda per més que en el
mateix instant de ser desaparegui. Tot el que vivim amb intensitat, sort i
alegria, ni es pot comprar ni vendre ni perdre. És.
La d’avui ha sigut una
sortida esplèndida, podria dir que única, i m’equivocaria, perquè totes les
sortides són esplèndides i úniques.
Acabar dient que desconec
si escriure i llegir aquest blog val la pena, ja m’ho direu, lo de llegir-lo
(encara que quasi mai algú diu, i no passa res, no dir, és el privilegi del
lector, llegir i callar) el que sí sé que val la pena és sortir al mar,
viure’l, com val la pena sortir al mar que és la vida, viure-la. Això no cal
que m’ho digueu, ho sé.
El proper divendres,
si tot va bé, continuarem.
Aquestes són les fotos
d’avui, en el moment de descans, abans de tornar a vent i ones, i buscar i
pujar al riu de vent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada