Arriba l'estiu, s'acaben les sortides tranquil·les, de mar
solitari i gris, d'anades i tornades sentint-nos contents i salvatges al mar, i
arriben les barques i la gent i el soroll i la calor. Fugirem. Anirem on puguem
esperar que torni el temps de mar i de banys de mar i de soledat i de
travessia. Fugirem allà d'on tothom ha fugit, i serem sols i tranquils.
Molta gent, per no dir tothom, associa el mar amb l'estiu.
Bé, serà per a elles i ells, no pas per a nosaltres. Queda dit, no ens veuran a
l'estiu creuar contents el mar, palejar paral·lels a penya-segats, fer la volta
a illes, buscar peixos i cetacis, banyar-nos en llocs solitaris, almenys no amb
tanta alegria com amb la que ho fem quan no és estiu.
I és que no volem un mar civilitzat, el que volem és un mar salvatge
i primigeni, que ens reconegui i al que reconeguem, coneguts i conegut, silenci
i soledat, ones i vent i ocells i peixos, poc més, potser núvols i allò que
inventem i ens acompanya i que sol ser molt i molt interessant, vivificant, únic.
Quant al mar vital, des de fa un temps he comprès el maldestre
i pocatraça que en ell he sigut, cóm en ell he errat una vegada i una altra, al
llarg del meu temps, i per lògica el pocatraça i maldestre que soc i continuaré
sent, com continuaré errant i errant, segurament fins al final, que no sé si és
també un error, el final, vull dir. Tampoc se'ns pregunta si volem acabar o no.
Acabem. Així doncs, pel que a mi fa, he arribat aquí enllaçant errades, una
darrera l'altra, infatigable. No pot ser d'altra manera. Naixem al mar de la
vida i l'hem de navegar sense tenir ni idea de com fer-ho. I no em queixo per
haver sigut maldestre, simplement ho constato. I em disposo a continuar
sent-ho, amb la dignitat que pugui. He sigut, això sí, un maldestre feliç, molt
feliç.
I és que crec que m’he
sabut enganyar, referent a mi mateix i a les circumstàncies vitals, no sols les
meves sinó les de tothom, i així he viscut feliç i content,
com si hagués de durar per sempre i com si tot fos possible i un dia s’hagués d’obrir
o tancar el teló, no sé si és l’un o l’altre, obrir o tancar, i llavors tot
comencés de veritat, una veritat que ens fes dir “ah, és això”, i dir-ho amb
tothom i amb tot el que sabem que se n’ha anat però no se n’ha anat, en una funció
de teatre on no sé ben bé de quin costat del escenari som, tampoc se’ns pregunta,
ni se’ns diu, només som, anem fent, i ja està prou bé.
La resposta que sempre esperem mentre anem fent, de moment mai arriba. I si et pares un moment de fer el que estàs fent, com
estic fent jo ara, lo de parar-me, i penses, llavors sents el silenci i el buit
al voltant, un silenci i un buit aclaparador, de forat negre, però gens punyents, només et posen en marxa, et diuen au, no paris, actua, d’un costat o altre del teló que imagines,
tu ves fent, amb autoengany i alegria, però ves fent, no queda altre remei, benvingut remei.
I així, expert en errades, errant cada vegada millor, el passat
diumenge, en una escletxa entre tempestes, vaig sortir amb altres al mar, no sé
si eren experts en errades, però vam sortir totes i tots al mar, contents, com
sempre, i vam palejar fins a treure el nas al Cap de Creus i saludar la terra
francesa, i després vam anar a Cala Bona, a banyar i a buscar els peixos manta. Hi ha gent
escèptica que nega la seva existència, la dels peixos manta, no la d'ells o
elles mateixes, i estaria bé que ho fessin, negar la seva pròpia existència,
poques negacions s'haurien donat com aquesta al llarg de la Història, seria una
negació almenys singular, perquè a saber si a partir de la negació d'un o una
mateixa es pot començar a ser qui en veritat som.
Bé, i tornant als peixos, als de Cala Bona, els negats, els
vam trobar, i en vam filmar un d'ells. I amb la filmació acabo, que estic amb l'edició de Sol Ixent,
la revista, i a ella torno, a navegar entre articles i fotos. Us deixo doncs
amb el peix, i us desitjo bona navegació vital, enganyats o no, amb errors o sense, segons lo en serio que us prengueu a vosaltres mateixos. Que
tingueu bona navegació aquests dies que queden abans que arribi el temut estiu, amb tot el que amb ell també
arriba. Que tingueu bona navegació ara i sempre.
Continuarà...
Avui un vídeo amb el peix
manta de Cala Bona, a qui jo sense voler vaig trepitjar, i per això va sortir i
va estar una bona estona amb nosaltres, fins que va decidir marxar, moment en
que el vam filmar. I unes fotos d’alguns que van venir, i que, amb autoengany o
no, posen cara de felicitat, sembla que s’ho estan passant bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada