19- HIVERN, HIVERN!

Avui l’entrada serà de mar, tècnica i sense límits. Però no fugiu els que fins aquí heu arribat, potser us embarqueu i enteneu un sentiment.

Els sentiments són difícils d’entendre, també són difícils de tenir. A l’última entrada em queixo de que ha arribat l’estiu i demano que torni l’hivern per poder ser en el mar que nosaltres estimem. Afegeixo que no em faràn cas perquè l’hivern no tornarà. I m’equivoco, amb estrèpit. L’estrèpit de les tempestes inesperades i poderoses.

Ho escric al mati, i a la tarda vaig a Portlligat que em rep amb cotxes, motos, barques i gent. Estiu. Som només tres palistes, resignats.

Sortim dient que anirem a Messina, l’illa que és un quilòmetre mar endins, i després ja veurem. Windgurú, l’oracle dels deus, anunciava un estrany popurri de vents i en alguna franja és tornava violeta, el color dels vents forts, cert també que fa sol però al horitzó es veuen venir núvols foscos de tempesta. Però no em preocupa la previsió de Windgurú, els que som tenim experiència, i quan puc desconnecto el modo “preocupació per a principiants”.

Al arribar a Sa Farnera, l’illa que tanca Portlligat, ja el cel és fosc de tempesta, i a més ens colpeja el primer cop fort de vent. Creuem el pas que dona a mar obert, i les dues hores següents som en un desbocat mar d’hivern, sols, sense barques ni gent, amb ones que ens colpejen i amb vent fort que ens posa a proba. I amb alegria, molta alegria (jo vaig riure sovint, fort i amb ganes).

Tornem amb el riu de vent que amb velocitat ens porta a Portlligat,. Tota la força del vent que abans teníem contra, ara la tenim d’esquena. Hi ha estones en que solto la pala, aixeco els braços, crido, ric, i gaudeixo del moment, portat pel vent, avançant amb els braços al aire.

Una vegada a Portlligat ens deixem portar fins a Buquelles, on ens costa girar, tan fort i acanalat és el vent, i llavors, per tornar, tornem a trobar el vent de cara, fort, dur, fins que arribem a la nostra platja, on decidim no acabar, sinó anar encara a Calders, i fer una última tornada contra vent.

A Calders el vent també s’acanala i és potser més fort que a mar obert, però sent a dins de Portlligat la sensació no és de perill, no és com abans quan érem a mar obert i lluny de costa. I quan tornem de Calders, un dels companys que va una mica just, decideix posar el punt surrealista a una sortida que el mereix. Enfrontant les ratxes més fortes, després de dues hores de estar-ho fent, em diu, com pot, perquè el vent no et deixa parlar, i el que et deixa dir l’altre no ho sent, em diu si li deixo la meva pala, la de fusta. 

      

Al mar he aprés a ser tranquil, a no caure en tensió i nervis, a acceptar i a actuar segons el que arribi, de manera que quan en mig del temporal de vent em fa la pregunta inaudita, li canvio, i queda amb la meva pala, que és molt prima i que ell mai ha portat, i si ja anava just, doncs ara més, però ell és dur i constant, i avança, aferrat a un tros de fusta.

Toni i jo l’hem d’esperar, i quan parem, i no palejem, el vent ens fa recular d’esquenes, a velocitat, fins que arribem a on ell és. Quan som ja a prop de costa, Toni i jo tirem, i quan el company arriba a la nostra platja diu que uns pescadors que hem creuat i que estaven amarrant, xops i plens de mar, refugiats del temporal, veient-lo passar amb la pala que sembla un tros de fusta li han preguntat si havia perdut el rem, i se suposa que havia agafat una branca.

És el toc surrealista, just davant de la Casa de Dali: algú que surt amb dia d’estiu, amb gent i sol i mar blau, i a les dos hores torna ple de mar, d’ones, de vent, d’hivern, d’alegria, i amb una branca per rem.

Com vam riure quan les ones ens feien saltar i el vent ens tirava amb força aigua a la cara. Cridàvem i rèiem. No busqueu explicació, cap passió ni cap sentiment la té.

Tot canvia segons volem que canviï. Tot depèn de nosaltres. A Portlligat, no trobem ni un cotxe, ni una persona. Res. Tots han fugit, el temps els ha escampat, hem recuperat l’hivern, que bé. Cal demanar, cal somniar i fer, i viure amb intensitat.

Dos dies després, diumenge, la sortida és tranquil·la, veiem el nostre peix manta, tremolosa, i encara dos dies després, diumenge, tenim sortida multitudinària, amb principiants que es porten de meravella, fem recorregut llarg, però el mar ens ajuda, és amable amb nosaltres.

Demà dimarts hi tornem.

Envio un link amb una cançó de Morente-Cohen-García Lorca, https://www.youtube.com/watch?v=gqwjjgDIkfE    que m’ha acompanyat aquests temps estranys.

Tot continua.

Fotos només de diumenge.