18- ESTIU

Diuen que sempre escric que tot està molt bé, que ens ho hem passat bé, que la sortida ha sigut esplèndida i el mar un amic, i que no pot ser, que alguna vegada no tot haurà estat bé, ni ens ho haurem passat bé, i el mar haurà estat enfurismat, gens amic.

El problema no és el que dic, ni tan sols si el que dic correspon amb el que va passar a la sortida, sinó com són llegides les paraules escrites, si són llegides, i quin és el resultat de la comunicació.

Així doncs, he decidit continuar escrivint com si res, dient el que veig i el que sento, i quan hagi de parar, pararé. Tot està sent rumiat.

Divendres vam sortir tard, amb llum ja d’estiu, amb barques creuant el mar, però la sensació era encara agradable. Vam treure el nas a Cap de Creus, tornar fins a Cala Seca, la del gran tronc que el mar mou de lloc, i allí vam parlar. I parlant asseguts al sol, es va obrir l’escletxa que porta on tot és possible. Som pujats dalt d’una roca, asseguts a la platja, mentre el temps passa, i també passa el sol, poc importa de què parlem, és agradable parlar perquè el lloc ho és, la gent ho és, i la circumstància ho és. O jo veig el lloc, la gent i la circumstància agradables. I per fi concloem que la vida és allò o no és. Llavors sortim i deixem la platja de pressa, perquè és tard, es fa fosc, cal tornar a casa, a la cova.

La tornada és ràpida, i ens espera la terra que se’ns emporta, cadascú a la seva cova, no sabem ni volem saber res de ningú, som companys de mar i el nostre contacte s’acaba en posar el peu de tornada a terra.      

Diumenge som tots diferents, menys un. Som vuit que trobem un mar que no és el mar de l’hivern. I quan ja de tornada, palejant amb certa desídia, amb poca alegria, arribem a Cala Bona, en lloc d’un peix manta o tremolosa, trobem barques parades al fons de la cala (encara no han col·locat les boies que a l’estiu impedeixen l’entrada de barques), ancorades sobre la posidònia, i llavors ja sí, llavors tot és lleig, molt lleig.

Demano que tornin els dies d’hivern. Sé que tothom té dret a gaudir del mar, i que se sol associar mar amb estiu, platja amb estiu, però jo també tinc dret a demanar la tornada de l’hivern (no se’m farà cas) i a associar el mar amb l’hivern.

Hi ha qui en el seu món íntim, parla celta. Jo fa dies que no el parlo, de fet fa tota la vida que no el parlo, però avui toca comunicar-me amb els peixos, i necessito parlar celta. Sens falta.

Ho he fet, i no diré el que m’han dit, i de fet, encara que ho digués segurament no m’entendríeu, perquè allò dit és quelcom personal, i avui, dimecres, tornem a sortir al mar, i palejaré amb modo celta i d’estiu, sent jo, protegit i obert, veient i coneixent tot el que m’envolta.

Disculpareu que no publiqui ni jalones ni cap pensament aliè que m’hagi agradat, però si avui publiqués el que porto a dins, serien fotos i articles de Sol Ixent, em queda poc espai per altra cosa. No em queixo, dic una veritat que no em desagrada. La revista sortirà el pròxim dia 22.

Ara les fotos d’algun d’aquests dies. Avui en publico moltes, de manera que qui va venir i les vulgui, les pugui descarregar.

LES DE DIVENDRES

LES DE DIUMENGE

17- UN RIU DE VENT

La sortida de dijous va ser fosca i entre penya-segats foscos, va valer la pena, quina sort haver-la fet. Sé que totes les sortides són diferents i totes valen la pena, enriqueixen, però em puc permetre pensar i dir, i segurament equivocar-me, que la sortida de dijous va tenir elements singulars que la van fer també singular. Quina sort cansar-se en una costa com aquesta, en el nostre temps i amb la gent que va venint a les sortides.

Avui, dimarts, acabo de tornar de navegar el riu de vent. Sé que costa creure que aquest riu existeix, però una vegada trobat és impossible no navega’l, una i altra vegada. I sé també que el riu té una explicació científica: el vent s’acanala, sempre és més fort als caps, o allà on llisca contra penya-segats, seguint-los, entre pedra i aigua. Aquest del que ara parlo, és un riu de tramuntana que comença a la platja de Ses Neues, a Guillola, i que en deu minuts, o potser menys, et fa recórrer els a prop de dos kilòmetres que la separen de Portlligat, volant sobre ones, sense palejar, només timonejant i gaudint i sent més mar que mai.

Avui hem sortit amb tramuntana una mica forta, potser força vuit, i ha vingut un principiant, el seu primer dia, però s’ha portat molt bé, sense problema, érem sis i ens ho hem passat bé a més no poder, com una llum i un color i una força de vent i de temps i de companya. Altra vegada hem tingut sort i l’hem gaudit, enfilant vers Cap de Creus, contra tramuntana, i tornant empesos pel vent, portant sempre una alegria ximple i contundent.

És una qüestió de disposició vital. Tot és qüestió de bona disposició vital. Ahir vaig escriure un conte sobre un home que un dia, al despertar, mira per la finestra i veu que el mar no hi és, i sense preguntar ni preguntar-se res ni intentar esbrinar què ha passat, es posa les botes de muntanya i es dirigeix cap el mar, o cap el terreny que abans era mar, i que ara són muntanyes, valls i depressions desconegudes, i l’home camina content i disposat a recórrer el nou territori que el moment li ofereix perquè el conegui. És a dir, davant qualsevol canvi, sigui bo o dolent, davant tota nova circumstància, cal acceptar-la i explorar-la, conèixer-la, amb alegria. La alegria de poder-ho encara fer.

Desconec la imatge que, des de dalt d’un penya-segat, formaven avui sis caiacs blaus passant com fletxes sobre les ones i empesos pel vent, però la puc imaginar, i sobretot la puc viure, perquè jo era en un d’aquests caiacs. Tot queda per més que en el mateix instant de ser desaparegui. Tot el que vivim amb intensitat, sort i alegria, ni es pot comprar ni vendre ni perdre. És.

La d’avui ha sigut una sortida esplèndida, podria dir que única, i m’equivocaria, perquè totes les sortides són esplèndides i úniques.

Acabar dient que desconec si escriure i llegir aquest blog val la pena, ja m’ho direu, lo de llegir-lo (encara que quasi mai algú diu, i no passa res, no dir, és el privilegi del lector, llegir i callar) el que sí sé que val la pena és sortir al mar, viure’l, com val la pena sortir al mar que és la vida, viure-la. Això no cal que m’ho digueu, ho sé.

El proper divendres, si tot va bé, continuarem.

Aquestes són les fotos d’avui, en el moment de descans, abans de tornar a vent i ones, i buscar i pujar al riu de vent.