Diumenge vam sortir amb una tramuntana
alegre, que clarejava el paisatge, el feia una pintura viva on nosaltres érem també vius, amb agilitat i moviment, les nostres éren les úniques
embarcacions, el mar era tot nostre, i amb una mica d’esforç, no massa, contra tramuntana
força quatre i potser ratxes força cinc, vam enfilar Nord, protegint-nos en els
penya-segats, i vam arribar a Cala Bona, on al banyar-nos vam tenir una petita
aventura, amb un toc sorprenent.
Quan fa un parell de mesos ens vam banyar a
Cala Bona, vam veure dos peixos manta, i diumenge un de nosaltres, al entrar a
banyar, va trepitjar-ne un més gran que els que havíem vist. Passat l’ensurt,
sense haver estat ferit pel fibló ni haver rebut cap descarrega elèctrica, només
forçat a fer uns bots i alguna exclamació per la sorpresa, vam mirar al peix
manta. Ell o ella també ens mirava. Primer ens havia mostrat la seva part
blanca, i també molt clarament el seu fibló, però ara s’havia recol·locat i mostrava
la part més amarronada, i se la veia molt tranquil·la, nosaltres la estudiàvem
i ella també ens estudiava a nosaltres.
Vam fer una foto, i després volíem
fotografiar la part blanca, i perquè es girés, un company va deixar caure una
pedreta, molt petita, a sobre,
Però la pedra es va desviar. Vaig pensar
que era un efecte visual, encara que l’aigua estava molt clara, i el company va
deixar caure una pedra una mica més gran, que tampoc va arribar al peix, es va
desviar abans. Llavors vam saber que hi havia quelcom que escapava a la lògica.
Dues pedres més, amb el mateix resultat, abans d’arribar al peix la pedra es
desviava, com frenada per una força, com si una barrera protegís al peix.
De sobte, la manta es va cobrir de sorra,
davant nostre, i va desaparèixer, només sabíem que hi era per la forma de la
sorra. Crec que va decidir que érem uns avorrits sense cap interès, uns essers
estranys que inútilment deixaven caure pedres. Si la tornem a trobar, no la
molestarem més.
Vam tornar agafant el riu de mar, un riu
que la tramuntana impulsa, i que fa que el que anant havíem tardat una hora
d’esforç, tornant tardéssim uns quinze minuts, volant sobre l’aigua, sense
remar, només timonejant amb la pala. Un plaer que mai oblido, mai he d’oblidar,
mai vull oblidar, i sempre que pugui he de experimentar i fer, no té preu. El
riu no és a tot arreu, cal trobar-lo i saber, per experiència, on embarcar-se
en ell i deixar-se portar. I només cal deixar-se portar, timonejant sense
clavar la pala (clavar-la de manera brusca pot fer bolcar), cal col·locar-la de
manera suau a sobre l’aigua, sentint l’equilibri, jugant amb la velocitat i la
direcció.
Durant la sortida vam parlar de topònims i
dels orígens dels diversos noms dels llocs de la costa. Avui n’explico dos, i
crec que importants. L’origen dels noms Cap de Creus i Cadaqués.
No
hi ha unanimitat en quant a l’origen del nom “Cap de Creus”, i tot són
suposicions basades en els pocs documents que han resistit el pas del temps i
els atacs del pirates.
L’any
976, en una donació del comte Gaufred d’Empuries a Santa María de Roses es diu
“portus cuius vocitatur Crux”,
parlant d’un port que probablement és Portaló (dit Portolongo per la seva
profunditat endinsant-se en terra), i on hi ha els límits territorials de Sant
Pere de Roda.
L’any
1030, el comte Hug I d’Empuries ven per quatre onzes d’or el territori de
l’actual terme de Cadaqués a Sant Pere de Roda, i en el document es menciona un
port entre Culip i Potlligat, que s’anomena Cap de Creus (aliumque qui vocatur Caput Crucis). El port és segurament cala
Jugadora.
L’any
1116, atorgant els drets del coral a Sant Pere de Roda, esmenten els ports de
Cap de Creus (omnes portos quos vulgo
singulares vocant a capite Portum Crucis..... qui voluerint corallum habere de
Caput Crucis).
L’any
1276, s’el nombra Capud de Crou.
Pierre
de Marca (1594- 1662), arquebisbe de Paris, cita un vell document del rei Hug
(987-996), que parla de creus gravades o plantades al cap de Creus. Avui se’n
coneix una gravada al coll de les Portes, vora un camí que portava a les cales
de Culip, Jugadora i Fredosa.
Joan
Coromines parla d’una gran creu que havia al Caput Crucis i que va substituir a
l’estatua d’Aphrodite Kyteria, col·locada allí pels grecs. També es parla de
tres creus que sembla que per la seva mida es veien des de lluny. No podem
tenir cap constància històrica que ho confirmi.
Hi
ha un mapa francès de Cadaqués de l’any 1706 on és escrit: Plan de la Ville de Cap d’Aques.
Firmo
Ferrer proposa Cap Creux, que en
francès és Cap Buit, perquè la Coua del Infern el buida per dins. També podria
ser buit per les moltes cales que l’envoltant.
Els
francesos, des de els més antics mapes que disposem, parlen de Capdequiers (quiers en francès=roques,
quers en català antic=roques, així doncs, cap de roques), però creen confusió
anomenant també Capdequiers al poble, quan, tal com veurem més endavant, el nom
de Cadaqués és semblant al nom antic del cap, Capdequiers, però es possible que
sigui pura coincidència, ja que el nom de Cadaqués té un origen diferent.
Tindríem
així, resumint possibilitats, que el nom és Cap de Creus
1-
per
les creus
2-
Cap
Creux per ser buit
3-
Capdequiers
per les roques
4-
I
encara una literària, però sense fonament documental històric: Cap de Creus per
les creus del molts naufragis que allí hi ha hagut al llarg dels segles.
És
molt probable que antigament fos Capdequiers, i que posteriorment, al
col·locar-hi creus (no podem saber amb certesa quines) el nom es cristianitzes
i esdevingués Cap de Creus.
Recordar
que a la roca blanca on acaba el cap, i també la Península Ibérica, just a la
vora del mar, es pot veure una creu, de aproximadament un metre, no pas gravada
sinó feta per la natura, i hi ha qui diu que és la creu que dona nom al Cap,
però sembla força dubtós perquè si no és des de molt a prop, no és pot
distingir la seva forma de creu.
També
és cert que el Cap, quan el mar està enfurismat, és una creu, i no és
d’estranyar que moltes creus, reals o virtuals, el poblin, i l’hi donin el seu
nom..
Diguem
doncs Capdequiers (cap de roques) perquè és evident i consta en els documents
antics, i posteriorment, ja sigui derivat de Capdequiers, o, encara que
semblant a Capdequiers, com a resultat de les creus afegides, Cap de
Creus.
En
quant a l’origen del nom Cadaqués, també tot són suposicions, no hi ha certeses
absolutes. La primera referència escrita és en un document del any 800, on es
parla del naufragi a Portlligat del vaixell que portava les restes dels sants
Abdón i Senen (Sant Antoni, el nom d’una platja de Portlligat és deformació de
Sant Abdón i Senén).
A
la “Marca Hispànica”, obra publicada a París l’any 1688, en el llibre quart,
Baluze diu que el nom és Kadachers, encara que els francesos anomenen
Capdequier a Cadaqués (Kadachers, quod
Franci vocant Capdequier).
El
ja anomenat Pierre de Marca, en el primer llibre de la “Marca Hispànica,
menciona un document del l’any 1030, on es parla de dos llocs diferents, Caput
Crucis (Cap de Creus) i Kadachers (Cadaqués). (Caput crucis et alius quem dicunt Kadachers). Però en el mateix
primer llibre Marca, que havia nascut a prop de Pau, i per tant era bon
coneixedor del territori, anomena Cadaqués,
és a dir, l’actual nom, al poble proper a Cap de Creus.
El
nom Cadaqués podria venir de Cap de Creus o Cap de Quiers (roques), però els
primers i més antics document, mai inclouen la lletra “p”, és adir, l’anomenen
Cadachiers, Cadaquié, Cadaquers documents, encara que posteriorment apareixerà
la “p”. Sembla que etimològicament és impensable passar de Cap a Ca sense la
“p”.
Pot
venir del arbre càdec (o ginebrés), perquè eren molts els boscos de càdecs al
voltant del poble. Sembla que popularment, des de temps antics, es diu que el
nom ve dels càdecs i de les roques. L’any 1790, el 27 de gener, Francisco de
Zamora passa per Cadaqués i escriu que els habitants diuen que el nom ve dels
molts “càdachs” que hi ha. Avui els càdecs són quasi extingits. A Cadaqués un
lloc amb molts de sures se l’hi diu “Surers”, doncs amb molts de “càdachs”
“Cadaquers”.
Es
podrien ajuntar les dues opcions, càdecs i roques, i de fet els habitants
tradicionalment han cregut que Cadaqués es refereix a un lloc rocós poblat de
càdecs. (Cadach Quers).
Josep
Rahola escriu que als documents dels segles XII, XIII, XIV, XV i en alguns del
XVI, s’escriu CADAQUERS, i als segells oficials també deia CADAQUERS. Només a principis del XIX canvia a
CADAQUÉS.
També
apareix en documents com QUEDAQUÉS, CADAQUESIUM, CAPDEQUERS, CADAQUIS, CAP
D’AQUES, CATXAQUES, CAPDEQUES, QUADACHERS, QUADAQUERIIS, CADACHERIIS,
CADAQUERIIS.
Altra
possibilitat és l’origen grec. KATA
KARIOS (Catacarios), vol dir al llarg de les roques, damunt de les roques,
entre roques, en el roquissar, o KATA-KAIRUS (Catacairos), vol dir port
ocasional. En ambdós casos una evolució fonètica fins a Cadaqués sembla
possible.
Resumint:
1-
un lloc rocós amb molts càdecs (Cadac
quers)
2-
un lloc amb molts càdecs (Cadaquers)
3-
un cap amb moltes roques (Capdequiers)
4-
al llarg o damunt de les roques (Kata Karios)
5-
port ocasional (Kata Kairus)
I en aquest poble i en aquest Cap tenim la
sort de ser-hi nosaltres, palejant al mar que els uneix i que ens acull. Aquesta
tarda tornem a sortir. Si tot va bé, ho contarem a la propera entrada.
Avui només dues fotos, les dues de la
sortida de diumenge: Cala Bona i el seu peix manta.
