2- HISTÒRIES

A vegades, quan sortim de la platja de Portlligat, comencem un traç que aquell dia sabem dibuixarà una figura assolida, que valdrà la pena. Ho sabem sense més. Ens ho diu potser la manera de trobar-nos, la manera en que preparem els caiacs, les paraules mentre estem a la riba, tot just abans d’entrar als caiacs i donar la primera palada, sempre màgica i que obre la esplèndida sensació de ser altra vegada al mar. Sense dir-ho, ho sabem: aquell dia la sortida ens plaurà, el dibuix que farem al mar valdrà la pena. Aquest dimarts va ser així.

Ja de bon inici, al trobar-nos, tot portava llum. I una vegada al mar, cada palada que enfilava Boquelles, posava en marxa la singularitat de ser sols en un mar d’hivern. La sortida va ser equilibrada, curta, amb bon rotllo i alegria, i vam tornar molt millor, crec, que quan vam sortir. 

El ser humà és capaç de fer misèries o meravelles, d’ell o d’ella depèn. És capaç de torturar, construir camps d’extermini, massacrar i destruir en guerres, mantenir-se frívolament aliè davant la fam i les injustícies, però també és capaç de compondre sinfonies, aixecar catedrals, ajudar i implicar-se quan cal, sentir i ser amb quan l’envolta. Dimarts, en el nostre limitat entorn, de manera senzilla, vam compondre una humil simfonia de palades, mar, amics, roques i temps.

Érem quatre i teníem poc temps. Vam palejar fins a Escucurucu, l’illot triangular a l’entrada de la badia de Cadaqués. Allí ens vam banyar, de cop, saltant a l’aigua des de roques difícils, i ajudant-nos per poder sortir, perquè també la sortida des de l’aigua era difícil. Després vam tornar en un vespre plàcid, portant amb nosaltres tranquil·litat, allò tan preuat i que el mar ens dona, igual que a vegades ens dona moviment i tempesta. Vam arribar a Portlligat amb les ultimes llums del dia.

Dalí no era ximple, no, i quan va fer la seva casa en un lloc com Portlligat, tenia raons per fer-la. Entrar des de mar a Portlligat, i més al vespre, ens apropa a arrels antigues, ens transmet una sensació que no es pot comprar ni trobar als bancs, ens porta a la consciencia de ser, petits però vius, dins d’un tot que té equilibri i que se’ns emporta. I, com sempre vam entrar a Portlligat sols, érem sols, sempre som sols.  Cafeteries i carrers són sempre plens de gent, però sempre som sols al mar. Cal caminar carrers, i seure a cafeteries, però cal no oblidar el mar, que sempre hi és, ens acull i mai és igual.

He dit que el ser humà pot fer crueltats extremes, però crec que quan el conjunt de ser humans, és a dir, la Humanitat, és capaç d’evitar pobresa i fam extrema, d'evitar el desconeixement, el dogmatisme, la por, i l’odi a l’altre, llavors se’n surt prou bé, soluciona problemes i s’apropa a la felicitat objectiva. I al llarg de la Història, en moltes ocasions, la Humanitat ho aconsegueix. 

La Història, amb majúscules, està feta de petites histories personals, i quan en elles es pot evitar conflicte i rancuna, competivitat, ignorancia i ambició, també ens en sortim prou bé, i ens apropem a la felicitat subjectiva. La nostra història personal, al menys dues vegades a la setmana, té a veure amb el mar. I, tal com ja he dit, crec que del mar sempre tornem més contents, més rics, mes a prop de la felicitat subjectiva. I llavors tot ens és més fàcil.

     

Continuarà, doncs, la nostra història al mar...

1- EL MAR

En aquest blog vull escriure no sé ben bé què, que és la millor manera de comença’l, perquè així hi podrà entrar tot. I sortint al mar, cal estar disposat a acceptar-ho tot, no pots posar límits a res, no en va el mar no coneix límits, ni els accepta, és la llibertat total, i a més, hi és sempre, de manera que som afortunats: tenim un lloc sense límits, amb llibertat total, i que hi és sempre. El mar. Tenim uns caiacs per entrar en aquest lloc, som gent amiga, tenim un temps per fer-ho, què més podem demanar. Endavant, doncs,  el nostre tresor són els molt dies que sortim i sortim i acumulem vivències.

El mar, a més, no ens demana res per acollir-nos. Només cal arribar-hi amb bona disposició, amb ganes de passar-ho bé, trobar-se amb companys que també entenen què és el mar, que saben que mai és igual, que cada sortida és diferent i, m’atreveixo a dir, que cada sortida és magnífica. Som un grup d’amics que només ens coneixem del mar i al mar, i que quan acaba la sortida, deixem el nostre equipatge de mar, adéu, adéu, i no ens tornem a veure fins una possible propera sortida. I mentre podem, volem gaudir molt i molt, d’aquest privilegi de llibertat i d’aventura. Perquè sempre que surts a mar, surts a l’aventura, que vol dir a lo que vingui, “a ventura”. Mai millor dit, entrar al mar és entrar en un àmbit on tot pot venir.

A mesura que potser escrigui més entrades en aquest blog, i potser ho faci en quasi cada sortida, aniré sabent què vull escriure, o millor, escrivint sabré què he escrit. Perquè escriure és també entrar en un mar on tot és possible, on no tens límits, on vius acceptant allò que vingui, i en tota veritable aventura no saps en absolut què t’espera, ni tan sol saps on vas, ho coneixes a mesura que el viatge es va fent, sigui viatge pel mar o per l’escriptura, i només al tornar a port, o al acabar el full escrit, saps el que has fet, vist i viscut al mar, i saps el que has escrit al paper. 

Una ultima consideració: al mar s’aprèn molt. Però això ho deixaré per un altra entrada del blog, no necessàriament la propera, perquè vull entrar en aquests escrits com entro sempre al mar, enfilant l’horitzó i anant cap a ell, sense plans ni deures ni obligacions. Llibertat total. Però en algun moment, potser parlarem de lo molt que es pot aprendre al mar.

I avui, divendres, 1 de febrer de 2019, hem sortit al mar. Un dia més. Un privilegi. I hem tingut una sortida moguda, una mica sorprenent, plena de moments diferents, contraposats.

Érem només tres. Alicia, Toni Sbert i jo. I érem també sols a Portlligat. És hivern, i a l’hivern Portlligat és quasi sempre desert. A terra feia fred. Però al mar, palejant, feia calor, jo fins i tot he tingut que treure’m el paravents, i tots tres suàvem.

Estava anunciat vent de mar bastant fort, i hi havia mar de fons, però quan hem sortit de la bocana, hem vist que podíem palejar bé, sense problema. Hem arribat a Punta Codera, on la intensitat de les ones sempre augmenta, però hem vist que podíem continuar fins a Cala Jugadora, on les ones ja eren bastant altes. Llavors, hem girat per tornar cap a Guillola i banyar-nos.

El vent, tal com estava anunciat, ha pujat de força, i hem tingut una tornada saltant ones, contra vent i sol, però ha sigut bonica i divertida, dura, però sense cap problema.

Ens hem banyat tots tres, amb aigua que està agafant ja el fred de l’hivern, i al reprendre la palejada per tornar cap a Portlligat, hem trobat un mar sorprenent. Ha entrat tramuntana, i el vent i, fins i tot, el mar, ens portaven, però les ones eren encara de vent de mar, contra nosaltres. És a dir, avançàvem fàcil, impulsats pel vent, però les ones anaven contra nosaltres. Era un mar que no ho tenia clar ni ell mateix. Crec que era un mar pirata.

Hem arribat a Portlligat cansats i molt remoguts pel moviment que ens ha donat el mar, avui fluctuant, mai disposat a anar cap un sol lloc, poderós però que ens ha acceptat, a nosaltres tres, diminuts, portats d’aquí enllà, avançant com podíem, i acceptant també nosaltres al mar, i acceptant el moment, el que al moment arriba, de fet, els molts diferents moments que hem tingut avui. Cap queixa. Al contrari, només agraïment per haver sortit i haver gaudit un dia més.  

Ens podíem haver quedat a casa, tranquilets, calentets, sense fer res, o fent altres coses més quotidianes, però les dues hores i mitja que ha durat la sortida, haguessin passat llavors ràpides, com passen les hores que no són singulars, i no hauríem experimentat ni sentit la força d’una natura que et colpeja i et carrega d’energia. Sempre és més fàcil no fer que fer, per això, quina sort haver fet avui, haver decidit trobar-nos a Portlligat i haver passat dues hores i mitja singulars i intenses, al mar i en una costa que mai són iguals.  

Escric encara amb sal a l’ànim, amb imatges a la retina d’ones i sol i roques i horitzó, avui un horitzó trencat, busco i ajunto punts i lletres amb alegria per haver gaudit un dia més de quelcom tan senzill com és sortir a la natura, ser amb ella, fer exercici de cos i d’ànima, i acabo amb intenció de tornar-hi. Com no, Portlligat espera.

I avui dormirem bé, cansats, navegant si cal en somnis, també en mars amics i pirates.

Que no acabi.

Continuarà.