6- ILLES I TONYINES

Avui escriuré curt, i no parlaré de peixos amb voluntat de llaurar, ni de vents que eren mares a Portbou, avui seré més assenyat, em controlaré i parlaré d’illes, tres, petites, només uns dos centenars de metres, on durant les nits, només durant les nits, en una hi cauen de manera continuada llamps, en un altra hi bufa també de manera continuada un vent huracanat, i a la tercera hi cau sense parar una pluja torrencial. Són una al costat de l’altra, però la pluja, el vent i els llamps es limiten a ser, de manera escrupolosa, a sobre de l’illa on corresponen, i no sobre les altres, ni sobre el mar, són tot un espectacle, i es pot veure perquè els llamps de l’illa del llamps ho il·luminen tot. I també es pot escoltar, i val la pena, una simfonia de vent, pluja i llamps sobre illes, al mig del mar. Al costat hi ha una quarta illa, però aquesta té tendència a navegar, només durant la nit, i això és un problema pels vaixells, que se la troben en plena nit on no surt als mapes, i només quan acaba la nit torna al seu lloc, i quan surt el sol, la troba al costat de les tres altres illes, totes ja sense llamps, ni pluja, ni vent, ni moviment en el cas de la quarta, tranquil·les, com si durant la nit no hagués passat res.

Aquest divendres vam tenir una de les sortides més boniques que recordo en els quaranta-tres anys que porto palejant en aquesta costa: mar, illes, roques, bany, tonyines, moltes, moltes tonyines, totes les tonyines, i tornant, a vegades paràvem tots de palejar, colpejats per la bellesa del mar i del sol ponent. Una sort. No la puc descriure. Cal deixar d’escriure, jo, i vosaltres de llegir això,  i tornar al passat divendres i viure-la, aquesta sort. Val la pena. Fem-ho. Feu-ho.

Diumenge va ser sortida multitudinària i divertida, tranquil·la, de les que dibuixen records amables i que ens diuen, altra vegada, quina sort, no som tristos sota el sol, no anirem al infern, Dante ens trobarà palejant, banyant-nos, sent al sol, amb alegria, la que aparta inferns i dimonis, una alegria que sempre sentim i portem amb nosaltres, quan enfilem la bocana de Portlligat, sabent que ens espera el mar obert.

Potser al palejar els primers metres de mar a Porlligat ens espera i trobem sempre la força de qui, desnortat, només vol anar si és anar endavant, sabent que no hi ha vida que valgui la pena sense quelcom desconegut davant. Sí, crec que sobre el mar de Portlligat flota una alegria determinada, que espera, i que per sort trobem, i amb la que sortim per la bocana com il·luminats.  

Acabo amb un detall tècnic, sobre el mar que és la xarxa d’internet. He vist que hi ha qui s’ha registrat al blog, utilitzant la casella de subscriure per mail, però per fer-la efectiva, i rebre així per mail la entrada cada vegada que es publica, cal obrir el mail que d’immediat us envia blogger com a resposta i confirmar la subscripció clicant allà on al dit mail ho indica.    

Cal també dir que agraeixo qualsevol comentari fet al blog, per allò de comunicar i també evitar la soledat de només escriure en una direcció. He comés l’error de no contestar als comentaris que s’han fet, però ara entenc que val la pena fer-ho, i ho faré, contestaré, entre illes, llamps, tonyines, sol, records alegres, roques, moviment, i el que arribi, si cal contestaré.

Fotos de la sortida de divendres, i al final dues de la sortida de diumenge.

 Abans de sortir

 Pas de sa Freu, entre Encalladora i Cap de Creus. Al fons es veu Portbou i França.

 Illa Massa d'Or o Sa Rata

 Sa Rata

 Totes les demés fotos: tornant.

Centenars d'ocells sobre un dels bancs de tonyines que vam trobar.

A sota, Dues fotos de la sortida de diumenge.

5- ELS VENTS

Acabo de tornar d’una sortida on el vent de garbí ens ha dificultat la tornada, hem saltat contra ones i vent, hem arribat xops i amb fred, cansats, però ens ho hem passat molt bé, i és que avui podíem ser una mica temeraris, només una mica, perquè tots teníem experiència i no hi havia cap principiant, que són benvinguts, però avui no han vingut, potser el mar no era l'adequat, ha sigut un plaer cavalcar arran dels penya-segats fins a la punta de Cap de Creus, allí treure el nas, veure el Mar d’Avall, Portbou, França, i girar i tornar, ja enfrontant les ones i el vent, cavalcant i mullant-nos i veient a la distancia Portlligat, allí on havíem d’arribar.

Sempre, però especialment quan hi ha tempesta, cal palejar agrupats. Avui ho hem fet, però en general és una assignatura pendent, perquè quasi mai ho fem. Quan jo dic “ara anem agrupats”, immediatament tothom es dispersa, i un és aquí, l’altre allà, cadascú en un punt cardinal, i si més punts cardinals hi hagués tothom els buscaria. I tots i totes lluny, massa lluny. A vegades ens separen centenars de metres, i si llavors algú té una dificultat, la distancia és una dificultat afegida, perquè el temps que passa fins que arribes per ajudar, ho complica tot. He provat de fer al inrevés i dir “ ara anem dispersats”, però llavors em fan cas, i tothom es dispersa, és la tendència a una anarquia que agrada, anar aïllats i lluny l’un de l’altre.

Per entendre la importància d’anar agrupats, explico ara la sortida que vam tenir el primer dia d’aquest any, el dia 1 de gener. Volíem veure la sortida del sol, la primera sortida del any, primera sortida tant del sol com de nosaltres (tenim tot el dret a comparar-nos amb el sol, de fet, fem el que volem, i sentir-nos un sol a sobre el caiac em sembla esplèndid, posats a apuntar, apuntem alt, a la lluna si cal, i arribarem fins on arribem, però segur que més amunt i lluny que apuntant baix). Així doncs, imagineu dotze sols (de sol) sobre dotze caiacs, i entre aquests dotze hi havia molts, però que molts principiants. Podria dir que jo era l’únic que podia monitoritzar un rescat.

Només sortir, ja abans de la bocana, vaig tenir que arrastrar (lligar amb una corda o cap d’arrastre, en aquest cas sobretot per ajudar a mantenir la direcció) a una palista que s’entestava en anar directa contra les roques de l’illa Sa Farnera. Però una vegada lligada i corregit el seu rumb, vam anar tots bé, una mica dispersats, fins a prop de Cap de Creus, on vam parar, i tots junts vam veure una esplèndida sortida del sol, sense núvols ni boires, i amb la música llunyana de sardanes de qui celebrava el Any Nou ballant al Far de Cap de Creus, una musica que ens portava el vent segons com bufava. Era vent de Nord.

Com bé sabeu, el vent del Nord, la tramuntana, en un altra vida va ser una dona de Portbou, mare d’una nena i d’un nen, una dona noble i forta que vivia a prop de l’estació de tren, de fet, a Portobou tothom viu a prop de l’estació, bé, el fet és que ara, en la seva vida de vent, aquella antiga mare de Portbou és també una vent (en femení, perquè no?) noble i forta, que acompanya i neteja i bufa amb alegria. Quan la meva filla petita, la Lucia, surt de casa per anar al cole, la vent la veu i l’acompanya, la cuida (què bé ser cuida’t per una vent camí de l’escola), i és que com a vent encara recorda al seu fill i la seva filla, i només al arribar a la benzinera, és quan Lucia tira a la dreta, adéu, adéu, i la vent continua recta, cap al sud, cap el mar i les illes, adéu, adéu, fins la propera. I sempre hi ha una propera.

També és conegut que l’antic vent del Nord, el que era abans de la vent d’ara, des de que es va retirar de ser vent, es dedica a cuidar d’un hort, on sobretot hi té verdures, i un avellaner. Els seus veïns saben que és l’antic vent del Nord, però els hi fa gracia, els hi agrada, i són discrets, no ho esbomben, són tan discrets com ho és el vent que cultiva verdures, i a qui es veu feliç fent-ho.

Un dia parlaré dels vents xinesos, que d’elles i ells hi ha molt a parlar, però serà un altre dia, avui he d’acabar lo del sortida del primer de gener, que tinc a tothom parat al mig del mar, veient un sol que ja deu ser alt i sentin sardanes que potser ja han acabat.

Bé, una vegada vista la sortida del sol, vam enfilar Nord, per treure com sempre el nas a la punta de Cap de Creus i veure França, I d’immediat ens vam dispersar. Molt. Jo anava encara arrastrant a la palista amb voluntat d’anar conra les illes, i a mesura que ens apropàvem a Cap de Creus hi havia més ones, no massa grans i molt nobles, i va haver-hi un moment en que la distancia entre el primer i el últim del grup era de potser més d’un kilòmetre. Massa. Si llavors hi ha un problema, i algú bolca, en circumstàncies de mar tranquil, i aquell ho era, no tardo ni un minut en buidar d’aigua el caiac i remuntar la persona bolcada (a l’hivern és important fer-ho ràpid perquè no agafi fred), però si la distancia a la que bolca és d’un kilòmetre, llavors el temps que tardo en arribar, encara que és poc perquè els caiacs són ràpids, ho complica perquè la persona bolcada està massa temps a l’aigua.

Aquell dia no va passar res, i tots vam anar a una platja, on ens vam banyar i vam menjar i celebrar el nou any, però cal ser prudent i anar agrupats. La manera de fer-ho és que cada cert temps els que van davant s’aturin i vegin on són els demés. De fet, he de dir, que quan hi mala mar, tothom s’agrupa, la voluntat de supervivència pot a l’esperit d’anarquia.

Ja que he parlat del Far de Cap de Creus, i he parlat també de vents, diré que a mi, personalment, a vegades el mar, quan dormo, arriba fins al meu coixí, suposo que com arriba al coixí de tothom, uns l’escolten, altres no, i em conta allò que conta el mar, que és molt perquè el mar rep i guarda la memòria de tothom qui l’ha navegat, imagineu l’abast de pensaments i records que té el mar, i una nit em va contar dels vents que volten pel món robant la llum dels fars. Són vents d’Abisinia. Però d’això, com de tantes altres coses, en parlarem un altre dia, cal mantenir un cert ordre, no deixar que regni la disbauxa dins d’un blog sobre el mar, o sí, que faci el que vulgui fer, comprendre que el mar no pot tenir ordre perquè té tots els camins possibles i és un laberint on tothom es pot perdre, d’aquí lo de palejar dispersats.

Amb o sense ordre, dispersats o compactes, sent sempre amigues i amics dels vents, sobretot del vent del Nord, amb entrades de blog molt llargues o molt llargues, amb la coherència dels il·luminats i la poca solta que t’arriba quan estires amb un cap d’arrastre algú que vol estimbar-se contra illes, i a sobre se li escapa el riure per sota el nas, incapaços de viure sense quelcom desconegut davant, sorpresos, però no massa, en un mar que mai és el mateix, que hi és una i altra vegada, continuarem...

Acabar dient que en Gaèlic la paraula Justícia també vol dir Bellesa i Llibertat. Tres conceptes magnífics en una única paraula.

Les fotos dels dispersats del 1 de gener de 2019, a la platja i tornant a Portlligat. A l'última foto es pot apreciar, lluny, alguns dels caiacs, massa distanciats.