Bitacoracaiaques: 6- ILLES I TONYINES

Avui escriuré curt, i no parlaré de peixos amb voluntat de llaurar, ni de vents que eren mares a Portbou, avui seré més assenyat, em controlaré i parlaré d’illes, tres, petites, només uns dos centenars de metres, on durant les nits, només durant les nits, en una hi cauen de manera continuada llamps, en un altra hi bufa també de manera continuada un vent huracanat, i a la tercera hi cau sense parar una pluja torrencial. Són una al costat de l’altra, però la pluja, el vent i els llamps es limiten a ser, de manera escrupolosa, a sobre de l’illa on corresponen, i no sobre les altres, ni sobre el mar, són tot un espectacle, i es pot veure perquè els llamps de l’illa del llamps ho il·luminen tot. I també es pot escoltar, i val la pena, una simfonia de vent, pluja i llamps sobre illes, al mig del mar. Al costat hi ha una quarta illa, però aquesta té tendència a navegar, només durant la nit, i això és un problema pels vaixells, que se la troben en plena nit on no surt als mapes, i només quan acaba la nit torna al seu lloc, i quan surt el sol, la troba al costat de les tres altres illes, totes ja sense llamps, ni pluja, ni vent, ni moviment en el cas de la quarta, tranquil·les, com si durant la nit no hagués passat res.

Aquest divendres vam tenir una de les sortides més boniques que recordo en els quaranta-tres anys que porto palejant en aquesta costa: mar, illes, roques, bany, tonyines, moltes, moltes tonyines, totes les tonyines, i tornant, a vegades paràvem tots de palejar, colpejats per la bellesa del mar i del sol ponent. Una sort. No la puc descriure. Cal deixar d’escriure, jo, i vosaltres de llegir això, i tornar al passat divendres i viure-la, aquesta sort. Val la pena. Fem-ho. Feu-ho.

Diumenge va ser sortida multitudinària i divertida, tranquil·la, de les que dibuixen records amables i que ens diuen, altra vegada, quina sort, no som tristos sota el sol, no anirem al infern, Dante ens trobarà palejant, banyant-nos, sent al sol, amb alegria, la que aparta inferns i dimonis, una alegria que sempre sentim i portem amb nosaltres, quan enfilem la bocana de Portlligat, sabent que ens espera el mar obert.

Potser al palejar els primers metres de mar a Porlligat ens espera i trobem sempre la força de qui, desnortat, només vol anar si és anar endavant, sabent que no hi ha vida que valgui la pena sense quelcom desconegut davant. Sí, crec que sobre el mar de Portlligat flota una alegria determinada, que espera, i que per sort trobem, i amb la que sortim per la bocana com il·luminats.

Acabo amb un detall tècnic, sobre el mar que és la xarxa d’internet. He vist que hi ha qui s’ha registrat al blog, utilitzant la casella de subscriure per mail, però per fer-la efectiva, i rebre així per mail la entrada cada vegada que es publica, cal obrir el mail que d’immediat us envia blogger com a resposta i confirmar la subscripció clicant allà on al dit mail ho indica.

Cal també dir que agraeixo qualsevol comentari fet al blog, per allò de comunicar i també evitar la soledat de només escriure en una direcció. He comés l’error de no contestar als comentaris que s’han fet, però ara entenc que val la pena fer-ho, i ho faré, contestaré, entre illes, llamps, tonyines, sol, records alegres, roques, moviment, i el que arribi, si cal contestaré.

Fotos de la sortida de divendres, i al final dues de la sortida de diumenge.