Avui escric una mica atramuntanat. No pot
ser d’altra manera. Hem tingut tres sortides, que es van convertir en quatre,
perquè en una ens vam dividir en dos grups, i jo vaig ser en els dos grups, quanticament parlant, totes les sortides amb una tramuntana important, poderosa, noble, amiga, que se’ns va emportar,
il·luminats, petits entre verberols i polsim. Verberols són les cabretes, les
petites ones que aixeca el vent. Polsim és l’aigua que en forma d’escuma aixeca
el vent, junt amb els verberols, quan és molt fort; el polsim és el límit que
ens posem en caiac, quan el veiem, il·luminats o no, anem amb molta cura.
L’any 1854, durant la guerra de Crimea
entre Rusia i una coalició formada per l’imperi Otomà, França, el Regne Unit i
el regne de Sardenya, Lord Raglan va ordenar la famosa carrega de la brigada
lleugera de cavalleria britànica, vuit-cents soldats a cavall contra unes posicions
artillades, tot i saber que als flancs hi havia més artilleria que va jugar al
tir al blanc amb els soldats i els cavalls anglesos, de vuit-cents només en van
tornar dos-cents, i no va servir de res, ni van arribar fins a la posició
atacada. Tot i així, el poeta Lord Tenysson va escriure un poema dient “a
nosaltres no ens corresponia pensar perquè / ens corresponia cavalcar i morir”
glorificant una idiota irracionalitat.
Dos mil anys abans, Horacio escrivia a un
amic dient-li “sapere aude, incipe”, és a dir, “atreveix-te a saber (a pensar,
a utilitzar la raó), comença”. Ho deia referint-se a la capacitat d’Ulises per pensar
i enfrontar les circumstancies que se li presentaven a la seva tornada a
Ítaca.
Nosaltres, els de Caiaqués, la banda
d’amics sense solta ni volta, ordre ni concert, ens llancem contra ones i vent
pel plaer de sentir contra nosaltres la força vivificant de una natura amb esquitxos
que ens llança la tramuntana, sabent que l’alè i la força que gastem i obtenim
cavalcant ones ens alimenten l’ànima que potser tenim. I crec que això, aquest
cavalcar la natura, va més pel costat de Horacio que pel de Tenysson. Ens ho
passem bé, arribem a Cap de Creus, no hi ha de moment artilleria que ens
ataqui, i també de moment tornem tots.
I no volem conquerir ni defensar cap
terreny. Com Goethe pensem que allò bo, noble i bell, és arreu, no només en un
país ni en un lloc especial. El ser humà pot trobar, prendre i donar forma a
allò bo, noble i bell allà on ho trobi. Nosaltres ho trobem sortint de
Portlligat, però no el defensarem ni el glorificarem. Contra el que diu
Tenysson, nosaltres sí pensem, amb el pensament que bonament podem, la raó perquè ens
llancem en una carrega contra les ones i el vent, o a favor de les ones i el vent:
ho fem per passar-ho bé, no per cavalcar i morir, com defensa Tenysson. I a
més, crec que la imatge que deixem i allò que sentim fent-ho, per més que sent pocs
i sense cavalls, més que dramàtic i punyent és engrescador i vivificant. Per
això hi tornem.
El pintor Turner es va fer lligar durant quatre
hores al màstil d’un vaixell que enfrontava una forta tempesta de mar, per captar bé
el temperament de la natura. Ulises també es va fer lligar a un màstil per
escoltar què deien les sirenes, mentre els seus homes bogaven amb les orelles
tapades, quan es probable que les sirenes no diguin mai res que es pugui
entendre, és a dir, parlin fluix i amb poca claredat perquè els mariners
s’apropin més a les roques, per tal d’entendre el que diuen, i acabin
naufragant, són llestes les sirenes, i coneixen la curiositat del esser humà.
Nosaltres ens lliguem o encaixem als nostres caiacs per estar a prop del mar, i
ser amb ell, escoltar el que diu, i no és una imatge poètica, el mar parla,
diu, comunica, transmet, alimenta, cal ser a prop d’ell o d’ella, i entendre el
seu llenguatge. Turner no anava equivocat.
Fins aquí havia escrit avui al migdia, i
llavors he sortit al mar, i ara acabo de tornar de la sortida d’avui dimarts,
també amb tramuntana, esplèndida, i encara porto sal arreu, i imatges i
alegria, i penso que el que cal fer és sortir al mar, us esperem a Portlligat.
Continuarà.
Continuarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada