31- UN CANYAR FORA DEL TEMPS

Avui un text curt.

Una cançó diu que a casa les portes estan obertes a tots els vents, i també a la bona gent, i a la mort que la tancarà. En aquest moment, tinc dues de les meves filles, Nausícaa i Lucia, creuant en tren el país, quan encara és fosc, per arribar a Barcelona que ara és un foc. Porten il·lusió i llum. Vida. En tres hores sortirem de Portlligat, amics, companys de mar, i creuarem ones i vent per arribar a un canyar, al Rec de l'Espunya, a Cala Jonculs. Tenim un camí al davant, una sort.

Passades les tres hores, hem sortit i arribat al canyar. Aquest text d’un llibre parla de quelcom similar, i les fotos ho documenten.

Esta mañana navegamos, solitarios, hasta llegar a un cañaveral también solitario. Allí nos bañamos, nos secamos al sol, hablamos de Gilgamesh, de su epopeya, de su ansia de inmortalidad, y nos la pedimos para nosotros, la inmortalidad. Es invierno y volvemos contra viento y oleaje, con hambre y cansancio, felices sintiendo la presencia de la sal en nuestra piel, controlando el movimiento real de cada palada, percibiendo en todo instante el mar que nos rodea.

Durante el trayecto nos cruzamos tan solo con algún pájaro, con peces que saltan y escapan, y con una inmensa medusa. Hay otros animales, en los abismos, pero no los vemos, no existen para nosotros. En los acantilados vemos una vegetación precaria que se aferra y prolifera, y que nosotros intentamos reconocer y nombrar. Mientras paleo y enfrento las olas, pequeñas, apenas encrespadas, pienso que la única ola que me interesa es la primera, la que llega a mi proa, y que para nada me importan las otras, por inmensas que sean, porque solo me conciernen cuando se convierten en la primera, la que tengo que negociar. Así en la vida, que es como el mar, y en la que solo importa el momento presente.

Ara estem patint un fort temporal de llevant, però demà, si tot va bé, tornarem a sortir al mar. La vida continua.

Les fotos de la sortida de diumenge i que documenten el text del llibre:

30- UN GRUP A LA MAR

La mar et despulla, dins d’ella no pots ser un impostor. Una llei no escrita és que quan ets a la mar, mai pots mentir. Si la tempesta que s’apropa és perillosa, així ho has de dir, a tu mateix i a qui està amb tu; si el vent és fort, desestabilitzador, si les ones són altes, fosques i trencants, si la distancia fins al port és encara llarga i plena de dificultats, si tot apunta a esforç i lluita, ho has de dir. No val mentir i dir que falta poc, que no passa res, que ja arribem. A la mar ets en una realitat que t’apropa a la teva identitat més nua i desproveïda d’afegits i matisos. A la mar ets part de la natura, i a la natura no pots grinyolar, ni enganyar, ni fer veure el que no és. A la mar ets. Tu. Despullat.

I si a més de tenir aquesta soledat emocional, estiguessis físicament sol, sense ningú amb tu, seria quasi insuportable. L’extensió imponent del mar, la presència poderosa i a vegades inquietant, la fascinació atàvica que sentim davant d’ella, que a un temps atrau i atemoreix, amb una superfície a vegades moguda per vent i ones, fosca i amenaçant, altres vegades plàcida i tranquil·la, lluminosa i acollidora, però que amaga abismes on habiten criatures que quasi mai veiem, un horitzó que sembla no tenir límit i que augmenta la nostra insignificança en un medi per a nosaltres hostil, fa que qui la naveguem en grup, envoltats i enfrontats a aquest àmbit advers, sentim entre nosaltres una proximitat i una confiança impensable si com a grup ens reunim entorn d’una taula de cafeteria.

A la mar em considero amic de gent amb qui en terra no m’uneix res, perquè gairebé no sé res d’elles o ells: quan tornem a terra cadascú agafa el seu cavall (cotxe o moto) per tornar a la seva cova, i no torno a saber res d’elles o d’ells fins que potser en una altra sortida tornen als caiacs blaus. I m’encanta que sigui així. No vull saber ni conèixer res de qui són en l’àmbit terrestre. Res. El sentiment d’afinitat que tenim quan palegem entre ones, potser a terra, aferrats a normes culturals, amb escuts i pors i lligams i particularitats, perduda la llibertat que la mar ofereix, una mar que despulla a qui en ella entra, és un sentiment que es perd, desapareix, inclús potser a terra amb aquests companys no ens portem bé. Millor mantenir la distancia a terra y deixar que només ens sentim units a la mar. Explorant.

I en aquesta mar dijous passat vam sortir amb un ambient ja d’hivern, sense barques, sent només amb ocells i peixos, i vam palejar distesos i amb alegria, vam arribar a la barrera d’ones entre Culip i Illa Encalladora, on vam jugar saltant, vam veure tonyines, ens vam banyar després en un reducte de roques que el sol escalfava dient-nos que aprofitéssim el nostre temps, el que tenim per sentir la calor del sol sobre nosaltres, i com sempre, vam tornar amb més energia que quan havíem començat la sortida.

Diumenge vam tenir una sortida tranquil·la, singular, de ritme assossegat, sense estridència, vam visitar la pedrera de Cala Torta, on centenars de llambordes (adoquins) estan abandonades des de fa quasi cent anys, ens vam banyar, i quan vam sortir de l’aigua i ens estàvem secant al sol, vam tenir el sentiment que la realitat és una diferent per cada ésser humà, i que cal acceptar les realitats que perceben els altres, per més que a vegades ens sobtin, ens descol·loquin, perquè som el resultat de milions de petits moviments que es perden en la nit dels temps. Cal respecte per qui cadascú és. I abans, durant i després del bany, a la sortida de diumenge vam ballar amb sincronia, contents, complets, i altra vegada vam tornar més contents i més forts que quan vam sortir. Palejar al mar, per més que ens hauria de cansar físicament, ens descansa, ens carrega d’energia.

I demà dijous hi tornem: no ens atraparan en un defugi, mentre podem sempre hi serem.

Algunes fotos de la sortida de diumenge.